Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• Atès que els deures d'abstenció o omissió (derivats de normes prohibitives) sempre són compatibles, la situació de col·lisió de deures engloba bàsicament els casos de conflicte entre dos deures d'acció (ambdós derivats de normes de mandat), o bé de conflicte entre un deure d'acció i un deure d'omissió (el primer, derivat d'una norma de mandat, i el segon, d'una norma de prohibició). Un exemple de col·lisió entre dos deures d'acció és aquell en el qual un metge o metgessa ha d'optar per aplicar l'única dosi terapèutica de la qual disposa a un dels dos malalts que la necessiten. Un exemple, per contra, de col·lisió entre un deure d'acció i un deure d'omissió és aquell en el qual el progenitor d'un infant que necessita un medicament ha d'optar entre esbotzar la porta de la farmàcia tancada i apropiar-se del medicament, si el vol salvar, o bé no fer-ho, i deixar que l'infant mori.
  Cal fer notar que l'agent, en tot cas, té una conducta penalment típica, de manera que el problema teòric i pràctic de la figura de la col·lisió de deures és determinar fins a quin punt la situació de col·lisió en la qual l'agent ha obrat pot conduir a una exempció de responsabilitat pel fet típic comès. La col·lisió de deures porta a l'exempció de responsabilitat de l'agent sempre que es pot concloure que la forma en la qual el subjecte ha resolt la referida col·lisió determina que la seva conducta típica no és antijurídica o, almenys, no és culpable.
  La discrepància doctrinal té per objecte, aleshores, dos punts. En primer lloc, quin és el precepte legal que, en dret espanyol, recull les col·lisions de deures. En segon lloc, quines són realment les formes de resolució d'una col·lisió de deures que porten a l'exclusió de l'antijuridicitat, quines exclouen la culpabilitat, i quines, finalment, deixen subsistent la imputació de responsabilitat pel delicte. Quant a la primera qüestió, s'ha de dir que el Codi penal (CP) espanyol, en el marc de la regulació dels eximents de responsabilitat criminal, conté dos preceptes relatius a la concurrència de deures sobre el subjecte. D'una banda, l'article 21.5, que fa esment dels casos en els quals el subjecte infringeix un deure en estat de necessitat; i, d'altra banda, l'article 21.7, relatiu a l'eximent de compliment d'un deure. La doctrina dominant considera que els casos de col·lisió de deures constitueixen una modalitat d'estat de necessitat, també regulada, per tant, per l'article 21.5 del CP. En canvi, una posició minoritària són inclosos per l'article 21.7 del CP. Una posició important parteix, en tot cas, del fet que cal fer distincions.
  Així, segons un primer criteri, els casos en els quals l'agent realitza la conducta típica (p. ex., una infracció d'un deure d'omissió) per a complir un deure específic de lesionar el bé jurídic protegit (deure d'acció) serien casos regulats en l'eximent de compliment d'un deure. És el cas del policia que lesiona la llibertat de la persona delinqüent tot detenint-la. En canvi, els casos en què l'agent té una conducta típica (p. ex., infracció d'un deure d'omissió) per a complir un deure genèric de protecció d'altres béns jurídics (deure d'acció) serien casos regulats en l'eximent d'estat de necessitat. Per exemple, el cas del policia que causa danys als vianants tot intentant detenir un delinqüent.
  Segons un altre criteri, l'article 21.5 recull els casos d'infracció d'un deure juridicopenal en estat de necessitat per a complir un altre deure juridicopenal; en canvi, l'article 21.7 s'ocupa dels casos d'infracció d'un deure juridicopenal per complir deures no juridicopenals.
  En tot cas, sembla que hi ha una coincidència general en el sentit que la part més important dels casos de col·lisió de deures s'integra en el marc de l'eximent d'estat de necessitat. D'aquesta manera, la col·lisió de deures constituiria una variant particular de l'estat de necessitat, la peculiaritat de la qual seria que el subjecte està obligat a tenir aquella conducta (d'infracció d'un deure d'acció o d'omissió) per la incidència d'un altre deure.
  Quant a la segona qüestió, sorgeix per tant,el problema comú a totes les situacions de necessitat. En primer lloc, determinar si en la conducta de l'agent concorren o no els pressupòsits de proporcionalitat, fet que pot donar lloc a concloure que aquesta conducta està justificada. En segon lloc, determinar si, tot i no estar justificada, la conducta de l'agent de complir un determinat deure infringint-ne un altre es pot considerar exculpada. L'agent obra justificadament, de conformitat amb el principi de ponderació d'interessos, que, segons la doctrina dominant, ha de presidir l'aplicació de l'estat de necessitat justificant, quan incompleix el deure de rang inferior per a complir el deure de rang objectivament més elevat. Per exemple, el progenitor que s'apodera dels medicaments d'una farmàcia tancada per a complir el deure de salvar la vida del seu fill.
  El problema s'ha plantejat històricament en els casos de col·lisió de dos deures del mateix rang. Molt particularment, en els casos en els quals entren en col·lisió dos deures de protecció de la vida. Un sector doctrinal havia resolt aquest problema en l'àmbit de la culpabilitat. Però un important sector doctrinal considera que, en casos de col·lisió de deures que tenen el mateix rang, la conducta ha de ser, en tot cas, justificada, i queden en mans del subjecte la lliure elecció del deure que ha de complir.
  El problema és, potser, determinar si dos deures són del mateix rang. En particular, si el deure d'abstenir-se de matar (deure d'omissió derivat de la prohibició de matar) té el mateix rang que el deure de salvar la vida d'una altra persona (deure d'acció). Però també si dos deures d'acció relatius a béns jurídics del mateix valor tenen, només per això, el mateix rang. Evidentment, no és el mateix un deure de solidaritat de salvar la vida d'una tercera persona que el deure de garant (i s'han d'analitzar també les col·lisions entre diverses posicions de garantia) de fer-ho.
  Pel que fa al cas en el qual es procedeix a matar activament una tercera persona per a complir el deure de salvar la vida d'una altra, és molt discutible que es pugui afirmar l'existència d'una situació justificant. Potser perquè, en realitat, si la conseqüència és matar una altra persona, no es pot afirmar que es manté el deure de salvar. Com en el cas general de l'estat de necessitat, l'incompliment del deure de rang superior per a complir el deure de rang inferior, tot i que comporta l'antijuridicitat de la conducta, pot conduir a l'exclusió de la culpabilitat, per raons d'exclusió de l'exigibilitat d'una altra conducta. Si no és així, és procedent la imputació de responsabilitat, en tot cas amb una possible atenuació.