Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "dol" dins totes les àrees temàtiques
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca dol, n m
- es dolo
<Dret civil > Dret civil general>
Definició
<Ciències de la salut > Medicina clínica > Classificació internacional de malalties>
Les denominacions en català d'aquesta fitxa procedeixen de l'obra següent, elaborada pel TERMCAT:
CIM-9-MC: Classificació internacional de malalties: 9a revisió: modificació clínica. 6a edició. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut: Pòrtic, 2008. 1263 p.
ISBN: 978-84-9809-032-1
Aquesta classificació és la versió en català de la International Classification of Diseases, 9th revision, Clinical Modification (ICD-9-CM), que ha elaborat el TERMCAT a partir d'un encàrrec del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
Les denominacions en anglès procedeixen del text oficial nord-americà, la versió digital del qual es pot descarregar des de l'adreça:
ftp://ftp.cdc.gov/pub/Health_Statistics/NCHS/Publications/ICD9-CM/2006/
Com a referència addicional s'ha tingut en compte l'obra:
PUCKETT, C. D. 2007 Annual hospital version: the educational annotation of ICD-9-CM. 5th ed. Reno, Nev.: Channel Publishing, 2006. 936 p.
ISBN: 1-933053-06-2
L'agrupació dels termes en àrees temàtiques s'ha fet seguint la distribució en capítols d'aquestes obres.
Com que l'ús principal d'aquestes classificacions és la codificació amb finalitats clíniques i estadístiques dels diagnòstics i procediments efectuats en els centres hospitalaris, els termes inclosos poden diferir dels que són habituals en la pràctica mèdica.
- ca dol
- en bereavement
<Classificació internacional de malalties > Causes de visita en serveis sanitaris>
<Protecció civil > Policia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
BALFEGÓ i VERGÉS, X. Diccionari policial. [Barcelona]: Consorci per a la Normalització Lingüística: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació, 1994. 244 p.
ISBN 84-604-9545-0
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dol, n m
- es dolo
- en deceit
- en fraud
<Policia > Funcions i tècnica > Policia judicial>
Definició
<Ciències de la salut > Terapèutica > Fisioteràpia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CARDONA RECASENS, Eva de; ESQUIROL CAUSSA, Jordi. Diccionari de fisioteràpia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/196/>
- ca dol, n m
- es duelo, n m
- en mourning
<Fisioteràpia > .Conceptes generals>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca dol, n m
- es dolo, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Ciències de la salut>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Vocabulari d'infermeria: Català-castellà-francès-anglès. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat Rovira i Virgili: Universitat de Barcelona, 2005. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 84-95817-10-1
Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dol, n m
- es duelo, n m
- fr deuil, n m
- en bereavement, n
- en mourning, n
<Infermeria>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dol, n m
- es dolo, n m
<Dret penal>
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dol, n m
- es dolo
<Dret civil>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
L'operativitat de la figura del dol en diferents branques del dret fa que, en aquest cas, s'hagi de delimitar la definició a l'àmbit del dret civil. En aquest sentit, una part de la doctrina ha aportat una conceptuació genèrica del terme, i ha definit el dol com 'voler un determinat fet amb coneixement de totes les circumstàncies implicades'; com la 'realització conscient i voluntària d'un acte antijurídic'; o com la 'voluntat conscient de produir un acte injust'.
En l'àmbit civil, només en el cas del Codi civil espanyol (CC) s'observa una pluralitat d'articles, dispersos pel que fa al contingut, en els quals es fa esment del dol, com ara els articles 456, 673, 997, 1102, 1107, 1269, 1301, 1789, 1817, entre altres. Aquesta dispersió impedeix aportar una definició unívoca i completa del dol, raó per la qual s'ha dit que: «els esforços que en aquest sentit [fer una definició unitària i global] s'han produït es poden considerar de fruit escàs, o bé perquè han donat una definició absolutament destipificada del dol (dol equivalent a tot tipus de mala fe), o bé perquè han generalitzat una definició que solament és vàlida per a un tipus de dol civil (el frau, l'engany)».
