Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca doctrina Betancourt, n f
es doctrina Betancourt
fr doctrine Betancourt
en Betancourt doctrine

<Dret internacional > Dret internacional públic>

Definició

Doctrina que basa el reconeixement de governs en el principi de la legalitat.

Nota

Va ser aplicada a la República Veneçolana entre 1959 i 1968, i formulada pel president d'aquest país Rómulo Betancourt.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

ca doctrina Bréjnev, n f
ca doctrina de la sobirania limitada, n f sin. compl.
es doctrina Brézhnev
es doctrina de la soberanía limitada
fr doctrine Brejnev
it dottrina Breznev
it dottrina della sovranità limitata
en Brezhnev doctrine
ar مبدأ بريجنيف

Definició

Doctrina soviètica que afirma el dret de la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques a intervenir en els afers dels països de l'òrbita socialista amb l'objectiu d'enfortir el socialisme.

Nota

1. La doctrina Bréjnev va servir, a la pràctica, per a justificar els interessos geoestratègics de la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques durant la guerra freda.
2. La doctrina Bréjnev va ser formulada per primera vegada pel polític soviètic Leonid Iljiè Bréjnev el 1968 com a justificació de l'ocupació de Txecoslovàquia.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca doctrina canònica, n f
es doctrina canónica

Definició

Doctrina que estudia l'ordenament jurídic de l'Església catòlica.

