Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca diputat del comú, n m
es diputado de lo común

<Història del dret>

Definició

Càrrec municipal d'elecció popular, de durada determinada, que assistia a les sessions consistorials per a participar en totes les qüestions relatives al proveïment d'aliments.

Nota

Àmbit: Catalunya
Els diputats del comú i els síndics personers foren les magistratures més característiques de la política reformista carolina del segle XVIII, i també una resposta de la monarquia borbònica al motí de Squillace (març del 1766) que afectà Madrid i altres ciutats castellanes i de la Corona d'Aragó.
Per bé que d'abast limitat, no es pot considerar aquesta reforma una reacció improvisada de la Corona a problemes de subsistència, força comuns a l'Europa de l'Antic Règim, sinó el resultat d'un projecte madur, expressat en els escrits polítics de Miguel Álvarez Osorio, Miguel Serrano Belezar i Pedro Rodríguez de Campomanes; o bé en el projecte municipal francès, definit el 1764 pel contrôleur général de Lluís XV, Clément Charles François Laverdy. Tots ells posaven de manifest la necessitat d'establir mecanismes de correcció per a modificar la base tradicional de govern dels municipis, en mans de regidors vitalicis, que controlaven els ressorts de poder dels ajuntaments i marginaven dels centres decisius les capes socials humils, les quals, sovint, eren les que més patien les conseqüències de la gestió ineficaç dels recursos comunals. Per això, la necessitat de facilitar l'accés del govern municipal als estaments populars més representatius i preparats -contribuents, fiscalment, segons els principis liberals- era vista com una mesura de fortalesa higiènica que revitalitzaria uns ajuntaments en crisi.
Durant els segles XVI i XVII, ja s'havien posat en pràctica iniciatives semblants d'arrel popular, dins els consistoris del nord de Castella, amb la finalitat de prevenir irregularitats i abusos dels edils. Segons els llocs, aquests càrrecs foren coneguts com a jurados, procuradores mayores, cuartos o bé síndicos diezmeros. Fins i tot a Catalunya, entre el 1742 i el 1760, a causa de la pressió popular exercida pels gremis, s'establiren alguns oficis semblants que a Tarragona reberen el nom de diputados del común y gremios; a Girona, junta de comisarios del común; a Piera, procuradores del común i, a Vic, síndicos procuradores de los gremios. No obstant això, la por de l'impacte del motí de primavera i l'esperada oposició de l'oligarquia aristocràtica a perdre els privilegis adquirits, com també el monopoli sobre el govern local, en qualsevol cas, pilars bàsics de suport del règim borbònic, obligaren a retallar expectatives reformistes i a reduir la representació social popular, sense alterar la posició eminent de l'elit privilegiada. Tot en nom de l'estabilitat de la monarquia.
Consegüentment, el resultat final no s'assemblà pas al projecte dissenyat pels tractadistes polítics i, per tant, els objectius reformadors sobre el municipi mai no s'aconseguiren. La Interlocutòria acordada del Consell de Castella del 5 de maig de 1766 donà forma i expressió a la figura del diputat del comú i la del síndic personer. A causa del caràcter general i poc definit de la legislació borbònica, foren necessàries altres disposicions legals per a completar un marc jurídic que permetés el desenvolupament funcional dels diputats del comú. D'entrada, s'establí que tindrien les funcions de fiscalitzar l'actuació dels regidors en el que feia referència a la política d'arrendaments i provisió d'aliments; i de prevenir la malversació de recursos i la mala gestió dels cabals comunals -aspectes sensibles i d'interès general per a la població. A més, tindrien veu i vot en tot el que feia referència a la política econòmica del municipi, i entrada i seient darrere els regidors.
Malgrat una condició social dels representats inferior, la prelació jurídica establerta per la monarquia donà més categoria jeràrquica al diputat del comú que al síndic procurador general o al síndic personer, càrrecs en mans d'individus d'una categoria social superior.
Respecte del nombre de diputats del comú, aquest fou fixat en quatre per a poblacions de dos mil habitants o més, i en dos per a poblacions que tinguessin entre dos-cents i dos mil habitants. Una ordre del desembre del 1766 estipulà que a les poblacions que tinguessin entre cinquanta i dos-cents habitants, hi hauria un diputat. Finalment, a les poblacions amb menys de cinquanta habitants, no hi hauria cap diputat del comú, com tampoc no n'hi hauria cap en llocs sense ajuntament constituït.
