Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "cugucia" dins totes les àrees temàtiques
cugucia
cugucia
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca cugucia, n f
- es cugucia
<Història del dret>
Definició
Dret dels senyors feudals a fer-se seus els béns o part dels béns de la dona de remença que fos declarada adúltera.
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Es presenta en els documents de l'època amb els termes llatins CUGUCIA, CUCUTIA, COGOCIA, CUCUZIA, CUCUCIA, CUCUCIAS, CUGUç, CUGUS, COGUOCIA, CUGUTIA, CUGUCCIA, CUGOCIA; termes que, al seu torn, deriven del llatí CUCULUS ('cuclillo') i que, en romanç, derivà en cugús, cugul, cucut, cugut, expressius del marit de l'adúltera; en castellà, cuclillo i cuco; en francès, coucou; en portuguès, cuco; en anglès, cuckold; en alemany, kukuk; en àrab hispànic, quqqu, i en grec, xoxxus.
Segons la creença popular, la conducta del cucut, petita au trepadora, el porta a pondre ous en els nius d'altres ocells, sobretot el de la tallareta, perquè els hi covin. Una conducta semblant observa el marit enganyat, quan cria i alimenta el fill que la dona adúltera ha concebut perquè creu que és seu. Per això, aquestes possibles analogies constituiren el fonament de l'intercanvi metafòric dels vocables cugucia per adulterium. De curruca i curruco, per corrupció, s'esdevé el vocable cornut, expressiu del marit la dona del qual li fa la traïció, en aparellar-se amb un altre i cometre adulteri.
Els termes cuco i cornut, amb aquestes significacions, han estat recollits per refranys populars com ara: «Soc de l'opinió del cuco, ocell que mai nia; posa ou en niu aliè, i un altre ocell el cria»; o en cas de l'espanyol, «Sobre cuernos cinco sueldos», i en diferents passatges de les obres de Fray Luis de León, Quevedo, Lebrija, el Marqués de Santillana, Góngora, etc., i molts altres escriptors.
L'origen de la cugucia és el dret consuetudinari. Es troba documentat en diplomes catalans a partir del segle X, en què s'esmenta acompanyat, normalment, de l'eixorquia i la intestia. Tanmateix, en una època difícil de precisar, però no abans de mitjan segle XII, aquesta figura adquireix fonament legal en integrar-se dins el capitulat dels Usatges de Barcelona, que la regulen extensament, encara que només tenen en compte l'adulteri de la dona. En canvi, en altres textos està documentat el del marit.
L'usatge 110, Similiter, de rebus et possessionibus cucuciorum, regula les diferents menes d'adulteri i les conseqüències patrimonials que es deriven d'aquest delicte amb la forma que acompanya: «De la mateixa manera, quant a les coses i possessions dels adúlters, si l'adulteri es va fer contra la voluntat dels marits, ells mateixos i llurs senyors es repartiran pel mig tota la part dels béns que correspondrien a les esposes adúlteres.»
Els senyors consideraven que la desintegració de la família, en la qual podia desembocar l'adulteri, com que afectava el patrimoni familiar, els perjudicava econòmicament. Per això, establien per a aquestes situacions múltiples gravàmens, entre els quals hi havia la cugucia, a manera de rescabalament, que feia un paper semblant a la confiscació de béns actual.
L'usatge 111, Si autem mulieres, regula l'adulteri comès amb el consentiment del marit: «Tot i això, si les dones realitzessin això, no voluntàriament, sinó per mitjà o instigació del marit, seran immunes als seus marits i a llurs senyors, sense pèrdua alguna dels seus propis béns. I si a aquestes dones els semblés bé, se les separarà de llurs marits, de manera que no perdin llur dot o esponsalicio (donatio propter nuptias)».
L'usatge 112, Mariti uxores (copia de la llei visigòtica), accepta els judicis de Déu com a mitjans probatoris en cas d'adulteri: «Els marits poden reptar llurs dones per causa d'adulteri, bé perquè en tinguin constància manifesta, bé per sospites; i aquestes s'han de defensar mitjançant un bregador (persona que defensava la innocència de la dona) per jurament i per batalla, si hi hagués prou indicis o senyals manifestos... Si la dona venç, el seu marit la retindrà amb honor, i haurà de satisfer totes les despeses ocasionades en aquest plet i en aquesta batalla, incloent-hi el dany del bregador. Però si fos vençuda, haurà de passar a mans del marit amb tots els béns que tingui.»
Aquest usatge es contradiu amb l'usatge 2, Hoicidium, que considera l'adulteri un delicte de gravetat semblant a l'homicidi, pel qual no es poden provar ambdós delictes mitjançant els judicis de Déu, sinó que han de ser jutjats, esmenats i vindicats segons les lleis (gòtiques) i els costums. No són estranyes aquestes incoherències temàtiques ja que, tal com diu el professor Bastardas, els Usatges són una recopilació de recopilacions. Resulta obvi que aquests dos preceptes no són el mateix acte legislatiu.
L'adulteri generava conseqüències de caràcter processal (a més de les ja vistes, segons l'usatge 124, Homicida), els adúlters, a part d'altres delinqüents, no podien testificar, i també hi havia conseqüències d'ordre penal, que podien donar lloc a un delicte contra l'honor de les persones, injúries o calúmnies, segons l'usatge 75, Si quis judeo, en assenyalar que si algú dins les muralles de la ciutat troba un altre cuguç (cugús o cornut), com a pena donarà al príncep com a esmena vint unces de València.
Per a la vídua que cometia adulteri i violiava el jaç del marit, les conseqüències patrimonials i de lliure disposició sobre els seus béns eren enormes, tal com estableix l'usatge 147, Vídua.
Els Usatges de Barcelona van arribar a tenir una vigència general en tot el Principat. No obstant això, certes zones de Catalunya posseïen un règim jurídic especial -basat en antics costums-, com ara la diòcesi de Girona i altres llocs, on el senyor rebia dels pagesos, amb motiu de la cugucia, la tercera part de tots els béns mobles que tenien.
Els Usatges regulaven l'adulteri a fi d'evitar que tant comtes, com nobles i senyors cometessin abusos amb la gran massa de pagesos.
Amb l'adveniment del canvi feudal, i en la seva plenitud, les arbitrarietats i vexacions sobre els pagesos arribaren fins a extrems insospitats, ja que sovint ni tan sols s'observaven les cartes i els privilegis de ciutats i viles que havien obtingut dels jerarques mateixos. Aquests documents concedien als moradors d'un lloc determinat l'oferiment d'una seguretat general tant per a les persones com per a llur patrimoni, seguida de l'exempció de servituds personals (cugucia, exorquia, intestia), que implicaven una restricció de la facultat de disposicions dels pagesos. Així, s'entén que fossin freqüents les situacions conflictives que provocaven les reclamacions de les comunitats pageses, respecte de peticions suposadament injustes, invocant la vigència d'aquelles cartes de població que durant l'època medieval havien abolit la cugucia i altres mals usos típics.
La cugucia estava generalitzada tant a la Catalunya Vella com a la Catalunya Nova. No obstant això, en terres lliures i senyorials, tant de l'una com de l'altra, com ara Tossa de Mar, Castelló d'Empúries, Peralada, Sarral, Lleida, Balaguer i Vilanova de la Barca, la penalitat anterior de l'adulteri segons les lleis, que consistia en una detracció del patrimonial dels pagesos en benefici dels senyors (confiscació de béns), fou substituïda per la de castigar-lo amb la vergonya pública, segons el costum, d'origen francès, de fer passejar despullats, pels carrers de la vila, els adúlters («excuguzator currat per villam», diu la carta de poblament de Sarral, del 1180).
A Perpinyà, els adúlters podien evitar aquesta humiliació satisfent la cúria amb una composició pecuniària.
L'any 1476, la cugucia i els altres mals usos foren suprimits pel capítol 1r de la Sentència arbitral de Guadalupe, del regnat de Ferran II el Catòlic, i es posà fi al problema dels pagesos de remença a Catalunya.
cugucia
cugucia
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca cugucia, n f
- es cugucia
<Història del dret>
Definició
A l'edat mitjana, adulteri de la dona.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