Nota

Àmbit: Inespecífic
L'opinió majoritària i comunament acceptada pels juristes dedicats a l'estudi de l'ordenament jurídic de l'Església catòlica sempre ha tingut un paper rellevant tant dins la interpretació de les normes canòniques com en la integració de l'ordenament. Així, el Codi de dret canònic (CDC), promulgat el 1983, recull la importància secular de la doctrina canònica, tot establint que, pel que fa a les lleis que reprodueixen el dret antic, i en la mesura en què ho fan, són interpretades tenint en compte, també, la tradició canònica (càn. 6, § 2). També atorga una funció específica de suplència, en darrer lloc, a «l'opinió comuna i constant dels doctors» (càn. 19). Hom entén per dret antic (ius vetus) sobretot el dret canònic clàssic (medieval), però també el directament anterior al Codi vigent, i s'ha de tenir en compte l'opinió dels comentaristes corresponents. En la praxi de la cúria romana, anterior a l'actual Codi, hi havia una llista de canonistes de tots els temps que eren considerats autors provats («qui bene audiunt in Curia romana»; «recepti in Curia»); aquests autors no han de ser menystinguts, però també s'ha de recórrer a la generalitat de la doctrina en la sanior et melior pars.
Per al dret canònic, amb molts segles d'història, és essencial conèixer l'evolució històrica antiga i recent de les institucions canòniques, per a la qual cosa l'ús de les obres dels antics canonistes ha estat constant. Pròpiament, els comentaris jurídics sobre el dret canònic, amb una tècnica jurídica diferenciada, van començar amb el Decret de Gracià (vers el 1140), que va ser el primer exponent de la recepció del dret romà aplicada al dret canònic. Gracià, en la seva obra Concordia dicordantium canonum, o simplement Decret, a més de decidir sobre els textos i llur aplicabilitat, també oferia opinions doctrinals, els anomenats dicta Gratiani.
L'escola de comentaristes sorgida arran del decret va ser abundant: es tractava dels anomenats decretistes. El primer, deixeble personal de Gracià, va ser Paucapalea, que va introduir uns breus incipit en el Decret anomenats paleæ, i que es van mantenir en totes les edicions successives. Inicialment, els decretistes, com més endavant els decretalistes, es podien distingir entre autors de glossae (glosses) i autors de summae (summes), segons l'estructura de llurs obres.
Els glossadors més importants de la primera època van ser: Albert de Morra (el futur papa Gregori VIII, †1187); Rufí (Magister Rufinus, segona meitat del s. XII), que va elaborar a Bolonya una obra molt citada i alhora plagiada, la cèlebre Summa decretorum (1155-1159); Esteve de Tournay (Stephanus Tournacensis, 1128-1203), deixeble de l'anterior, autor de la Summa Decreti; Joan de Faenza (Johannes Faventinus, † després del 1220), que va compondre primer una glossa, i, més tard, una summa molt notable sobre el Decret (vers el 1171), hereva dels dos glossadors abans esmentats; Bernat Balbi de Pavia (Bernardus Papiensis, †1213); Joan Zemecke, anomenat el Teutònic (Johannes Teutunicus, †1245/1246), va escriure una glossa que, reelaborada més tard per Bartomeu de Brescia (†1258), el qual hi va afegir llocs paral·lels i comparacions amb les Decretals de Gregori IX, va esdevenir una Glossa ordinària en el Decret de Gracià.
Els autors de summae més recordats, a més d'alguns dels glossadors esmentats, van ser Roland Bandinelli (el papa Alexandre III, †1164), autor de la Stroma (relativament posterior al 1148), o summa sobre el Decret que representa, en la notable elaboració de la part de dret matrimonial, el primer tractat didàctic conegut; Huguci de Pisa (†1210), el més cèlebre magister decretorum del seu segle a Bolonya, mestre del futur papa Innocenci III (igualment, un notable canonista), autor de la Summa Decretorum; Simó da Bisignano (finals del s. XII), deixeble de Gracià, que va voler glossar i prosseguir el Decret a la seva Summa (1177-1179); Ramon de Penyafort (1175-1275), posteriorment recordat com a compilador de les Decretals de Gregori IX que, en els seus anys de doctorat a Bolonya (1216-1219), va ser autor d'una Summa iuris, manual d'estudi que segueix l'ordre del Decret de Gracià i té en compte la Primera Compilació Antiga; Joan Bassià (Johannes Bazianus, †1197), natural de Bolonya, on va ser el primer doctor utriusque iuris, que va escriure el seu Apparatus in Decretum (1180-1190), obra molt original i gens dependent dels altres glossadors, i també es va dedicar a glossar les decretals d'Alexandre III; Ognibene da Logino, etc.