Obviant, doncs, la voluntat de globalitat, i seguint el criteri majoritari de la doctrina, cal centrar l'estudi del dol des d'un doble vessant: el dol com a vici de consentiment (dol en la formació de la voluntat contractual), i el dol com a fonament de responsabilitat. El dol és tipificat com a vici del consentiment, juntament amb l'error, la violència i la intimidació (art. 1265 CC). Concretament, d'acord amb l'article 1269 del CC, hi ha dol quan amb paraules o maquinacions insidioses d'un dels contractants, l'altre és induït a fer un contracte que, sense aquestes maquinacions, no hauria fet. Aquesta idea d'engany ja es troba present en el Digesta, on Ulpià (llibre 4, títol 3.1, § 2) qualifica de vertadera la definició aportada per Labeó, segons la qual «dolum malum esse omnem callidatem, fallaciam, machinationem ad circumveniendum, fallendum, decipiendum alterum adhibitam» 'el dol dolent és tota astúcia, fal·làcia o maquinació usada per a sorprendre, enganyar o defraudar a un altre'. No va ser, però, fins a Jean Domat que el dol es va configurar expressament com a vici de consentiment, criteri posteriorment seguit pel Code francès (art. 1116). Finalment, en Las Siete Partidas 7, 16, 1 (Las Siete Partidas del sabio Rey don Alonso el nono, nuevamente glosadas por el Licenciado Gregorio Lopez, Salamanca, 1555) es defineix el dol com a «engaño, e engaño es enartamiento que fazen algunos omes los unos a los otros por palabras mentirosas, o encubiertas, e coloradas que dizen con intencion de engañar».
Feta aquesta breu pinzellada històrica, i tornant a l'article 1269 del CC, de la lectura se'n desprèn la presència de dos requisits: la conducta antijurídica i l'efecte d'aquesta conducta sobre la voluntat de l'altra part contractant. La conducta ha de consistir en paraules o maquinacions insidioses; és a dir, cal que un dels contractants tingui la intenció de la declaració negociadora de l'altra part. Per aquesta raó es parla de la presència d'un animus decipiendi, una voluntat d'enganyar l'altra part per tal d'influir-ne la voluntat negociadora.
En aquest sentit, doncs, la conducta dolosa es configura des d'un doble vessant, objectiu i subjectiu, i se'n remarca la il·licitud unida a la consciència que té d'aquest fet la part contractual que fa ús del dol. En relació amb aquest primer requisit, cal recordar que, tot i que l'article 1269 del CC «paraules i maquinacions insidioses» pot fer pensar el contrari, la conducta dolosa pot consistir tant en una actuació com en una omissió (reticència dolosa).
El segon requisit gira a l'entorn dels efectes d'aquesta conducta dolosa sobre la voluntat negociadora de l'altra part contractant. Cal que la conducta insidiosa sigui conditio sine qua non de la voluntat contractual de l'altra part. S'observa, doncs, l'existència d'una relació de causalitat entre les «paraules i maquinacions insidioses» i la realització del contracte.
Per bé que en la major part dels casos la conducta dolosa provoca un error en l'altra part contractual, aquest error induït no constitueix un element essencial per a la concurrència del dol: d'acord amb la definició legal es requereix que a conseqüència de la conducta il·lícita «l'altre sigui induït a fer un contracte que, sense ella, no hauria fet». En definitiva, el fonament de qui legisla és evitar la captació il·lícita de la voluntat, de manera que es garanteixi el principi de llibertat contractual del contractant (el fonament del dol és la maniobra enganyosa d'una de les parts, no el dany causat).
Igualment, entre els efectes de la conducta dolosa cal que sigui exclosa la necessitat de producció d'un perjudici patrimonial sobre l'altre contractant, tot i que en gran part dels casos la consecució del contracte comporta una lesió patrimonial per a la part que ha sofert el dol o un avantatge per a qui el va provocar. Aquest aspecte, però, no és determinant a l'hora d'establir la presència del dol en tant que vici del consentiment.
Finalment, pel que fa a la delimitació del dol, des d'un punt de vista negatiu destaquen l'exclusió del dol en el cas que la conducta dolosa provingui d'una tercera persona o quan el dol prové dels dos contractants, segons es desprèn dels articles 1269 i 1270.1 del CC, respectivament. El dol ha de provenir d'un dels contractants per tal que pugui esdevenir causa de nul·litat del contracte, a diferència d'altres vicis de la voluntat com ara la violència i la intimidació (art. 1268 CC).