Pel que fa al nomenament, havia de ser de periodicitat anual, però una ordre del Consell de Castella, del 31 de gener de 1769, establí que el mandat havia de ser de dos anys. L'elecció s'havia de fer per parròquies o barris, només entre sectors populars de la societat. Aspectes complementaris relatius a la incompatibilitat familiar i al parentesc, entre regidors i diputats del comú, determinaren que fins al quart grau no era permesa cap extracció d'oficis. El marge establert per a poder tornar a exercir el càrrec de diputat era de dos anys. Ara bé, una resolució del 15 de novembre de 1767 permeté reduir a un any el lapse de temps per a poder tornar a exercir un ofici de justícia.
La Interlocutòria de maig, però, era difosa i necessitava aclariments complementaris, que arribaren amb la Instrucció del 26 de juny del mateix any. L'articulat de la Instrucció donà importància a la forma en què s'havien de nomenar els diputats del comú i el síndic personer. Legalment eren escollits per sufragi popular indirecte de segon grau, gràcies a uns comissaris electors. Entre ells tindrien cabuda tots els veïns seculars, els caps de família i contribuents que, reunits en assemblea, fessin ús actiu de llur vot. Si la població era d'una sola parròquia, la dotació de comissaris seria de vint-i-quatre, però si n'hi havia més d'una els comissaris electors serien dotze. La designació dels diputats del comú i del síndic personer era vigilada i controlada per la Corona, per mitjà de la justícia ordinària del poble o bé pel corregidor i l'alcalde major, els quals, sovint presidien les eleccions. Ells havien de vetllar perquè les reunions i les votacions transcorreguessin sense incidents.
El juliol del 1766, l'Audiència catalana plantejà a Madrid modificacions substancials sobre la normativa general, segons les quals les parròquies i els barris haurien de ser substituïts per l'estructura corporativa dels gremis, els quals a Catalunya eren considerats, per llur vitalitat, un element de cohesió social molt important. A Barcelona, concretament en els col·legis i els gremis, constituïren un percentatge important dels contribuents. Per aquest motiu, la Reial Audiència, fent una lectura interpretativa de la legislació, permeté que tots els comissaris electors fossin escollits, no per parròquies o barris, sinó per circumscripció gremial. Aquest procediment es mantingué fins al 1771, moment en què la cort ho prohibí per a retornar al sistema antic de parròquies. La Reial cèdula del 13 d'agost de 1769 dividí la ciutat de Barcelona en cinc quarters i cada quarter en vuit barris, cosa que afectà la designació de comissaris electors. Cada quarter estava en mans d'un alcalde de quarter que havia de ser un dels cinc alcaldes del crim de la Reial Audiència catalana i que tenia jurisdicció civil i criminal sobre el districte assignat. Alhora, cada barri estava sota la tutela d'un alcalde de barri. A partir de la instauració del sistema, cada barri havia d'aportar dos comissaris electors i cada quarter, setze en total. Això volia dir que durant la dècada dels setanta del segle XVIII, les eleccions dels quatre diputats del comú i síndic personer estaven, en teoria, en mans de vuitanta comissaris electors (quaranta barris). Un cop escollits es publicava per quarter i per barri un ban o una cèdula ante diem d'avís, perquè tots els comissaris assistissin a les cases consistorials de l'ajuntament per a la designació de les magistratures populars.
Amb el temps s'estengué la idea que el principi de concurrència individual a les votacions s'estava alterant per la implantació de grups de pressió demagògics que feien sospitosa la votació dels comissaris. Per aquest motiu, el 1779, el corregidor de Mataró anul·là la designació d'un diputat i, el 1780 va passar el mateix amb les eleccions barcelonines.
La Instrucció del 1766 tornà a insistir en els motius d'incompatibilitat familiar i en la impossibilitat de nomenar regidors per a diputats del comú. Tot i que no hi havia motius legals per a discriminar socialment els diputats del comú, els quals podien ser tant nobles com plebeus (a diferència del caràcter nobiliari de regidors i síndics procuradors generals).
Tot i indica que els oficis d'elecció popular foren sistemàticament menyspreats pels sectors de l'oligarquia municipal, els quals rebutjaren exercir aquests càrrecs, a causa, sobretot, del baix perfil institucional que representaven. En tot cas, eren càrrecs molt allunyats dels interessos aristocràtics que ells mateixos encarnaven, en comunió amb els dels regidors, grup social del qual formaven part al qual se sentien identificats. Per aquest motiu, nobles i doctors en dret foren escassos entre les files dels diputats del comú.