Més endavant, Guido de Baisio (ca. 1246-1313), professor a Bolonya i a Reggio de l'Emília, mestre de Joan d'Andrea, autor del Rosarium decreti (1296-1302), i d'un comentari al Llibre sisè, de Bonifaci VIII; Joan de Déu, autor del Breviarium decretorum; Princivalle, etc.
Amb la publicació de les Decretals de Gregori IX (1234) es va iniciar una altra escola de comentaristes: els decretalistes. Aquests van superar la influència dels decretistes, i van bastir la doctrina canònica clàssica. Podem distingir tres períodes, amb figures cabdals en cadascun.
En una etapa prèvia, la ciència canònica inicia l'estudi de les decretals pontifícies, abans de la compilació de Gregori XI (1234); són objecte d'estudi les Quinque compilationes antiquae (Corpus iuris canonici). Així, Bernat Balbi de Pavia (decretista ja citat) i Ricard el Premostratense (Ricardus Anglicus, †1190) van glossar la Primera Compilació; Albert de Benevento va glossar la Segona; Jaume d'Albenga en va glossar la Cinquena; el mestre Dàmas (Magister Damasus, principis del s. XIII), va elaborar una Summa decretalium entre el 1210 i el 1215, a més de brocarda i quaestiones; Gràcia (Gratia Aretinus, de la mateixa època), autor d'un comentari (perdut) a les decretals, i d'un Ordo iuridiciarius; Alanus... Finalment, Tancred (Tancredus Bononiensis, ca. 1185-1236), decretorum magister i gran canceller de la Universitat de Bolonya, va elaborar un Apparatus sobre les tres primeres compilacions antigues (1210-1215; 1220) que va ser considerat com a Glossa ordinària fins a l'aparició de les Decretals de Gregori IX; va escriure també la coneguda Summa de matrimonio (1210-1214) i un Ordo iudiciarius (1214-1216).
Un cop publicades les Decretals de Gregori IX (1234), els decretalistes les comenten en diverses formes: glosses, summes, glosses marginals, apparatus, etc. En un primer període (1234-1340), anomenat clàssic, en el qual la ciència canònica arriba al seu zenit, podem ressaltar els canonistes següents: Vicenç Hispà (Vincentius Hispanus, primer terç del s. XIII), d'origen dubtós, mestre a Bolonya, va ser el primer comentarista de les Decretals de Gregori IX en el seu Apparatus (1234), si bé prèviament ja havia elaborat dos comentaris més sobre la primera i tercera compilació antiga i, probablement, sobre el Decret de Gracià; Sinibald de Fieschi (papa amb el nom d'Innocenci IV, 1243-1254), jurista de renom, creador de la noció de persona ficta o persona jurídica, i un dels primers i més apreciats comentaristes del corpus de Gregori IX a l'Apparatus in quinque libros Decretalium, elaborat quan era professor a Bolonya; el cardenal Gofred de Trani (†1245), professor a Nàpols i a Bolonya, cardenal, autor de la Summa super titulos decretalium (1241-1243), molt important, i de les Glossae in Decretales Gregorii IX; Bernat de Parma, o de Bottone (†1263), autor d'un ingent Apparatus sobre les Decretals, deutor de Vicenç Hispà i de Gofred de Trani, que va esdevenir la glossa ordinària, tant en els manuscrits com en les edicions impreses, i que també va escriure el Casus longi sobre el mateix cos legislatiu; Enric Bartolomei, anomenat Enric de Susa o cardenal Hostiense (†1271), alumne a Bolonya i professor a París, autor de la millor Glossa decretalium (vers el 1250), dita Aurea per la claredat i la profunditat de l'exposició, que va abandonar el simple mètode exegètic per a adaptar el mètode casuístic ja utilitzat pels decretistes, i va compondre després una lectura sobre les Decretals i un commentarium sobre la legislació d'Innocenci IV; Bernat de Montmirat (Bernardus de Montemirato, Abbas Antiquus, segona meitat del s. XIII), deixeble de Pere de Sampson, autor d'una lectura a les Decretals; Bernat de Compostel·la el Jove (Bernardus Compostellanus junior), autor de la Lectura aurea super libro primo decretalium, o Margarita compostellana (vers el 1261), a voltes confós amb l'anterior; Joan el Monjo (Johannes Monachus, †1313), cardenal i canceller de l'Església romana, autor de la més divulgada Glossa super liber sextus Decretalium Bonifacii VIII (1301), i d'alguns comentaris sobre decretals de Bonifaci VIII i Benet XI; i l'abans esmentat com a decretista Guido de Baisio (ca. 1246-1313), autor de l'Apparatus seu Glossa seu Commentarius ad Sextum (1306-1311); Egidi de Fuscarano (Aegidius de Fuscaraiis, †1248); Pere de Sampson, etc.