Es parteix de la premissa d'acollir un sentit ampli del terme tercera persona: cal excloure'n tota persona que hagi tingut qualsevol mena d'intervenció en el contracte o qualsevol vinculació jurídica o econòmica amb el contracte o les parts contractants. En aquest sentit, doncs, poden tenir la consideració de «contractants» els representants, legals o voluntaris, els mandataris, etc. Finalment, la major part de la doctrina es mostra partidària de l'operativitat de l'article 1269 del CC quan una de les parts, tot i no haver provocat l'engany o la conducta dolosa, se n'assabenta i s'aprofita de la situació aconseguint la conclusió del contracte.
En el cas de dol d'ambdues parts, no pot provocar la nul·litat del contracte (art. 1270 CC). El fonament és doble: d'una banda, es produeix una compensació de culpes; de l'altra, la finalitat dels articles 1269, 1270 i 1300 i següents és la protecció de la part contractant que ha actuat de bona fe: «qui sol·licita l'emparament judicial enfront de la conducta de mala fe o il·lícita, ha de ser, per part seva, de bona fe i no haver actuat de manera culpable». La càrrega de la prova recau sobre la persona que la invoca (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 24.02.95, Repertorio de jurisprudencia Aranzadi [RJA] 1995\1111) i cal acreditar tots els elements que permeten parlar de dol, ja que el dol no es pressuposa (STS del 23.06.94, RJA 1994\6497; STS del 8.06.95, RJA 1995\4637, i STS del 23.05.96, RJA 1996\4010). En aquest sentit, en la STS del 29.3.1994 (RJA 94\2304) s'estableix que no n'hi ha prou «per a l'apreciació del dol amb les meres conjectures o deduccions».
Un cop provada la presència de dol, els efectes que provoca sobre el contracte són l'anul·labilitat i, en el cas que s'hagi produït perjudici patrimonial, el dret a indemnització per danys i perjudicis. Aquests efectes operen únicament en el cas de dol causal o dol greu, és a dir, en els casos en què el dol ha estat determinant en la formalització del contracte (art. 1269 CC): dol que provoca la captació de voluntat. En contraposició, el dol incidental és el que no ha estat la causa determinant en la formalització del contracte, en la prestació del consentiment, però que ha incidit en la conclusió del negoci en unes condicions (normalment més favorables per al causant del dol) que, sense la presència de la conducta dolosa, no hauria acceptat. Atesa la seva menor gravetat, els efectes del dol incidental es limiten al dret a indemnitzar pels danys i perjudicis causats (art. 1270 CC), sense que afectin la validesa del negoci.
Pel que fa a la graduació del dol, finalment cal fer esment del dolus bonus o dol bo, la irrellevància del qual es fonamenta en el fet de constituir lloances excessives, manifestacions exagerades, etc., que tot i que no coincideixen amb la realitat no donen lloc a engany en algú que té un ús de raó «normal». Per tant, no és causa d'anul·lació del contracte ni d'indemnització per danys i perjudicis.
A més a més de vici de la voluntat, el dol també cal analitzar-lo en tant que fonament d'imputació de responsabilitat. D'acord amb l'article 1101 del CC, el dol i la culpa constitueixen dues fonts d'indemnització per danys i perjudicis causats per l'incompliment de les obligacions contractuals. Aquesta equiparació entre dol i culpa a l'hora de les indemnitzacions ha tret rellevància a l'estudi del dol com a fonament de responsabilitat. Tot i això, el dol conté un grau superior de culpabilitat, ja que la seva il·licitud rau «en la contradicció que té amb el deure jurídic de prestació, ja que el dol significa que el deutor no vol complir». Per tant, no solament es produeix un incompliment contractual, sinó que cal la presència de l'element volitiu: cal que la persona que actua amb dol tingui voluntat de contravenir alguna de les seves obligacions i que tingui coneixement de la significació de l'acte o de l'abstenció que realitza. Aquesta voluntarietat, aquest coneixement del fet, justifica la gravetat superior del dol respecte de la culpa. La voluntarietat fa que en l'article 1107.2 del CC s'equipari el dol a la mala fe, però es considera que aquesta identificació generalitza excessivament el concepte de dol, perquè aquest no sempre exigeix una «malícia especial».
