Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Els delegats apostòlics tenen el mateix rang eclesiàstic que els titulars d'una nunciatura apostòlica. Aquest càrrec eclesiàstic es distingeix, pel que fa a les funcions, del nunci, que està acreditat diplomàticament pel pontífex romà davant d'un govern determinat.
  Els delegats apostòlics es regeixen pel motu proprio de Pau VI, Sollicitudo omnium Ecclesiarum, que es va publicar el 1969. Per mitjà d'aquesta carta apostòlica es reglamenten les competències tant dels delegats apostòlics com dels nuncis. Aquesta carta apostòlica té la intenció de mantenir i intensificar, per mitjà dels delegats apostòlics, l'intercanvi de relacions entre el Papa i els bisbes i les seves esglésies locals, amb ajuda, assessorament i l'assistència en les tasques amb esperit de cooperació fraterna, i amb respecte, al mateix temps, per l'exercici de la seva jurisdicció, ja sigui en tasques especials o per a estades permanents i «mantenir unit i no pas dividit» el col·legi episcopal en determinats països o regions del món. Se'ls encomana la tasca d'informar la Santa Seu sobre el pensament dels bisbes, el clergat, els religiosos i els fidels del territori on la representen, i reenvien les propostes i sol·licituds a Roma; també fan d'intèrprets de documents, d'informació i d'instruccions que puguin venir de la Santa Seu. El delegat apostòlic és, també, l'encarregat d'instruir el procés canònic d'informació per a la designació de bisbes i altres ordinaris que siguin equivalents, sobre els possibles candidats, juntament amb un informe precís que ha de manifestar el seu criteri i el vot preferencial.
  No impliquen funció diplomàtica, de representació jurídica, de la Santa Seu davant d'un govern. També acompleixen missions davant dels patriarques al territori oriental. Entre les preocupacions dels delegats apostòlics hi ha d'haver la de vetllar «pels problemes de la pau, el progrés i la cooperació entre els pobles», amb relació a «l'espiritualitat, la moralitat i la materialitat de qualsevol família humana». De la mateixa manera, el representant papal ha d'afavorir relacions harmonioses amb les autoritats civils a la zona on acompleixi la missió que l'Església li ha encomanat. Totes aquestes facetes de la comesa d'un delegat apostòlic, les ha de dur a terme sota la direcció i les instruccions que li donin els organismes competents de la Santa Seu i, en concret, el secretari d'estat, cardenal i prefecte del Consell d'Afers Públics de l'Església. En aquest document es fixa l'edat de cessar en la missió de representant pontifici als setanta-cinc anys.
  Quan Joan Pau II va promulgar el nou Codi de dret canònic el 1983 (CDC-83), no va fer diferències entre el nunci i el delegat; els va unificar sota l'epígraf d'enviats papals. Així, el Codi, quan tracta la Constitució jeràrquica de l'Església, dedica el capítol V al legat del pontífex romà (càn. 362 al 367 CDC-83). La normativa (càn. 362 CDC-83) només fa referència a si els delegats apostòlics són enviats a esglésies particulars de les diverses nacions o davant dels estats i autoritats públiques, els nuncis, en aquest cas. Tots dos gaudeixen del caràcter de representar el summe pontífex (càn. 363, § 1 CDC-83). D'aquesta manera, el delegat apostòlic es constitueix com la màxima autoritat eclesiàstica davant del conjunt d'esglésies d'una regió, tant si abasten una extensió supranacional o internacional. Els delegats apostòlics en aquests països o territoris tenen preferència sobre els arquebisbes i bisbes.
  En el cànon 364 es determina quines han de ser les funcions que comporta el càrrec de legat pontifici i, en conseqüència, les del delegat apostòlic. La primera té un caràcter general de reforçar, amb la seva presència, la comunió entre la Santa Seu i les esglésies particulars, per mitjà de la informació de tot el que estigui relacionat amb la vida de l'Església. En segon lloc, ha d'assistir els bisbes amb esperit de fraternitat, sense ficar-se en la seva jurisdicció episcopal; ha de proposar candidats que ocupin seus episcopals vacants; ha de col·laborar amb els bisbes a l'hora de desenvolupar processos de col·laboració amb altres esglésies cristianes i amb comunitats d'altres religions; ha de mantenir relacions i donar suport a les conferències episcopals; ha de proposar, juntament amb els bisbes, iniciatives a favor de la pau, el progrés i la cooperació entre els pobles i les comunitats, i ha de defensar els interessos de l'Església catòlica davant les autoritats. El delegat apostòlic no cessa si el Papa que el va confirmar es mor, sinó quan expiri el seu mandat; llavors també s'acabarà el seu càrrec per revocació o privació, o per renúncia, que ha d'acceptar el Papa, de l'interessat (càn. 367 CDC-83).
  Hi ha delegacions apostòliques, actualment, a Kosovo (Europa); a Comores, Mauritània i Somàlia (Àfrica); a Jerusalem i Palestina, Aràbia Saudita i Oman, Birmània, Brunei, Laos i Vietnam (Àsia); a territoris no independents de les Antilles i Puerto Rico (Amèrica); a les illes de Tuvalu i territoris no independents, mancats de representació diplomàtica a Oceania.
  Tot això queda emmarcat en la política pastoral, que manté la Santa Seu per mitjà dels últims pontífexs: Pau VI, Joan Pau II i Francesc, de mantenir contactes i relacions amb tota la comunitat eclesial i d'evangelitzar els pobles del món.