A més dels esmentats, altres autors són recordats per llurs tractats particulars: el mateix Ramon de Penyafort (1175-1275) va ser autor d'una importantíssima i perdurable Summa de poenitentia, que inclou com a quarta part la Summa de matrimonio, reelaboració de la de Tancred; Guillem Durand (Guillelmus Durantis, ca. 1230-1296), d'origen occità, professor a Bolonya i a Mòdena, liturgista (va compondre el Pontificale Romanum esdevingut oficial) i canonista, autor dels Commentarii i d'un Breviarium seu Repetorium sobre les Decretals de Gregori IX, però especialment notable per l'obra Speculum iudiciale, ja que era una exposició original del dret universal europeu a partir del procediment judicial; el qual ha mantingut la seva influència fins avui.
Però la figura més important del període, que n'apareix com la coronació, va ser Joan d'Andrea (Johannes Andreæ, 1270-1348), deixeble de Guido de Baisio, amb una vocació joveníssima per al dret (als deu anys ja estudiava les decretals), professor laic a Pàdua i Bolonya, un dels canonistes més citats de tots els temps a causa de la seva ingent erudició, el seu interès historicista, i el seu èxit en presentar la gran construcció doctrinal que resumia la ciència canònica medieval. Va elaborar les seves obres en diverses etapes: el Commentarium super Liber Sextum (abans del 1303), que ell mateix va anar refent posteriorment, i que va ser concebut com a glossa ordinària; els Commentaria novella in Decretalium libros (a partir del 1338), la seva obra mestra; Casus breves super Decretalium libros; Lectura in librum sextum decretalium (vers el 1339); Glossa in Clementinas; Quaestiones Mercuriales; Lectura super arboribus consanguinitatis et affinitatis/, que es va utilitzar fins al segle XIX; Summa de sponsalibus et matrimonio, etc.
Durant el segon període (1340-1440), la ciència canònica manté el bon nivell del període anterior, però és menys original; té, amb tot, figures rellevants, que treballaven en competència i col·laboració amb els civilistes. entre altres, tres decretalistes van tenir una importància especial per al dret civil català, ja que la seva citació va ser permesa en els judicis civils (Corts de Montsó del 1585; Corts de Barcelona del 1409 i el 1599): Joan d'Andrea (ja esmentat en el període anterior), Baldo d'Ubaldi i Nicolau de Tudeschi.
Baldo d'Ubaldi (Baldus de Ubaldis, 1319-1400) va ser un dels més prestigiosos juristes del segle XIV, l'únic realment tan versat en dret civil com en dret canònic; com a canonista és recordat pels Commentaria a les Decretals i els Consilia. Nicolau de Tudeschi o l'abat Panormità (Abbas Panormitanus, Abbas Modernus, Abbas Siculus, 1386-1445), és l'últim dels grans canonistes medievals, professor a Bolonya, Parma i Siena, autor d'obres extenses i detallades, molt sovint apassionat defensor d'opinions molt originals sobre punts fonamentals en els seus voluminosos Commentaria sobre les Decretals de Gregori IX, el Llibre sisè, de Bonifaci VIII i les Clementines. D'altres decretalistes de l'època van ser Joan de Lignano (Johannes de Lignano, †1383), professor a Bolonya des del 1350, autor de moltes monografies jurídiques, no solament canòniques, i dels Commentaria in Decretales, Commentaria in Clementines i Commentaria in Decretum; Pere d'Ancarano (Petrus Ancaranus, ca. 1330-1416), deixeble de Baldo i autor de Commentaria a les Decretals de Gregori IX, al Llibre sisè, de Bonifaci VIII, i a les Clementines, a més d'uns famosos Consilia; el cardenal Francesc Zabarella (1360-1417), deixeble de Joan de Lignano a Bolonya, molt actiu en la vida política i eclesiàstica de l'època, sobretot al Concili de Constança (1414), autor de Commentaria in quinque libros Decretalium, de la Lectura super Clementinis i dels Consilia; Antoni de Butrio (Antonius de Butrio, ca. 1338-1408), deixeble de Pere d'Ancarano, home famós per la seva virtut, professor de per vida a Bolonya i mediador davant Benet XIII (el papa Lluna) la seva obra (Commentaria in quinque libros Decretalium; Commentaria in Sextum; Consilia) va ser apreciada, malgrat ser una mica desordenada i confusa; Joan d'Imola (Johannes ab Imola, ca. 1370-1436), escriptor molt fecund, tant en dret romà com en dret canònic, fins que va ser nomenat utriusque iuris monarcha, autor dels Commentaria in Clementinas i Commentaria in tres libros Decretalium; Agustí Beroius (Augustinus Beroius, 1474-1554), civilista i canonista, autor de diversos Commentaria i Lecturae sobre les Decretals de Gregori IX.