En definitiva, els dos trets definitoris del dol com a fonament de responsabilitat, amb independència que hi hagi mala fe o no, són l'acte efectiu de l'incompliment contractual i la voluntat, el coneixement d'obrar contra el contracte. La gravetat superior del dol sobre la culpa es materialitza en l'existència de certs punts de distinció entre tots dos.
Si bé tant el dol com la culpa són criteris que s'imputen al deutor i de fonament de responsabilitat, l'àmbit dels danys que poden ser objecte d'indemnització és molt més ampli en el cas de dol, tal com disposa l'article 1107 del CC: «Els danys i perjudicis de què respon el deutor de bona fe són els previstos o els que s'han pogut preveure en el moment de constituir-se l'obligació i que són conseqüència necessària de la falta de compliment. En cas de dol, el deutor ha de respondre de tots els que, conegudament, derivin de la falta de compliment».
El segon punt de distinció rau en la irrenunciabilitat de l'acció per a fer efectiva la responsabilitat procedent del dol (art. 1102 CC). En canvi, és vàlid l'acte de renúncia de l'exoneració de responsabilitat per culpa. El caràcter imperatiu del dol com a causa de responsabilitat comportarà, doncs, la nul·litat de qualsevol acte pel qual quedi afectada o limitada la responsabilitat del deutor o que l'exoneri, quan aquesta responsabilitat prové del dol. Malgrat aquests punts de distinció, alguns autors afirmen que «progressivament la diferència entre dol i culpa tendeix a fer-se petita».
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dol, n m
- es dolo
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
El dol és una de les dues formes d'imputació subjectiva necessàries, juntament amb la imprudència, per a poder considerar una conducta que constitueix infracció penal (art. 5 Codi penal [CP]). Tot i que actualment predomina la idea que el dol és el coneixement i la voluntat que té el subjecte actiu que està cometent un tipus penal objectiu, una bona part de la doctrina i certa jurisprudència discrepen d'aquesta definició i considera innecessària l'exigència de voluntat. Per a aquesta darrera perspectiva el dol és, simplement, coneixement que s'està tenint una conducta objectivament típica.
En relació amb les conseqüències jurídiques, la comissió dolosa d'una conducta objectivament delictiva comporta per a l'autor penes gairebé sempre més elevades que les previstes per al cas de realització imprudent de la mateixa conducta. A més, la comissió dolosa d'un fet previst com a delicte es castiga sempre, mentre que la seva realització imprudent només es castiga de manera excepcional i quan el Codi ho determina expressament (art. 12 CP).
La doctrina aporta interpretacions ben diverses d'aquestes diferències de sanció. Alguns criteris proposats són el fet que l'autor dolós s'hagi decidit contra els béns jurídics, la seva major perillositat, la més senzilla evitació de la conducta, o la diferent repercussió dels comportaments dolosos i dels imprudents en les valoracions socials sobre la vigència de les normes penals.
El CP no estableix expressament una definició de dol, per bé que en l'article 5 es declara que «no hi ha pena sense dol o imprudència» i l'article 10 afirma que «són delictes o faltes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei». Un cert contingut legal del dol només es pot deduir, a sensu contrario, de la regulació de l'error de tipus (art. 14 CP): per a actuar dolosament cal que un subjecte hagi tingut una conducta típica sense trobar-se en un error sobre les característiques del fet que està duent a terme. D'aquí se'n pot extreure la idea que, en principi, per a actuar dolosament n'hi ha prou de conèixer les circumstàncies de la conducta que es duu a terme (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 31.12.1996, ponent: Bacigalupo Zapater).
No obstant l'afirmació anterior, tradicionalment s'ha entès que, a banda del coneixement, per a constatar el dol cal que el subjecte actuï també amb la voluntat de portar a terme una conducta típica. Aquest requisit té una importància especial en els delictes de resultat, en què per a constatar una actuació dolosa s'exigeix que l'autor hagi volgut originar el resultat previst pel tipus penal. Aquesta exigència de voluntat probablement té l'origen en el sentit que en el dret romà es donava al terme dolus, que s'entenia com a mala voluntat o intenció de fer alguna cosa dolenta.