Més representatius foren els membres rellevants de les corporacions gremials, els menestrals, els col·legis d'artistes, els professionals liberals o bé els dirigents del comerç, potser més útils -pel perfil professional- per a gestionar proveïments d'aliments urbans que no pas els nobles. Alguns d'ells eren ciutadans honrats amb títol de creació recent o membres de la Junta de Comerç, i llurs famílies, anys més tard, foren ennoblides en ser nomenats regidors pel rei, com a mostra d'un ascens social clar.
Els diputats del comú no eren pas individus incults, sinó tot el contrari. Molts gaudien d'una formació cultural elevada, a més d'una bona reputació social, i eren posseïdors de fortunes respectables, però llur condició social els feia inferiors als ulls de la noblesa de sang. Tanmateix, la monarquia els reforçà les atribucions. Així, doncs, per ordre adjunta a la mateixa Instrucció del juny, tingueren veu i vot a la Junta de Pòsits. A finals del 1766, l'Audiència els reconegué atribucions en proveïments, mutualitat de grans, la venda de propis del comú i el control sobre l'allistament, per sorteig, dels quints destinats a l'exèrcit. El 2 de desembre de 1767 obtingueren, del Consell de Castella, veu i vot a la Junta de Propis i Arbitris. Podien signar en totes les representacions adreçades al rei relatives a qüestions de proveïments. A començaments del 1768 tingueren veu i vot en el que estava relacionat amb la política econòmica de la ciutat. Des del novembre del 1769 participaren en les designacions dels oficials subalterns compromesos amb els cabals públics. Poc abans havien sol·licitat vot absolut sobre el lliurament dels cabals de la dotació de Barcelona, però l'intendent els denegà la capacitat per a intervenir en assumptes governatius de les rendes reials, en considerar que era una competència exclusiva de la Intendència. El 28 d'abril de 1769 hagueren de compartir les funcions, fins aleshores exclusives, de mostassà, la qual cosa no agradà gaire als regidors. S'establí que, per torns, un diputat del comú exercís l'ofici de mostassà, auxiliat per un agutzil, porter i pesador de l'ajuntament per a inspeccionar mercats i perseguir els transgressors de les ordenances municipals.
Els diputats del comú no tenien cap remuneració fixa assignada, i els únics emoluments obtinguts procediren de les multes que imposaven. No obstant això, a títol protocol·lari, per ordres del 1767 i el 1774 podien exhibir banda i insígnies capitulars, a més de portar espasa, però només en els actes públics. Una altra ordre de desembre del 1804 acceptà que les costes judicials, resultants de l'activitat de denúncia, fos costejada pels propis i arbitris de la ciutat.
Sens dubte, els diputats del comú tingueren un marge de maniobra, dins els consistoris, molt superior al del síndic personer. No resulta estrany que els regidors veiessin totes aquestes atribucions amb disgust, a causa de la capacitat de control que comportava sobre la seva gestió que ells duien a terme, la qual havien exercit fins aleshores amb total impunitat i sense donar explicacions. Per aquest motiu, els diputats del comú foren vistos com a intrusos i tractats amb hostilitat pels seus companys edils amb la finalitat de dificultar-los la tasca. Fins i tot l'Audiència catalana, de manera despectiva, els comparava amb els tribús de la plebs romans, per a justificar algunes conductes agressives dels regidors i d'altres autoritats reials. En aquest sentit, les denúncies dels diputats del comú foren molt nombroses durant tota la segona meitat del segle XVIII, sobretot que contenien amenaces, insults i altres vexacions violentes que impedien als diputats del comú fer la feina amb normalitat. Poblacions grans i petites com ara Barcelona, Puigcerdà, Mataró, Girona, Lleida, Vic, Agramunt, Igualada, Olot, Querol, Guissona, Anglesola i Capellades, entre altres, són un petit exemple del rebuig patent que despertaren els diputats del comú.
Tot i així, el 1771 la Reial Audiència no reconegué l'honradesa de la majoria de diputats, de llur desinterès i llur dedicació pel bé general, els quals, sens dubte, havien contribuït a corregir determinades pràctiques abusives dels regidors i a millorar aspectes importants de l'Administració municipal. Alguns d'ells fins i tot formaren part de la Junta de Comissionats establerta a Barcelona durant la Guerra Gran (1793-1795), amb finalitats defensives; o bé de les juntes corregimentals creades arran de la invasió napoleònica. Els diputats del comú subsistiren encara a la mort de Ferran VII, el 1833, però foren suprimits, definitivament, en ser establerts els nous ajuntaments liberals.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