També podem recordar un autor genèric, Egidi Romà (Aegidius Romanus, ca. 1243-1316), que, amb les seves obres polítiques, De regimini principum i De ecclesiastica potestate, concretament amb el tema de les relacions entre l'Església i el poder temporal, va influir notablement sobre el dret canònic i la intel·lectualitat medieval.
El tercer període dels decretalistes (des de la segona meitat del segle XIV fins al segle XVI) va ser marcat per la decadència i la manca d'originalitat. Tanmateix, mereixen ser destacats Felí Sandeo (Felinus Sandeus, 1444-1509); Felip Decio (Philipus Decius, 1454-1536); Joan Francesc la Ripa, Juan Antonio de San Jorge (Praepositus, Mediolanensis), Jean de Lacoste (†1621).
La doctrina canònica va viure un ressorgiment important a partir de la reforma impulsada pel Concili de Trento (1545-1563), que va durar fins al segle XVIII. Però durant aquesta època els autors perden bona part de la universalitat medieval, i es poden distingir escoles nacionals. Alhora, la doctrina és fortament influïda per un nou problema, el de la pressió de l'absolutisme monàrquic sobre l'Església, concretat en les doctrines regalistes. Els canonistes d'aquest nou període es comencen a emancipar de l'estructura glossadora de les decretals, i s'inclinen per la composició de tractats generals, o bé, monografies. Amb tot, alguns autors, sobretot formats o actuant entorn de la cúria romana, conserven bona part de la universalitat antiga, i ofereixen obres enciclopèdiques que són successores directes dels decretalistes medievals.
A Itàlia, sobresurt Prospero Fagnani (1588-1678), el més conegut d'entre els autors del segle XVII, famós ja en vida; malgrat que segueix l'estil dels últims grans decretalistes, la seva obra està dotada de claredat i ordre expositiu, i aconsegueix informar amb extensió i coherència sobre qualsevol tema canònic. La seva obra principal, Commentaria in quinque libros Decretalium (Roma, 1661), li va ser encarregada especialment pel papa Alexandre VIII.
Altres canonistes italians de relleu van ser: Giovanni Paolo Lancelotti (1522-1590), es considera un renovador dels estudis canònics perquè va redactar, a petició del papa Pau IV, unes Institutiones iuris canonici (Perusa, 1563) segons el model de les institucions de Justinià, i va ser autor d'altres obres com ara Institutionum iuris canonici commentarium (Perusa, 1560), De comparatione iuris pontificii et cæsarei (Lió, 1574) i Regularum ex universo pontificio iure libri III (Perusa, 1587); el cardenal Giovanni Battista de Luca (1614-1683), autor d'un molt famós Theatrum veritatis et iustitiæ, sive decisivi discursus per materias seu titulos distincti, en vint-i-un volums (Roma, 1669-1673; Venècia, 1734), un compendi fenomenal de jurisprudència pràctica recollida durant els seus anys d'advocat, sobre tots els temes jurídics de l'època; Prospero Lambertini (1675-1758), després papa Benet XIV, va ser un intel·lectual molt respectat en la seva època, i un dels més grans canonistes i (com a papa) legisladors catòlics, destaquen els seus estudis De Synodo Diocesana (Roma, 1748), De servorum Dei beatificatione et beatorum canonizatione (Bolonya, 1734-1738), i unes Institutiones ecclesiasticae (Bolonya, 1731-1735) que sabien unir la preocupació pastoral amb una exigent tècnica jurídica; Lucio Ferraris (†1763), autor d'una magna i molt reeditada Prompta bibliotheca canonica, iuridica, moralis, theologica nec non ascetica, polemica, rubricista, historica (Bolonya, 1746); Carlo Sebastiano Berardi (1719-1768), professor a Torí, historiador crític del Decret de Gracià en l'obra Gratiani canones: genuini ab apocryphis discreti, corrupti ad emendationum codicum fidem exacti, difficiliores commoda interpertationes illustrati (1752-1757), i que va escriure un tractat general amb Commentaria in jus ecclesiasticum universum (1776) i un manual amb Institutiones iuris ecclesiastici (1789); Giovanni Devoti (1744-1820), autor d'Institutionum canonicarum libri IV (1785).