Ara bé, aquesta definició de dol resulta massa limitada i porta a resultats poc satisfactoris des del punt de vista de les conseqüències jurídiques, perquè fa que només es castiguin com a imprudència casos en què el subjecte és conscient que amb la seva conducta està creant un risc elevat de producció del resultat i això no l'atura.
Per a evitar aquesta darrera conseqüència, la doctrina majoritària des del segle XIX ha ampliat la definició anterior i considera que hi ha tres formes de dol: el dol directe de primer grau, el dol directe de segon grau i el dol eventual. La primera modalitat es correspon amb la definició general de dol com a 'coneixement i voluntat' i es produeix en els casos en què la conducta típica duta a terme forma part de les intencions del subjecte actiu. La segona modalitat -el dol directe de segon grau, també anomenat de conseqüències necessàries- es dona en els casos en què, encara que la comissió del tipus no forma part de les intencions del subjecte, aquest l'ha establert com a segura en el cas d'actuar. Pel que fa al dol eventual, les opinions són ben diverses. La doctrina tracta en aquest àmbit casos en què, pròpiament, no concorre una intenció de cometre el tipus, ni aquesta realització s'ha previst com a segura (només com a possible o probable), però, no obstant això, la conducta sembla merèixer la pena prevista per al delicte en la modalitat dolosa, i no en la modalitat imprudent.
Les discrepàncies es plantegen, sobretot, en el moment en què cal formular una definició que permeti caracteritzar de manera global aquestes situacions. Una primera proposta per a definir el dol eventual és l'anomenada teoria del consentiment o teoria de l'aprovació, segons la qual hi concorre aquesta forma de dol quan un subjecte s'ha representat com a possible la realització d'un tipus penal i l'ha aprovada o consentida. Aquesta teoria - seguida durant molt de temps pel Tribunal Suprem (p. ex., STS del 16.1.1995, ponent: De Vega Ruiz)- és força problemàtica, perquè obliga a negar el dol en els casos en què un subjecte s'ha representat un risc molt elevat de comissió del tipus i malgrat això ha decidit actuar esperant (de manera poc racional) que el resultat no es produiria, o quan aquesta producció no es correspon amb els seus desitjos.
Durant molts anys la doctrina i la jurisprudència (encara en la STS del 16.11.1987, ponent: Barbero Santos) han deduït l'element del consentiment emprant l'anomenada fórmula de Frank, segons la qual cal determinar dol eventual quan el subjecte no ha deixat d'actuar en el cas de preveure com a segura la producció del resultat. Aquesta fórmula és rebutjada avui dia pel seu caràcter merament hipotètic.
Per a superar aquests problemes neix la teoria de la probabilitat, que considera que n'hi ha prou per a afirmar el dol eventual que un subjecte es representi com a probable la realització del tipus i, malgrat aquesta representació, decideixi actuar. A aquesta teoria se li critica que no aporti quotes concretes de probabilitat i que no sigui compatible amb la definició general de dol com a coneixement i voluntat. La teoria del consentiment i la de la probabilitat ocupen el debat doctrinal sobre el dol des del segle XIX fins als anys cinquanta del segle XX.
En les darreres dècades la doctrina ha anat modificant les dues teories anteriors. Així, el requisit del consentiment o l'aprovació de la primera teoria s'ha transformat en l'exigència de conformitat, acceptació, resignació o indiferència, un punt de vista que avui es pot considerar majoritari en la jurisprudència del Tribunal Suprem (STS de l'11.3.1997, ponent: Montero Fernández-Cid) i en la doctrina penal espanyola. Aquests elements manquen en els casos en què el subjecte actua amb la confiança que el tipus no es durà a terme. No obstant això, aquest punt de vista es troba amb dos grans problemes: en primer lloc, amb la compatibilitat difícil entre els elements conceptuals proposats i la definició general de dol; en segon lloc, amb la dubtosa existència pràctica i dificilíssima acreditació processal d'aquests elements, juntament amb les dificultats que comporta separar-los del fet que un subjecte hagi actuat tot i haver-se representat un cert risc de realització del tipus.
Per la seva banda, la teoria de la probabilitat ha deixat pas a les teories del coneixement del risc. Aquestes teories -recollides en diverses sentències del Tribunal Suprem (p. ex., STS del 23.4.1992, ponent: Bacigalupo Zapater)- consideren que per a afirmar dol n'hi ha prou que el subjecte hagi actuat coneixent el risc que la seva conducta comportava per a un determinat bé jurídic, sense que importin les relacions emocionals amb les conseqüències de la conducta. Els casos en què s'actua amb la confiança que el tipus no es durà a terme, només són rellevants si aquesta confiança porta el subjecte a deixar de representar-se de manera correcta el risc que genera amb la conducta pròpia. En realitat, es pot afirmar que els dos punts de vista que es mantenen actualment són idèntics i que, en el fons, a la pràctica s'aplica la teoria del coneixement del risc, sobretot per la manca d'autonomia conceptual d'elements com ara la conformitat i la resignació. No obstant això, terminològicament la doctrina i la jurisprudència majoritària continuen exigint aquests requisits.
Pel que fa als elements del dol, la doctrina està d'acord que aquests han de concórrer en el moment de dur-se a terme la conducta típica. Respecte de l'element del coneixement, es discuteix la intensitat amb què aquest s'ha de presentar per a satisfer les exigències del concepte de dol. Sobre aquesta qüestió actualment sembla majoritària la idea que, per a afirmar el coneixement, no cal que, en el moment d'actuar, el subjecte pensi en les circumstàncies típiques, sinó que n'hi ha prou que aquestes circumstàncies estiguin en la seva consciència, és a dir, que el subjecte disposi com a mínim d'una consciència implícita sobre la seva concurrència en el cas concret (STS del 20.3.1990, ponent: Bacigalupo Zapater). El coneixement abstracte no actualitzat ni aplicat a la conducta específica que s'està duent a terme no es considera suficient per a afirmar la presència de dol i simplement constitueixen imprudència (STS del 5.2.1997, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez).
Pel que fa a la col·locació sistemàtica en l'estructura del delicte, avui dia se sosté majoritàriament que el dol és un requisit de la tipicitat subjectiva i, per tant, un element del tipus penal. Històricament, però, la perspectiva que havia predominat entenia el dol com una forma de culpabilitat que exigia, a més, el coneixement de l'antijuridicitat de la conducta que es duia a terme (dolus malus). En les darreres dècades s'ha anat abandonant aquest punt de vista i el dol s'ha separat del coneixement de l'antijuridicitat, de manera que el primer element s'ha passat a situar en el tipus (dol natural), mentre que el segon element s'ha mantingut en la culpabilitat.
Atesa la naturalesa subjectiva dels elements de la definició de dol, a la pràctica té una gran importància la qüestió de la seva prova. Tradicionalment, la jurisprudència ha considerat que elements com el coneixement i la voluntat no són accessibles als sentits i que, per tant, només es poden provar per mitjà d'indicis, sempre que no hi hagi una confessió autoinculpatòria de l'acusat. En aquest àmbit tenen un interès especial els indicis que el Tribunal Suprem utilitza per a considerar provat el dol en el delicte d'homicidi (l'anomenat animus necandi), per bé que la seva naturalesa és més casuística que sistemàtica. El paper de la prova pericial en aquest àmbit processal és pràcticament nul, encara que en la doctrina alguns autors entenguin que s'hauria de tenir en compte l'opinió de la psicologia o la psiquiatria. La jurisprudència més recent del Tribunal Suprem considera que la convicció del jutge d'instància sobre l'existència de dol és revisable en l'àmbit de la cassació en aquells casos en què els resultats de la convicció esmentada es puguin considerar arbitraris o contraris a les regles de la lògica o l'experiència (STS del 18.5.1992, ponent: Delgado García).
<Ciències de la salut > Microbiologia i patologia infecciosa > COVID-19>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de la COVID-19 [en línia]. 3a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/286>
- ca dol, n m
- oc dòl, n m
- es duelo, n m
- fr deuil, n m
- fr endeuillement, n m
- gl dó, n m
- pt luto, n m
- en bereavement, n
- en grief, n
- en mourning, n
- nl leed, n
- nl rouw, n
- nl verdriet, n
- eu dolu, n
- ar ألم
<Tractament>
