Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífico
• La manca d'una regulació catalana pròpia sobre l'arrendament d'obra (figura que una part de la doctrina prefereix anomenar contracte d'execució d'obra o contracte d'empresa) porta a la regulació que el Codi civil espanyol (CC) fa d'aquesta figura jurídica, i que en l'article 1.544 diu que «en l'arrendament d'obra. una de les parts s'obliga a executar una obra. per un preu cert».
  En l'arrendament d'obres, per tant, una de les parts es compromet a realitzar l'obra; aquesta part rep el nom de arrendador, contractista, empresari o executant de l'obra. L'altra part, que ha encarregat l'obra i se n'aprofita, i que està obligada a pagar, rep el nom de arrendatari, propietari de l'obra o comitent. L'objecte del contracte no és tant la realització per una de les parts d'un treball en benefici de l'altra (cosa que pertany a l'àmbit de l'arrendament de serveis), com la materialització del treball en l'obra encarregada, que és objecte de lliurament i per la qual es paga el preu que s'ha estipulat (sentències del 24.9.1984 i del 10.3.1983).
  D'altra banda, es considera obra qualsevol resultat material o industrial, científic, artístic, etc. Fruit del desenvolupament d'una activitat o d'un treball. Ha de ser possible físicament i jurídicament, alhora que s'ha de poder determinar d'alguna manera, ja sigui per referència a un plànol o a un disseny o per indicació de qualsevol altra circumstància que l'especifiqui. Quant al preu, pot consistir en una prestació de qualsevol classe (a diferència del cas de la compravenda; Sentència del 8.10.1903), encara que normalment consisteix en diners. La inexistència del preu dona lloc a la inexistència del contracte (sentències del 14.5.1929 i del 19.12.1953). Es pot pactar una remuneració única i invariable per a tota l'obra o un preu fixat per peces o per mides, possibilitat expressament determinada per l'article 1592 del CC. Finalment, ha de ser vertader i determinat o determinable. No s'ha de confondre, en aquest punt, la certesa del preu a què es refereix l'article 1544 del CC amb el fet que aquest s'hagi pactat anticipadament o hagi d'estar necessàriament fixat en el contracte. Molta jurisprudència ha reconegut que n'hi ha prou que el preu es pugui determinar amb posterioritat al contracte, per acord de les parts, per determinació d'una tercera persona, per mitjà d'una taxació judicial, per relació a un fet que el pugui determinar o segons el costum d'allà on es fa l'obra (sentències del 4.9.1993, del 30.5.1987, del 31.5.1981, del 22.11.1980, del 28.4.1978, del 22.12.1954 i del 7.5.1901).
  S'ha de tenir en compte, d'altra banda, que, sovint, les parts volen que el preu final de l'obra es vagi adaptant a les circumstàncies que es poden produir mentre s'executa i que podrien determinar un increment o una disminució del valor. La revisió del preu sempre serà possible per aplicació del principi general d'autonomia de les voluntats (art. 1255 CC), fins i tot en els contractes a preu alçat. Per a un cas concret de preu alçat, l'article 1593 del CC estableix que «l'arquitecte o contractista que s'encarrega per un preu alçat de la construcció d'un edifici o d'una altra obra d'acord amb un plànol convingut amb el propietari del sòl no pot demanar augment de preu encara que hagi augmentat el dels jornals o materials; però ho pot fer quan s'hagi fet algun canvi en el plànol que produeixi un augment d'obra, sempre que el propietari ho hagi autoritzat». Finalment, d'acord amb el que estableix l'article 1599 del CC, «si no hi ha pacte o costum en contra, el preu de l'obra s'ha de pagar en fer-se el lliurament».
  L'arrendament d'obres no requereix cap acord especial, i es regeix per la doctrina general dels articles 1278 i 1280 del CC. La proximitat conceptual entre l'arrendament d'obres i l'arrendament de serveis, juntament amb l'eventual dificultat per a distingir una figura o l'altra en determinats casos, ha obligat la doctrina i la jurisprudència a formular criteris de distinció satisfactoris entre un tipus d'arrendament i l'altre. D'entre tots els criteris formulats, el més comunament acceptat és el que se centra en l'objecte d'un contracte i l'altre. En l'arrendament d'obres el contractista s'obliga a un resultat, sense consideració al treball que s'hagi d'emprar per a crear-lo. Altrament, en l'arrendament de serveis, és objecte del contracte la prestació del treball en si mateix, sense que el resultat que finalment s'obté no condicioni en cap sentit l'obligació de l'arrendatari o arrendatària d'abonar el preu pactat (Sentència del 3.11.1983). La redacció de l'article 1588 del CC ha donat peu a la distinció de l'arrendament d'obres segons si el contractista s'obliga o no a subministrar els materials per a fer-la. Aquest article disposa que «es pot contractar l'execució d'una obra convenint que qui l'executi hi posi tan sols el seu treball o la seva indústria, o que també en subministri el