ca diputat electe | diputada electa, n m, f
ca electe | electa, n m, f
oc deputat elegit | deputada elegida, n m, f
oc elegit | elegida, n m, f
es diputado electo | diputada electa, n m, f
es electo | electa, n m, f
fr député élu | députée élue, n m, f
fr élu | élue, n m, f
en elected representative, n
en Member elect, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>

Definició

Persona que ha concorregut a unes eleccions, ha estat elegida i és proclamada com a tal per l'Administració electoral corresponent.

Nota

Un diputat electe accedeix a la plena condició de diputat després de lliurar la credencial expedida per l'Administració electoral i complir els altres requisits que estableix el Reglament del Parlament.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

ca diputat interventor | diputada interventora, n m, f
oc deputat interventor | deputada interventora, n m, f
es diputado interventor | diputada interventora, n m, f
fr député chargé du contrôle de l'exécution du budget | deputée chargée du contrôle de l'exécution du budget, n m, f
en Member of Parliament in charge of monitoring the budget, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>, <Activitat parlamentària > Funció interventora>

Definició

Diputat que supervisa el control de l'execució del pressupost del Parlament.

Nota

1. El Ple del Parlament, a proposta de la Mesa Ampliada, designa tres diputats interventors per a cada exercici pressupostari.
2. Els diputats interventors presenten a la Mesa del Parlament un informe bimestral sobre l'execució del pressupost.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca diputat local | diputada local, n m, f
es diputado local | diputada local

<Història del dret>

Definició

Delegat o delegada de la Diputació del General en cadascuna de les vegueries del Principat.