A Alemanya hi ha l'escola doctrinal tal vegada més important del període, formada al voltant de les universitats d'Ingolstadt, Dillingen i Salzburg, esperonada per la proximitat dels protestants i la necessitat de contribuir a l'exaltació de l'Església catòlica en tots els àmbits acadèmics.
D'aquells canonistes han de ser considerats especialment Paul Laymann (1574-1635), professor a Dillingen com a canonista, autor d'un tractat semidestruït i titulat Jus Canonicum (1666-1698), i recordat com a moralista per la seva obra Theologia moralis in quinque partes partita (Múnic, 1625); menys important va ser Heinrich Wagnereck, amb Commentarium exegeticum sacrorum canonum (Dillingen, 1672); Ludwig Engel (ca. 1630-1674), professor a Salzburg, defensor dels drets pontificis, autor del Collegium universi iuris canonici (1671); Heinrich Pirhing (1606-1679), professor a Ingolstadt i Dillingen, encara avui autor de fama pel seu monumental tractat Jus Canonicum in V libros Decretalium distributum, nova methodo explicatum (Dillingen, 1674-1678), objecte d'un resum conegut per Synopsis Pirhingiana, que es va usar durant tot el segle XVIII; el teòleg i canonista Anacletus Reiffenstuel (1641-1703), que segueix de prop Fagnani en la seva famosa obra Ius Canonicum Universum (Frisinga, 1700-1714); Franz Schmier, rector de la Universitat de Salzburg, on va publicar Jurisprudentia Canonico-Civilis seu Jus Canonicum Universum juxta V libros decretalium (1716) que, per bé que respecta l'ordre original de Ramon de Penyafort, reordena cada llibre segons criteris moderns; Peter Leuren (1646-1723), professor a Coblença, autor de dos tractats escrits a manera de respostes a qüestions rellevants, Forum beneficiale (1704) i Forum ecclesiasticum (1717); Franz Schmalzgrueber (1663-1735), professor a Dillingen i a Ingolstadt, de gran prestigi fins a la codificació, autor d'un tractat molt complet, Jus Ecclesiasticum Universum (1719); Vitus Pichler (1670-1736), successor de l'anterior a Ingolstadt, segurament l'últim gran tractadista de l'escola alemanya, autor de la Summa Jurisprudentiae Sacrae Universae, seu Jus Canonicum secundum quinque Decretalium Gregorii Papae IX Titulos (1723).
Dos autors de la Universitat belga de Lovaina destaquen entre els canonistes: André del Vaux (o Andreae Vallensis, †1636), autor de Paratitla Juris Canonici (Lovaina, 1628), i, sobretot, Zeger Bernard van Espen (1646-1728), molt conegut encara avui no solament per la seva vàlua jurídica, sinó també per les seves idees jansenistes i gal·licanes, i alhora molt divulgat per mitjà del seu Ius ecclesiasticum universum (1700), tractat d'estructura moderna, poc esclau de l'esquema de les decretals, amb breus introduccions històriques, i amb un evident interès pel dret concordat i pel dret eclesiàstic de l'Estat, i que és un precedent d'aquesta matèria entre els canonistes catòlics.
Dels autors hispànics cal destacar: Martín de Azpilcueta (1492-1586), anomenat Doctor Navarro, cosí de Sant Francesc Xavier, professor a les universitats de Salamanca i de Coïmbra, molt famós per la seva vida senzilla i ascètica, esdevingut un clàssic moralista pel seu Manual de confesores y penitentes (Coïmbra, 1553) i canonista per moltes obres disperses, publicades pòstumament com a Opera omnia (Roma, 1590); Diego de Covarrubias (1512-1577), deixeble d'Azpilcueta, professor a la Universitat de Salamanca, jurista col·laborador del Concili de Trento, autor de molts llibres, com ara diversos comentaris dispersos sobre les decretals, Epitome de sponsalibus et matrimoniis (1545) i Variarum resolutionum ex iure pontificio, regio et cæsareo libri quattuor (1552-1570); Antonio Agustín (1517-1586), autèntic erudit de la seva època, natural de Saragossa, auditor a la Rota Romana, bisbe de Lleida i, finalment, arquebisbe de Tarragona, un dels primers i més notables historiadors del dret canònic, autor d'Antiquæ collectiones Decretalium (1576), De nominibus propriis Pandectarum (1579), Canones ponitentiales (1581), De legibus et senatusconsultis Romanorum (1583), Repertorium decisionum rotalium (1584), De emendatione Gratiani (1587), Epitome iuris pontificii in tres partes divisa (1587) (a més d'altres obres d'història i teologia); Tomás Sánchez (1550-1610), el millor tractadista sobre dret matrimonial amb la seva obra De sancto Matrimonii sacramento (Madrid, 1605), amb nombroses reedicions, encara avui consultada i citada; Agustin Barbosa (1589-1649), canonista portuguès al servei de la corona espanyola, autor de moltes obres de gran erudició, com ara Iuris Ecclesiastici Universi libri tres in quibus de personis, de locis, de rebus ecclesiasticis plenissime agitur (Lió, 1633-1634), Collectanea doctorum tam veterum quam recentiorum in pontificium ius universum (Roma, 1626), Iuris canonici interpretationes selectæ sive prætermissa et additamenta (Roma, 1626), i Repertorium iuris civilis et canonici (Lió, 1675); Nicolás García (†1645), autor del clàssic Tractatus de beneficiis (Saragossa, 1609); el català Pau Duran (†1661), auditor de la Rota Romana i més tard bisbe d'Urgell, autor d'un imprescindible Tractatus de conditionibus et modis impossibilibus (Lió, 1639), a més de ponent en moltes sentències publicades als reculls de l'època; Manuel González Téllez (†1673), l'únic autor espanyol d'un tractat general, els seus monumentals Commentaria perpetua in singulos textus Quinque Librorum Decretalium Gregorii IX (1673), poc innovador i exclusivament limitat a l'obra de Ramon de Penyafort, i Francisco de Mostazo, autor de la monografia De causis piis (Lió, 1686).
Finalment, els canonistes francesos del període es distingeixen per un tractament molt elemental del dret positiu, i adrecen llurs esforços a investigacions històriques, amb edicions historicocrítiques de les fonts antigues i del Corpus iuris canonici, o amb estudis sobre institucions que provessin el regalisme i les llibertats de l'Església gal·licana, fins al punt de veure's condemnats per les autoritats romanes.
Destaquen Louis Thomassin (1619-1695), amb el cèlebre tractat Ancienne et nouvelle discipline de l'Église; Claude Fleury (1640-1723), amb les Institutions du droit ecclésiastique (edicions del 1677 i el 1680, que van tenir traducció castellana durant el segle XVIII), i M. Durand de Maillane, amb el Dictionaire de Droit canonique, et de practique bénéficiale (1782).
Entre el 1750 i el 1870 s'esdevé una autèntica crisi de l'estudi del dret canònic i trobem pocs canonistes dignes de ser recordats. En canvi, els historiadors del dret van trobar en el dret canònic un gran camp on dur a terme llurs investigacions, amb edicions no solament de les fonts canòniques (Richter, Friedberg, etc.), sinó també dels autors més antics. Els beneficis d'aquests estudis es va estendre fins al dia d'avui, amb una important escola moderna d'historiadors del dret canònic (Maassen, Schulte, Kuttner, Gaudemet, García y García, entre altres). Amb tot, uns quants autors, que van ser el darrer exponent de l'estudi del dret antic, mereixen ser destacats, si bé cal tenir en compte que el Concili I del Vaticà (1870) va significar un cert revulsiu en l'estudi del dret canònic: Phillips, Kirchenrecht; i Dominique Bouix, Institutiones Iuris Canonici (1855); Wernz, Ius Decretalium (1905 i s.); Nicola Coviello, Manuale di diritto ecclesiastico (1915); Francisco Gómez de Salazar, Instituciones de derecho canónico (1877), Disciplinae ecclesiasticae lectiones (1894); Pedro Benito Golmayo, Instituciones de Derecho Canónico (1859).
Durant els segles XX i XXI, l'estudi del dret canònic ha conegut una activitat incomparable: s'han multiplicat les escoles i les diverses tendències han enriquit enormement tots els camps de recerca. Ha estat molt important la participació decidida de juristes universitaris laics, que han aportat les més modernes tècniques jurídiques de l'època actual. Entre els canonistes més reconeguts, es poden citar: Vidal, Vermeersch, Creusen, Gasparri, Conte a Coronata, Ojetti, Michiels, Capello, Jone, Berutti, Beste, Eichmann, Naz, Van Hove, Regatillo, Jemolo, Ferreres, etc. I, a partir del 1945: Ciprotti, Del Giudice, Lombardía, Petroncelli, Ottaviani, Gismondi, d'Avack, Giacchi, Mörsdorf, Maldonado, Miguélez, García Barberena, entre els més destacats. Una gran part ha col·laborat amb la Santa Seu en la revisió del CDC, i en d'altres feines jurídiques, i han estat molt citats per la jurisprudència romana i d'arreu.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

ca doctrina de l'efectivitat, n f
es criterio de la efectividad
es doctrina de la efectividad
fr doctrine de l'effectivité
it principio di effettività
en doctrine of effective control
en doctrine of effectiveness
ar مبدأ الفعالية

Definició

Doctrina que s'aplica en el reconeixement de governs segons la qual un estat pot reconèixer el govern d'un altre estat si aquest demostra que té el control efectiu del territori i la població i està en condicions de complir amb les obligacions internacionals dels estats.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

ca doctrina de la legitimitat, n f
es doctrina de la legitimidad
fr doctrine de la légitimité
it principio di legittimità
en doctrine of constitutional legitimacy
en doctrine of legitimacy
en legitimacy doctrine
ar مبدأ الشرعية

Definició

Doctrina que s'aplica en el reconeixement de governs segons la qual un estat pot reconèixer el govern d'un altre estat si aquest compta amb el suport de la població.

Nota

La doctrina Tobar o la doctrina Wilson, per exemple, es basen en la doctrina de la legitimitat.

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

ca doctrina de la neurona, n f
ca teoria de la neurona, n f sin. compl.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CABRÉ i PLAYÀ, Xavier. Diccionari d'homeopatia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010.
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/115/>

ca doctrina de les signatures, n f
ca teoria de les signatures, n f
es doctrina de las signaturas
es teoría de las signaturas
fr doctrine des signatures
fr théorie des signatures
en doctrine of signatures
en theory of signatures

<Homeopatia > Terapèutiques afins>

Definició

Doctrina que preconitza que les substàncies utilitzades amb finalitats terapèutiques porten inscrits senyals que permeten predir els seus efectes i indicacions a partir de la seva morfologia, color, textura, entorn de procedència, relació amb els planetes o simbologia.

Nota

1. Per exemple, segons la doctrina de les signatures, la nou del noguer estaria indicada en malalties d'origen cerebral per la seva semblança morfològica amb el cervell, o Euphrasia estaria indicada en malalties oculars perquè la corol·la de la flor recorda una pupil·la.

2. Actualment, alguns homeòpates consideren aspectes parcials de la doctrina de les signatures per a l'estudi i la classificació dels medicaments i, en alguns casos, per orientar la prescripció d'un remei. Tot i això, Hahnemann va expressar en els seus escrits un rebuig decidit d'aquesta teoria.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Unió General de Treballadors de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

UNIÓ GENERAL DE TREBALLADORS DE CATALUNYA. Vocabulari de naturopatia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/195/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Unió General de Treballadors de Catalunya o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca doctrina de les signatures, n f
ca teoria de les signatures, n f sin. compl.
es doctrina de las signaturas
es teoría de las signaturas

<Teràpies naturals > Naturopatia>

Definició

Doctrina que preconitza que les substàncies utilitzades amb finalitats terapèutiques porten inscrits senyals que permeten predir els seus efectes i indicacions a partir de la seva morfologia, color, textura, entorn de procedència, relació amb els planetes o simbologia.

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

ca doctrina de Monro, n f
ca doctrina de Monro-Kelli, n f sin. compl.

Definició

Diu que la cavitat cranial, per la condició de compartiment rígid i tancat que té el crani, conté una quantitat constant de sang, sigui quin vulgui l'estat de salut; la sang només s'hi desplaça i, en ocasions, pot ésser reemplaçada parcialment per líquid cefalorraquidi.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca doctrina dels doctors, n f
es doctrina de los doctores, n f

<Història del dret>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "doctrina" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició