Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "costum" dins totes les àrees temàtiques

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  costum, n m
  • es  costumbre

<Dret civil > Dret civil general>

Definició
Norma jurídica creada sobre la base d'un ús reiterat que ha generat consciència d'obligatorietat.
costum costum

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  costum, n m
  • es  costumbre, n f

<Dret administratiu > Fonts de l'ordenament administratiu>

Definició
Norma jurídica no escrita creada sobre la base d'un ús reiterat que ha generat consciència d'obligatorietat.

Nota

  • El costum s'aplica molt poc en dret administratiu i cal diferenciar-lo del precedent administratiu.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  costum, n m
  • ca  consuetud, n f sin. compl.
  • es  consuetud, n f
  • es  costumbre, n f sin. compl.

<Dret romà>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  costum, n m
  • es  costumbre

<Història del dret>

Definició
Norma jurídica establerta sobre la base d'un ús perllongat.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • En temps de la dominació romana, tota la península Ibèrica es regia pel dret de Roma vigent en aquell moment, un dret que emanava o derivava de l'emperador. Aquest dret va continuar vigent a la península després de la invasió germànica, tant pel que fa als súbdits hispanoromans com als mateixos visigots, que l'adoptaren en termes generals, tot i que va mantenir en part llur pròpia tradició jurídica d'arrels consuetudinàries. Posteriorment, al segle VII el rei visigot promulgà un nou codi jurídic, conegut com el Liber iudiciorum, que, majoritàriament amb elements romans, però també amb altres de canònics i germànics, esdevingué l'ordenament jurídic únic i comú de tots els habitants del regne. Aquell codi continuà vigent entre els hispanovisigots que evitaren la invasió musulmana del país, i era tolerat pels que restaren sotmesos a les noves autoritats. Ara bé, les noves condicions polítiques i de vida de les comunitats no dominades van fer que s'anés deixant a la pràctica l'ordenament, i donaren lloc a una nova font del dret, el costum. Una nova font del dret tal com es trenca l'anterior preeminència del dret escrit, però, en realitat, el costum és una font històrica del dret que, amb més o menys eficàcia, tots els pobles han conservat des de l'antiguitat.
    A l'alta edat mitjana, el costum esdevingué la primera i més important font del dret, en particular del català, i evidentment modificà i en bona mesura abolí l'antic dret visigot; es tracta d'un nou dret que era en la base del dret propi de les noves unitats polítiques que es crearen a la Península, i especialment al Principat de Catalunya. En conseqüència, es passà d'un ordenament jurídic estructurat i exclusiu com era el codi visigot a un ordenament nou basat fonamentalment en la pràctica quotidiana, un dret oral, consuetudinari, que naixia de les necessitats d'una comunitat cristiana primitivitzada que l'anava creant. Aquest nou dret consuetudinari integrava els nous sistemes jurídics històrics peninsulars sorgits a l'alta edat mitjana en els segles de la conquesta als sarraïns, després de la desaparició del regne visigot; i el Liber iudiciorum passà, en la major part dels casos i en processos desiguals, a tenir una funció residual, respectat pel que tenia de tradició jurídica comuna en tots els nous regnes ibèrics i que encara va rebre un cert reconeixement fins al segle XIII.
    El costum, en l'accepció de norma jurídica, constitueix una font primària i fonamental del dret català, sobretot a l'edat mitjana; un dret que sorgeix de la voluntat espontània d'una comunitat humana o d'uns individus determinats, que es posa de manifest a partir d'uns usos socials que tenen transcendència jurídica i que, per la pràctica reiterada en el decurs del temps, són sancionats per normes jurídiques d'obligada observança general. El costum, però, com a dret no escrit, almenys en origen, que sorgeix de la voluntat popular, la qual, per necessitat o conveniència en vista de la manca d'una altra norma positiva coneguda, crea un ús que es practica i es generalitza en una comunitat o en un poble (totalment o parcialment), i aquest ús esdevé precepte jurídic al qual els individus i la societat a què pertanyen s'han d'ajustar en llurs actuacions de naturalesa jurídica. Un ús que, reiterat per la pràctica jurídica, es converteix en precepte jurídic d'obligada observança.
    L'origen del costum com a font del dret és molt antic, propi de societats primitives, i tal vegada és molt anterior al naixement de la llei. Cal insistir que sorgeix fruit de la necessitat o de la conveniència de normalitzar una qüestió o unes relacions jurídiques determinades -evidentment, en societats o pobles amb escasses exigències jurídiques, que no requerien una regulació extraordinària en llurs relacions personals i comunitàries. Hom afirma que el costum és en l'origen de tota institució jurídica. A Catalunya, fins al segle XIII, també s'utilitzaren termes equivalents al costum, com ara el germànic de furs i els romanistes de mores o consuetudos (aquests, catalanitzats com a consuetuds), però ben aviat es generalitzà ben bé de manera exclusiva el de costum. L'expressió de fur desaparegué a Catalunya (encara es troba en documentació del primer terç del segle XIII com a expressiva de dret propi local), mentre que era comunament admesa en altres territoris peninsulars dins i fora de la Corona d'Aragó. Això no obstant, l'ús o la pràctica jurídica no sempre esdevenia necessàriament costum com a font del dret. Justament el Codi d'Hermogenià diu: «Sed et ea quae longa consuetudine comprobata sunt ac per annos plurimos observata, velut tacita civium conventio, non minus quam ea, quae scripta sunt iura, servantur» (així es recull després en el Digesta 1.3.35).
    Un altre jurista romà, Julià, quan es refereix a les províncies de l'Imperi, assenyala que per les causes en les quals "legibus non utimur» cal observar-hi allò establert per "moribus et consuetudine»; afegeix que «si qua in re hoc deficeret, tunc quod proximum et consequens ei est», i que sols en últim terme s'acudiria al dret de la ciutat de Roma. Afirma que el costum és una norma aprovada pel poble, raó per la qual cal observar-la, i més encara si es té en compte que a la fi la llei és vigent perquè el poble l'ha rebut. Finalment, afirma que la llei pot ser derogada per l'òrgan legislador però també per mitjà del «tacito consensu omnium per consuetudinem abrogentur» (Digesta, 1.3.32).
    Ciceró contraposa els iuris instituta a la morum consuetudo, i afegeix que en les fonts clàssiques la consuetudo no forma pròpiament un ordenament jurídic, sinó que simplement es refereix a unes situacions de fet locals que el dret ha de tenir en compte; així, diu, els costums s'han d'utilitzar per a interpretar testaments i fixar interessos deguts (Digesta, 32.65.7 i 75; i 33.1.21); assenyala que la consideració de longa consuetudo com a tacita civium conventio apareix amb Hermogenià i després la recull en el Digesta, però que no s'equipara amb la llei fins a la darreria del segle IV (Digesta, 1.3.32). En tot cas, l'autor afirma que en totes les províncies de l'Imperi es forma un dret que defineix com a «propi» integrat per un règim consuetudinari (fenomen quasi exclusiu de l'Orient, i destaca el dret grecohel·lenístic) i un altre dret format pel sistema judicial.
    En l'ordenament medieval català, concretament els Usatges de Barcelona (usatge 139, Unaqueque gens), s'afirma: «Cascuna gent a si mateix elegeix propria ley per sa costuma, car longa costuma per ley es hauda. Ley es special dret; us es longa costuma solament treta de usos; costuma es un dret instituït de usos la qual per ley es rebuda car ço que rey ne emperador mana, constitucio o edicte es appellat; e tot dret esta en ley e en costumas. Us es aprovada costuma per antiquitat, e es appellat costuma, car es en comu us. Institutio de equitat es doble: ara en leys, ara en costums.»
    Precisament, Alfons X de Castella-Lleó, en la seva magna obra jurídica de Las Siete Partidas, distingeix entre ús, costum i fur: a) ús és tot allò que «nasce de las cosas que hombre dize e faze, e sigue continuadamente por gran tiempo e sin embargo ninguno»; b) costum és el «derecho o fuero que non es escrito, el qual han usado los omes luengo tiempo, ayudandose de el en las cosas e las razones sobre que lo usaron», i afegeix després que esdevé costum l'ús que es practica durant deu o vint anys sense contradicció del senyor del lloc on es practica, i c) fur ja és «cosa en que se encierran [.] uso e costumbre» i «que se torna como en ley» (dret escrit com la llei) (Las Siete Partidas, vol. 1, tít. 3).
    El costum com a norma jurídica, doncs, s'origina en un ús evidentment de naturalesa i efectes jurídics, no escrit, que, després de ser practicat durant un cert temps, és acceptat per la generalitat d'un poble o d'una comunitat com a precepte que cal observar. Dret no escrit davant el dret escrit, que es manifesta per mitjà de la llei; costum que emana de la societat i llei que deriva del poder públic i és escrita (constitució o edicte).
    Els juristes assenyalen que les característiques del costum com a norma jurídica són els següents: a) és un dret no escrit, almenys en origen; b) consisteix en un ús de tot el poble o la major part del poble; c) es practica durant un temps determinat, per bé que no hi ha unanimitat sobre el període que ha de transcórrer, ni tan sols si n'hi ha prou amb un acte o en calen més; d) ha de ser just i no pot anar contra el dret diví, el dret natural ni el dret de gentes; e) solament pot ser induït per l'individu que té capacitat per a fer-ho, de manera que un incapaç legalment no el pot crear (tampoc la dona), i f) l'acte en qüestió ha de tenir un caràcter normatiu que solament li pot donar el consentiment del poble.
    Laurent Mayali, en tractar del costum segons la doctrina romanista medieval, afirma que els civilistes el defineixen a partir de quatre elements: la natura jurídica (ius), la factura antropològica (mores), la perspectiva temporal (diurnitas) i la forma cultural (oralitat), i ho explica a partir d'un text de Placentino segons el qual el costum és un «ius non scriptum moribus populi diuturnus inductum», per a assenyalar després que els usus i els mores són fets indispensables per a formar el costum, però que aquest ja és ius (cosa que li dona força d'obligar).
    Quant a Catalunya, Lalinde destaca, d'altra banda, el caràcter del costum com a font primària del dret català, especialment a l'edat mitjana, i assenyala que té una gran transcendència especialment en tres àmbits: a) és en l'origen de la normativa reial, com ara en els «usualia», «usatici», o «usatges» (de Barcelona); b) és «el títol de penetració del dret comú i el de supervivència del dret gòtic», i c) és una norma que els jutges han d'investigar. És a dir, el costum és una font del dret regi que es comença a manifestar al Comtat de Barcelona i els dominis corresponents (Catalunya) entre els segles XI i XII, i que cristal·litza amb el text dels Usatges de Barcelona. Però també cal tenir en compte que el costum, com a primera font del dret català, és precisament el que permet la pervivència del dret visigòtic (recuperant antigues institucions) i, a la vegada, curiosament, facilita per la via de la pràctica jurídica general la recepció del dret comú romanocanònic (que, per contra, posarà en greu perill la mateixa pervivència del sistema jurídic nacional consuetudinari que li ha permès introduir-s'hi).
    En conclusió, cal distingir les notes característiques del costum com a font del dret i norma jurídica: a) l'origen és un ús o usatge creat per uns individus o per una comunitat humana per a donar solució jurídica a una situació o a un conflicte que fins aleshores no en tenia; b) aquest ús inicial és acceptat per una generalitat d'individus, una comunitat o un poble; c) és un ús de pràctica generalitzada, que es repeteix al llarg del temps, per bé que no hi ha coincidència en quant de temps cal que transcorri (cal provar-lo i, normalment la documentació disponible es refereix a usos o costums immemorials afegint-hi l'expressió «més de deu, vint, quaranta o cent anys»); d) és una norma que es transmet i es conserva per via oral; no és una norma escrita, i e) aquesta norma ha de ser justa i raonable, i no pot vulnerar el dret diví ni el dret natural, i s'entén que tampoc el dret escrit vigent (consuetudo secundum legem -la llei).
    El cas és que a Catalunya el costum es manifesta com a font del dret regi, però també és en la base dels nous drets municipal i senyorial que emergeixen i que, en conjunt, integren el sistema jurídic del país; el costum informa tot el sistema jurídic català. Pel que fa al costum i el dret general del Principat, els comtes de Barcelona havien de consolidar la seva autoritat com a nous monarques, i la manera cabdal i tradicional de fer-ho és assumir i exercir la potestat legislativa, la qual implica no solament la capacitat d'ordenar la comunitat, sinó també d'executar i fer complir allò que s'ha disposat. I en aquell moment històric, fins a mitjan segle XII, en què predominava un dret consuetudinari, la tasca reial de legislar resultava difícil de materialitzar. Hi ha un intent de fer-ho que fructifica amb l'aparició d'un text jurídic, d'un codi conegut com els Usatges de Barcelona, compendi de costums, usos o usatges jurídics vigents a la cúria de Barcelona que acabaren tenint eficàcia en tot el territori de la monarquia catalana, directament o supletòriament respecte d'altres ordenaments consuetudinaris.
    Els Usatges reconeixen altres fonts del dret del país: les lleis gòtiques, i l'arbitri del príncep amb la cúria (usatge 81, Judicia curiae), i també reconeixen l'eficàcia del costum (usatge 139). Malgrat tot, les lleis gòtiques, que no són altres que les contingudes en el Liber iudiciorum, passaren a tenir una funció residual, respectades en conjunt pel que tenien de tradició jurídica comuna a tots els nous regnes peninsulars, i que encara reberen un cert reconeixement fins a mitjan segle XIII, quan Jaume I les abolí definitivament (Constitució de Corts del 1251).
    Paral·lelament, a tot Europa s'estava produint, amb una incidència particular a Catalunya, un fenomen jurídic d'una enorme transcendència que es coneix com la «recepció del dret comú». És un procés que es manifestà especialment a la darreria del segle XII i que s'estengué al llarg del segle XIII; consistia en la introducció d'uns nous ordenaments jurídics; concretament, d'una banda, d'un nou dret romà escrit que es coneix com a justinianeu, que provenia de l'Imperi romà d'Orient, de Bizanci, del segle VI, obra de l'emperador Justinià, i que era fruit d'una reelaboració i actualització precisament del vell dret romà conegut en part pels visigots, i d'una altra banda, del dret canònic, el dret que promulgà l'Església i que es compilà entre mitjan segle XII i la primera meitat del segle XIII.
    El fenomen de la recepció coincideix en el temps en un moment, a finals del segle XII, en el qual el sistema feudal entrà en decadència, les monarquies europees lluitaren per consolidar-se davant les classes socials dominants, que volien mantenir llurs privilegis feudals, i es visqué un important moviment social i econòmic enmig del qual emergí una nova classe social, la burgesia. Aquesta situació política també tingué conseqüències jurídiques: el dret feudal, eminentment consuetudinari, era un dret propi d'unes estructures polítiques decadents i desfasades que no donava resposta a les perspectives i necessitats socials, econòmiques i jurídiques d'aquell moment. En canvi, el nou i importat «dret comú», denominació que es donà al conjunt del dret romà justinianeu i del dret canònic, a més de cobrir les nombroses llacunes del dret nacional, reforçà la posició del monarca davant els senyors feudals, perquè originàriament reconeixia la potestat suprema del rei.
    Era la decadència del vell règim feudal, de les velles estructures socials i econòmiques de l'alta edat mitjana, creades a partir de la reconquesta i que se sustentaven en la possessió de territoris i en la riquesa agrícola i ramadera; davant d'aquell sistema caduc sorgí la burgesia com una nova classe econòmica dominant gràcies a la qual assoliren una gran preponderància les ciutats com a tercer estament polític del país, després de la noblesa militar i l'eclesiàstica. Per la seva part, el poble també s'oposà al nou dret, i en aquest cas no ho feu per mantenir cap privilegi particular. Senzillament, no volgué aquest dret perquè volia conservar els propis costums ancestrals i estava acostumat a una justícia oral, immediata i ràpida, sense advocats ni procuradors; una justícia que impartia el senyor o un delegat seu. En canvi, si el nou dret s'acceptava íntegre i sense concessions, comportaria tenir un dret escrit excessivament formal i tècnic i l'administració de justícia esdevindria lenta, escrita, massa formalista i cara, perquè, a més, requeriria la intervenció d'advocats i procuradors, els únics que el podrien entendre i aplicar. El monarca, doncs, rebia pressions diverses contra el dret comú, al qual ell mateix, malgrat, tot ja acudia quan legislava pel seu compte.
    Jaume I, el 1251, adopta una doble solució: resolgué mantenir l'antic sistema jurídic del país amb les fonts tradicionals com ara el costum (reconegut) i els Usatges de Barcelona, que, a més, era un text supletori d'aquell dret consuetudinari, i, com a últim recurs, els jutges acudissin al seny natural, i prohibí formalment el recurs a les lleis gòtiques i al dret comú, però afegí que, en cas de dubte, els jutjadors poguessin actuar conformement a l'equitat, amb la qual cosa deixava la porta oberta a l'aplicació efectiva del dret comú, això sí, en tot allò en què no es poguessin aplicar els costums ni els usatges. El cas és que el dret comú, amb el vistiplau tàcit del monarca, es continuà introduint de manera definitiva i irreversible en el sistema jurídic català; no se'n reconegué expressament l'aplicació, però el cert és que, per la mateixa pràctica jurídica, judicial i notarial, esdevingué una nova font supletòria del dret del país i així es reconegué en les Corts de Barcelona del 1409. S'arribà a un compromís de consens: hom mantingué els privilegis i els drets, però les llacunes que s'observessin per situacions no regulades s'havien de cobrir amb el dret romanocanònic.
    A tot això cal afegir un nou element fruit de les circumstàncies històriques: l'aparició -o, més ben dit, la consolidació- de les Corts catalanes com a organisme col·legislador. El comte de Barcelona ja disposava d'una cúria o un consell assessor integrat per la noblesa que l'assistia en les seves actuacions; i amb Jaume I s'hi afegí la burgesia, no com a tal directament, sinó per mitjà o com a representant dels municipis reials que governava. El cas és que l'antiga cúria comtal evolucionà i fou l'origen de les Corts Generals de Catalunya, on es reunien els estaments tradicionals del país: la noblesa laica, la noblesa eclesiàstica i els municipis reials (i, per mitjà dels quals, la burgesia). Assemblea a la qual es reconeixia la potestat legislativa compartida amb el rei el 1283 per a tot allò que afectava la generalitat del país; i les disposicions que establí, denominades en conjunt Constitucions, tingueren força de llei general per a tot el país. En darrer terme, eren disposicions pactades entre el rei i els estaments.
    A la darreria del segle XIII, el dret català tenia tres fonts fonamentals: l'antic dret consuetudinari; el dret general propi del Principat, amb els Usatges de Barcelona i les disposicions que continuà dictant el rei i la legislació de Corts, i el dret comú romanocanònic. I al bell mig de tot aquest procés d'aparició d'uns nous drets que eren escrits, com ara el dret comú romanocanònic i el dret del rei i el de les Corts, el dret consuetudinari sobrevivia en la mesura que podia. El dret consuetudinari continuava informant el dret general del país en àmbits prou importants, com ara en el règim successori a la Corona d'Aragó, en el dret parlamentari català, en l'administració de justícia, en el règim jurídic de les regalies règies, etc., àmbits en els quals, però, cada vegada era més important la influència del dret comú. En canvi, el vell dret consuetudinari continuava regint com a primera font del dret propi de les comunitats urbanes i rurals i de les classes nobiliàries laiques i eclesiàstiques; i el poble i la noblesa, amb interessos particulars ben diferenciats, coincidien a rebutjar el dret comú i s'havien d'enfrontar amb el monarca perquè els assegurés la pervivència de llurs drets. De fet, el rebuig al dret comú era en si el rebuig a la possibilitat que el rei esdevingués l'únic legislador i abolís els costums i els privilegis pels quals es regien els uns i els altres.
    Els Usatges de Barcelona, un codi d'aplicació general al Principat que també recull dret consuetudinari, ja és un ordenament escrit. Però no ocorria el mateix amb els drets propis de les municipalitats i dels senyors feudals. També el nou dret del rei i el de les Corts com el dret comú eren drets escrits, uns drets dels quals hi ha constància, a diferència dels drets senyorial i municipal, tradicionalment orals, i, per això, més susceptibles de ser alterats o oblidats amb el pas del temps. D'aquesta manera, pel que fa a aquests drets privatius, que ja havien estat reconeguts com els primers que s'havien d'aplicar al país, calia assegurar-ne la vigència i la pervivència, i evitar possibles dubtes, que normalment se solucionarien acudint a l'aplicació del dret comú; per això, ben aviat es començaren a posar per escrit a fi que quedessin fixats i perquè els juristes i els jutges no tinguessin cap dubte sobre quins eren els costums propis que calia aplicar.
    En l'ordre senyorial aparegueren les compilacions conegudes com els Costums de Catalunya i les Commemoracions de Pere Albert. I pel que fa a l'àmbit municipal, el primer cas és el de Lleida, on el 1228 es publicà un codi de costums propi. Altres centres urbans en els quals se seguí el mateix procés van ser Tortosa, Barcelona i Perpinyà. Aquests són els grans focus jurídics municipals catalans, llurs drets s'acabaren estenent i incorporant en altres territoris de llur influència i de la mà dels naturals que s'hi traslladaren i s'hi instal·laren, amb les modificacions necessàries per a introduir-hi elements particulars de cada lloc o municipi. En tots aquests casos, els nous ordenaments escrits, d'acord amb els corrents jurídics imperants, acostumaven a reconèixer un dret supletori format pels mateixos ordenaments generals dels Usatges de Barcelona, el dret del rei i el de les Corts i el dret comú.
    El tractament del costum en relació amb el dret mercantil mereix un esment a part. Inicialment es tractava d'un dret i exclusivament dels comerciants, un dret històricament subjectiu que solament s'ocupava de les transaccions entre comerciants (no és fins al segle XIX que passà a ser un dret purament objectiu, que regulava unes relacions determinades pel que fa a l'objecte i sense tenir en compte si els intervinents tenien la condició de comerciants). Això no obstant, a l'edat mitjana, parlar del dret mercantil, el ius mercatorum, és fer-ho dels usos i de les regles desenvolupats pels comerciants d'ultramar, navegants i mariners. El comerç interior no tenia l'entitat necessària per a tenir un dret propi; i així, el naixement del dret mercantil està vinculat a l'aparició, a partir del segle XI i sobretot al segle XII d'un gran comerç marítim, un comerç ja a gran escala. Un dret que, a més, és autònom (té unes fonts de creació pròpies i peculiars), és universal (és un mateix dret comú a tots els mercaders d'ultramar) i té un procediment propi ràpid i àgil per a resoldre els conflictes jurídics entre els subjectes. I un dels elements fonamentals i que constitueix el dret mercantil marítim són diversos i nombrosos costums o usos de mercaders, seguits pels navegants de la Mediterrània des de temps immemorials i que van ser transmeses per tradició (dels fenicis, grecs i romans), alguns dels quals eren recollits pel dret justinianeu i d'altres eren esmentats en el Liber iudiciorum. Posteriorment, s'hi afegiren resolucions judicials i decisions arbitrals dels consolats i altres prohoms de mar (jurisprudència marítima que esdevingué l'element actualitzador dels costums anteriors, a la vegada que podien crear noves normes), i altres disposicions de caràcter normatiu, realment escasses, promulgades pels monarques (com ara privilegis i ordinacions, especialment a Barcelona), els mateixos consolats i, fins i tot, per les confraries d'oficis, que podien afectar el comerç marítim de llurs productes. A aquestes fonts, i de manera excepcional, s'hi ha d'afegir determinades disposicions normatives que es recullen en ordenaments com ara els Usatges de Barcelona, el text castellà de Las Siete Partidas, els Costums de Tortosa, els Furs de València, etc., o ja en el dret estatutari de diferents ciutats italianes (Trani, Amalfi, Pisa, Venècia, Gènova i Ancona, entre els segles XI i XIV). Normes que, malgrat la diversa procedència, acabaren sent reconegudes en tots els ports de la mar Mediterrània. Al segle XIII, precisament, es pretengué recopilar en forma escrita i unitària les diverses fonts del dret mercantil marítim, comunes als mercaders i navegants dels ports de la Corona d'Aragó. Així aparegueren diverses redaccions: els Costums de la Mar (mitjan s. XIII) i el Llibre del consolat de mar (s. XIV).
  • V. t.: dret consuetudinari n m
  • V. t.: consuetuds n f pl
costum costum

<Sociologia i ciències socials>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

  • ca  costum, n m
  • es  costumbre, n m
  • fr  coutume, n f
  • en  custom, n

<Institucionalització > Interacció social i institucionalització>

Definició
Manera de fer, establerta per un llarg ús, acceptada o consentida per la major part d'una comunitat.