Nota

Àmbit: Catalunya
Els antecedents immediats d'aquesta figura es troben en alguns dels comissionats nomenats circumstancialment per a efectuar determinades recaptacions tributàries, i que amb el nom de comissaris, collidors o diputats actuaven a cadascuna de les vegueries. En general, la funció que tenien era collir o bé arrendar els drets del general de Catalunya, estendre les corresponents àpoques i enviar la recaptació als diputats residents a Barcelona. Així, en les Corts de Montsó del 1359, considerades com l'acta fundacional de la Diputació del General de Catalunya, s'estableix que els diputats i administradors del donatiu «puxen deputar si vist les serà faedor altres cullidors qui les dites quantitats justen per bisbats o per vegueries en aquella forma que a ells plaurà» (Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, Real Academia de Historia [RAH], vol. 3, p. 413 i 414).
Superant el caràcter potestatiu de l'anterior disposició, en el capítol XXII del contracte clos entre la reina Elionor, en nom de Pere III, i les Corts i Berenguer Bertran, canvista de Barcelona, acordat a les Corts de Tortosa del 1365, disposa nomenar en cada cap de vegueria un collidor per tal que es faci càrrec de collir el fogatge i altres drets a la vegueria que li correspongui, per tal de donar-li poder de fer àpoques de les rebudes de diners. Tanmateix, es diu que el nomenament estarà subjecte a l'acord entre els diputats residents a Barcelona i Berenguer Bertran. Els antecedents queden més definits en el capítol de cort número V de les Corts de Barcelona del 1365 quan s'esmenten «los comissaris per caps de vegueries ordonats en la dita Cort». El 1369 encara perdura aquesta denominació en la documentació.
A partir del 1367 ja es documenta de manera continuada per mitjà de la documentació notarial el de Vic, primer amb el nom de comissari i, a partir del 1377, amb el de diputat local. Entre totes dues dates es verifica l'evolució que en farà consolidar el nom definitiu. No obstant això, la primera menció coneguda del nom apareix al capítol de cort número LXXVII de la Cort general de Montsó del 1376, en què, no solament s'esmenten aquests oficials, sinó que es legisla detalladament sobre llurs funcions. El fet que en aquest capítol se'ls anomeni, tot procedint a la revocació dels anteriors, no permet de considerar encara aquestes Corts com a punt d'origen d'aquesta qualificació que substitueix definitivament la de comissaris, sinó més aviat, i com sembla referir-se el mateix capítol, així com el número XV de les Corts de Lleida del 1375, a les Corts de Barcelona del 1368/1369, o bé a les del 1372/1373.
L'existència d'aquests oficials va comportar una simetria entre els delegats territorials inferiors o locals i els diputats del General de Catalunya residents a Barcelona, dels quals depenien els primers. Cal matisar, però, que el fet de nomenar els segons residents a Barcelona deu tenir a veure, almenys pel que fa als seus orígens, amb el nomenament de diputats de lliure circulació amb funcions diverses, com ara fer les estimes de les armes i els cavalls, simultàniament a la terna de diputats que havien de residir forçosament i de manera continuada a Barcelona.
A les Corts de Montsó del 1389 queda palesa la consolidació de l'ofici i el seu qualificatiu en tornar a prescriure's la renovació dels diputats residents a Barcelona i dels locals, un «per cap de vegueria» (Arxiu de la Corona d'Aragó [ACA], Generalitat de Catalunya, pergamí núm. 210). Tornant, però, a les esmentades Corts de Montsó del 1376, cal referir-se al capítol número LXXVII, en el qual es legisla sobre les competències de l'ofici. Entre aquestes competències destaca el fet que dins el territori sota llur jurisdicció podien vendre les generalitats i altres imposicions, collir i fer collir els drets del General i estendre àpoques del que rebrien; així mateix, tenien jurisdicció per a aclarir i resoldre els dubtes que se'ls plantegessin. També podien acusar i perseguir els fraus, fer requestes, protestos i requerir i fer execucions, imposar penes, gràcies i composicions. Tenien reconegut el dret a un salari, la quantificació del qual era establerta a criteri dels diputats residents a Barcelona segons el treball dut a terme i les despeses de desplaçament realitzades. Se'ls va prohibir, però, administrar i gastar les quantitats que rebessin, per tal d'establir que n'haurien de respondre als diputats residents a Barcelona o a qui ho deleguessin. En general, tenien un mandat de submissió als diputats de Barcelona.
En un sentit anàleg regulen l'ofici els capítols número XV i XVI de les Corts de Lleida del 1375 que acorden que, per tal que les generalitats siguin més ben ateses, s'esculli en cada bisbat i en la vegueria de la Cerdanya «una bona persona la qual sia appellada deputat local» (Cortes, RAH, vol. 3, p. 295-296). Atès que no s'exigia una formació especial, sociològicament, les persones que van ocupar aquest càrrec en el període que comprèn el darrer quart del segle XIV eren escollides entre els ciutadans de la capital de vegueria, procedents d'àmbits professionals lligats al món mercantil i a la draperia. Sobre això no es pot oblidar que bona part de les imposicions que nodrien la Diputació gravaven béns mercantils. Igualment, no és estrany detectar-los amb vinculacions i interessos immediats en l'Administració local, ocupant càrrecs en els consells municipals. Simptomàticament, a partir de les reformes impulsades per les Corts de Barcelona del 1412/1413, apareixen nombrosos juristes i notaris que ocupen aquest càrrec, circumstància que es pot atribuir, entre altres raons, a una tecnificació superior de l'ofici. Inicialment, el mandat dels diputats locals no sembla que estigués sotmès estrictament a un període temporal i, en tot cas, depenia del nomenament dels diputats de Barcelona, que els podien revocar en cas de negligència o de delicte i cobrir les vacants.
Durant el segle XV, el càrrec esdevé triennal, a semblança de l'exèrcit, per als diputats residents a Barcelona. Les funcions de l'ofici des de bon principi estaven relacionades amb l'obtenció de recursos fiscals i financers. Així, en la preparació del fogatjament i en l'exacció del fogatge venien censals morts i violaris i, en general, feien d'intermediaris entre els contribuents i els diputats i oïdors residents a Barcelona. També arrendaven els diversos drets de les generalitats de llurs circumscripcions, tractaven amb els col·lectors, feien efectiu el retorn dels préstecs o de llurs seus interessos als contribuents i, en general, tenien una funció supervisora que encara fa quedar bastant fosca la investigació, després de la pèrdua dels arxius privatius locals arran de la desaparició de la institució amb el Decret de Nova Planta. Sovint apareixen presentant requestes al veguer reial per tal que executi els béns de morosos, o fins i tot, en algun cas és el rei qui, a instàncies dels diputats residents a Barcelona, insta algun diputat local a fer efectiva la tramesa de moneda.
Les localitats en què des del darrer quart del segle XIV es documenta la presència d'aquests oficials són caps de vegueries que es van perpetuant com a seu administrativa. L'excepció més notòria és donada per les disposicions de les esmentades Corts de Lleida del 1375, en què es nomenen tenint present les divisions diocesanes del Principat; situació que cal relacionar amb l'exacció d'algun fogatge establert d'acord amb aquests districtes eclesiàstics. En general, però, el marc geogràfic respondrà al districte vicarial com a unitat i a la seva capital, com a seu central administrativa. Tot i que al llarg del temps es verifiquen algunes variants, les demarcacions amb una trajectòria més sòlida són: Lleida, amb jurisdicció sobre tota la mateixa vegueria i les subvegueries de Tàrrega i el Pallars; Tarragona, amb el seu camp; Tortosa, amb jurisdicció a la seva vegueria i la castellania d'Amposta; Perpinyà, amb jurisdicció sobre la vegueria del Rosselló, el Vallespir i el Conflent; Puigcerdà, sobre el comtat de la Cerdanya; Girona, sobre el seu bisbat; Cervera; Manresa, amb jurisdicció sobre la vegueria del Bages i la subvegueria del Berguedà, i Vic, amb jurisdicció sobre la vegueria d'Osona i la subvegueria de Ripoll.
Tot i que hi devien ser Montblanc i Vilafranca del Penedès, amb jurisdicció sobre llurs respectives vegueries, el cas és que no es documenten fins a les Corts de Barcelona del 1412-1413. En aquestes Corts es produeix una multiplicació dels districtes amb l'aparició dels diputats privatius, nomenats pels territoris -la major part subvegueries- de Camprodon, Berga, Tàrrega, Pallars, Vilafranca del Conflent i comtat d'Empúries (Cortes, RAH, vol. 15, p. 346-347).
El grau d'implantació de la institució va ser, doncs, des de ben aviat molt estès arreu del Principat. A partir del segle XVI es va refermar amb la construcció de seus estables, conegudes a semblança de l'homònima barcelonina, amb el nom de cases del General; edificis amb els quals es va dotar la institució al llarg dels segles XVI i XVII i que va servir, fins que es va extingir, per a acollir els seus oficials i l'administració de cada cap de vegueria, i també per a cobrar els diversos drets del General i servir de dipòsit per a les mercaderies subjectes al dret de la bolla. Actualment es conserven, a més de la casa barcelonina, les de Perpinyà, Girona, Tarragona i Tortosa, i estan documentades fins que es van enderrocar, ja en el segle XX, les de Lleida i Vic, entre altres.
La legislació sobre aquests oficials, escassa pel que fa als segles XIV i XV, cal cercar-la en els capítols de cort referents a la Diputació del General que es recullen en els processos de corts (editats, en bona part, per la Real Academia de la Historia a la col·lecció «Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña», 26 vol., Madrid, 1896-1922). També es recullen en compilacions factícies de capítols de corts o en el manuscrit conegut amb el nom de Llibre de les quatre senyals, conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