material». La naturalesa jurídica de l'arrendament d'obres amb subministrament de materials ha estat controvertida per la dificultat de distingir aquesta figura de la de compravenda: sembla que cal estudiar cas per cas, a la llum de la voluntat de les parts i de la resta de circumstàncies concurrents, aquesta figura. Amb tot, com a mers criteris indicatius de la voluntat de les parts en cada cas, s'ha apuntat que hi ha venda si la persona que contracta treballa amb plànols propis o segons iniciativa pròpia i quan el procés productiu i la qualificació del producte revesteixen una importància menor. En canvi, hi ha arrendament d'obres quan el contractista realitza l'obra tal com li ha estat encarregada o el procés productiu i la qualificació de l'obra resulten determinants de la voluntat de qui l'encarrega.
  Pel que fa als drets i les obligacions de les parts, la persona que contracta, d'una banda, assumeix com a obligació principal l'execució i el lliurament de l'obra en el termini i en les condicions que s'hagin establert en el contracte; a canvi, té dret a rebre el preu de l'obra, i pot retenir la cosa en què hagi executat l'obra fins que no se li pagui, en el cas que aquesta sigui moble (art. 1600 CC). El propietari o propietària, d'altra banda, redueix les seves obligacions a rebre l'obra i pagar-la. En relació amb l'obligació de recepció, si s'ha pactat que l'obra s'ha de fer a satisfacció del propietari, si no hi ha conformitat, l'aprovació es reserva al corresponent judici pericial (art. 1598 CC).
  D'acord amb la regulació que en fa el CC, es poden distingir els següents casos de pèrdua de la cosa: a) si l'obra es perd abans de ser lliurada i el contractista s'ha obligat a subministrar els materials, aquest ha de suportar la pèrdua, tret que hi hagi hagut morositat en la recepció (art. 1589 CC); b) en el cas que el contractista no hagi estat obligat a subministrar els materials i l'obra es destrueixi abans de ser lliurada, aquest no té dret a rebre el preu pactat, excepte en els casos en què hi hagi hagut morositat en la recepció o si la morositat ha estat produïda per la mala qualitat dels materials i ha avisat d'aquesta circumstància el propietari o propietària (art. 1590 CC). Encara que no és regulat expressament, la pèrdua fortuïta dels materials ha de ser suportada pel comitent, mentre que la pèrdua dels materials per negligència del contractista comporta que aquest n'aboni al propietari l'import, i c) finalment, el propietari o propietària és qui ha de suportar la pèrdua de l'obra posterior al lliurament. S'exceptua, amb tot, el cas de les edificacions, regulat expressament per l'article 1591 del CC, que distingeix els casos següents per ruïna dels edificis: en el cas de pèrdua per vicis de la construcció ha de respondre el constructor durant els deu anys següents a la finalització de l'obra; en el cas de pèrdua per vicis del sòl o per mala direcció de l'obra, ha de respondre l'arquitecte també durant els deu anys següents a la finalització de l'obra; i el contractista ha de respondre durant quinze anys de la pèrdua de l'obra deguda a un incompliment de les seves obligacions contractuals. En aquest darrer cas, el contractista és alhora responsable pel treball executat per les persones que hagi emprat en l'obra, d'acord amb el que disposa l'article 1596 del CC.
  Pel que fa als efectes del contracte amb relació a terceres persones i d'acord amb el que disposa l'article 1597 del CC, «els qui posen llur treball i materials en una obra ajustada alçadament pel contractista no tenen acció contra el seu propietari o propietària, excepte per la quantitat que degui a aquella quan es fa la reclamació».
  El contracte d'arrendament d'obres s'extingeix per les causes generals d'extinció dels contractes. Amb tot, els articles 1594 i 1595 del CC paren atenció en aquestes tres causes d'extinció del contracte: a) desistiment unilateral del propietari o propietària; d'acord amb el que disposa l'article 1594 del CC, «l'amo pot desistir, per voluntat pròpia, de la construcció de l'obra, encara que s'hagi començat, i ha d'indemnitzar el contractista de totes les despeses, treball i utilitat que en pugui obtenir »; b) mort o incapacitat sobrevinguda del contractista: la mort del contractista pot donar lloc a l'extinció del contracte quan l'encàrrec de l'obra s'hagi fet per raó de les seves qualitats personals. El propietari, en aquest cas, ha d'abonar als hereus del constructor o constructora, a proporció del preu convingut, el valor de la part d'obra executada i dels materials preparats, sempre que d'aquests materials n'obtingui algun benefici. Això mateix s'entén en el cas que el contractista no hagi pogut enllestir l'obra per alguna causa independent a la seva voluntat (art. 1595 CC).

Nota

• En l'atac de suplantació d'identitat, els atacants se solen fer passar per reparadors, personal d'assistència tècnica, administradors, un tercer de confiança o un company de feina.

Nota