ca diputat no adscrit | diputada no adscrita, n m, f
oc deputat non adscrit | deputada non adscrita, n m, f
es diputado no adscrito | diputada no adscrita, n m, f
fr député non-inscrit | députée non-inscrite, n m, f
en non-attached Member, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>

Definició

Diputat que no pertany a cap grup parlamentari perquè no s'ha pogut integrar en cap grup, o perquè ha abandonat el seu grup o n'ha estat expulsat.

Nota

1. Els diputats no adscrits disposen dels drets que el Reglament del Parlament reconeix individualment als diputats, sens perjudici d'algunes especificitats, com ara el dret de formar part d'una comissió parlamentària.
2. Els diputats no adscrits s'integren en el Grup Mixt.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca diputat privatiu | diputada privativa, n m, f

<Història del dret>

Definició

V.: diputat local n m/f

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia electoral bàsica [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/179/>

ca eurodiputat | eurodiputada, n m, f
ca diputat al Parlament Europeu | diputada al Parlament Europeu, n m, f sin. compl.
ca membre del Parlament Europeu, n m, f sin. compl.
es diputado al Parlamento Europeo, n m
es eurodiputado, n m
es miembro del Parlamento Europeo, n m
fr député au Parlement européen, n m
fr député européen, n m
fr eurodéputé, n m
en member of the European Parliament, n
en MEP, n sigla

Definició

Persona que, per elecció, esdevé membre del Parlament Europeu en qualitat de representant.

Nota

1. Els eurodiputats s'agrupen en grups polítics d'acord amb les afinitats polítiques.
2. En els documents institucionals de la Unió Europea s'utilitzen principalment les denominacions diputat al Parlament Europeu i membre del Parlament Europeu.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

ca incompatibilitat d'un diputat, n f
oc incompatibilitat d'un deputat, n f
es incompatibilidad de un diputado, n f
fr incompatibilité avec le mandat de député, n f
en incompatibility of a Member of Parliament, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>

Definició

Impossibilitat que té un diputat, establerta per llei, d'exercir alhora les funcions de diputat i d'altres càrrecs públics.

Nota

La incompatibilitat d'un diputat és dictaminada per la Comissió de l'Estatut dels Diputats i aprovada pel Ple del Parlament, després d'haver estudiat la declaració d'activitats i béns presentada pel diputat.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

ca renúncia a la condició de diputat, n f
ca renúncia a l'acta de diputat, n f sin. compl.
ca renúncia a l'escó, n f sin. compl.
oc renóncia ara condicion de deputat, n f
es renuncia a la condición de diputado, n f
fr renonciation à la qualité de député, n f
en resignation from membership of the Parliament, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>

Definició

Manifestació expressa de cessament en l'exercici de la representació parlamentària.

Nota

1. La renúncia a la condició de diputat és voluntària, es presenta a la Mesa del Parlament i es publica en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya.
2. La renúncia a la condició de diputat pot ser per causa d'incompatibilitat entre la condició de diputat i un altre càrrec públic o una activitat.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "diputat" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota