Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• L'operativitat de la figura del dol en diferents branques del dret fa que, en aquest cas, s'hagi de delimitar la definició a l'àmbit del dret civil. En aquest sentit, una part de la doctrina ha aportat una conceptuació genèrica del terme, i ha definit el dol com 'voler un determinat fet amb coneixement de totes les circumstàncies implicades'; com la 'realització conscient i voluntària d'un acte antijurídic'; o com la 'voluntat conscient de produir un acte injust'.
  En l'àmbit civil, només en el cas del Codi civil espanyol (CC) s'observa una pluralitat d'articles, dispersos pel que fa al contingut, en els quals es fa esment del dol, com ara els articles 456, 673, 997, 1102, 1107, 1269, 1301, 1789, 1817, entre altres. Aquesta dispersió impedeix aportar una definició unívoca i completa del dol, raó per la qual s'ha dit que: «els esforços que en aquest sentit [fer una definició unitària i global] s'han produït es poden considerar de fruit escàs, o bé perquè han donat una definició absolutament destipificada del dol (dol equivalent a tot tipus de mala fe), o bé perquè han generalitzat una definició que solament és vàlida per a un tipus de dol civil (el frau, l'engany)».
  Obviant, doncs, la voluntat de globalitat, i seguint el criteri majoritari de la doctrina, cal centrar l'estudi del dol des d'un doble vessant: el dol com a vici de consentiment (dol en la formació de la voluntat contractual), i el dol com a fonament de responsabilitat. El dol és tipificat com a vici del consentiment, juntament amb l'error, la violència i la intimidació (art. 1265 CC). Concretament, d'acord amb l'article 1269 del CC, hi ha dol quan amb paraules o maquinacions insidioses d'un dels contractants, l'altre és induït a fer un contracte que, sense aquestes maquinacions, no hauria fet. Aquesta idea d'engany ja es troba present en el Digesta, on Ulpià (llibre 4, títol 3.1, § 2) qualifica de vertadera la definició aportada per Labeó, segons la qual «dolum malum esse omnem callidatem, fallaciam, machinationem ad circumveniendum, fallendum, decipiendum alterum adhibitam» 'el dol dolent és tota astúcia, fal·làcia o maquinació usada per a sorprendre, enganyar o defraudar a un altre'. No va ser, però, fins a Jean Domat que el dol es va configurar expressament com a vici de consentiment, criteri posteriorment seguit pel Code francès (art. 1116). Finalment, en Las Siete Partidas 7, 16, 1 (Las Siete Partidas del sabio Rey don Alonso el nono, nuevamente glosadas por el Licenciado Gregorio Lopez, Salamanca, 1555) es defineix el dol com a «engaño, e engaño es enartamiento que fazen algunos omes los unos a los otros por palabras mentirosas, o encubiertas, e coloradas que dizen con intencion de engañar».
  Feta aquesta breu pinzellada històrica, i tornant a l'article 1269 del CC, de la lectura se'n desprèn la presència de dos requisits: la conducta antijurídica i l'efecte d'aquesta conducta sobre la voluntat de l'altra part contractant. La conducta ha de consistir en paraules o maquinacions insidioses; és a dir, cal que un dels contractants tingui la intenció de la declaració negociadora de l'altra part. Per aquesta raó es parla de la presència d'un animus decipiendi, una voluntat d'enganyar l'altra part per tal d'influir-ne la voluntat negociadora.
  En aquest sentit, doncs, la conducta dolosa es configura des d'un doble vessant, objectiu i subjectiu, i se'n remarca la il·licitud unida a la consciència que té d'aquest fet la part contractual que fa ús del dol. En relació amb aquest primer requisit, cal recordar que, tot i que l'article 1269 del CC «paraules i maquinacions insidioses» pot fer pensar el contrari, la conducta dolosa pot consistir tant en una actuació com en una omissió (reticència dolosa).
  El segon requisit gira a l'entorn dels efectes d'aquesta conducta dolosa sobre la voluntat negociadora de l'altra part contractant. Cal que la conducta insidiosa sigui conditio sine qua non de la voluntat contractual de l'altra part. S'observa, doncs, l'existència d'una relació de causalitat entre les «paraules i maquinacions insidioses» i la realització del contracte.
  Per bé que en la major part dels casos la conducta dolosa provoca un error en l'altra part contractual, aquest error induït no constitueix un element essencial per a la concurrència del dol: d'acord amb la definició legal es requereix que a conseqüència de la conducta il·lícita «l'altre sigui induït a fer un contracte que, sense ella, no hauria fet». En definitiva, el fonament de qui legisla és evitar la captació il·lícita de la voluntat, de manera que es garanteixi el principi de llibertat contractual del contractant (el fonament del dol és la maniobra enganyosa d'una de les parts, no el dany causat).
  Igualment, entre els efectes de la conducta dolosa cal que sigui exclosa la necessitat de producció d'un perjudici patrimonial sobre l'altre contractant, tot i que en gran part dels casos la consecució del contracte comporta una lesió patrimonial per a la part que ha sofert el dol o un avantatge per a qui el va provocar. Aquest aspecte, però, no és determinant a l'hora d'establir la presència del dol en tant que vici del consentiment.
  Finalment, pel que fa a la delimitació del dol, des d'un punt de vista negatiu destaquen l'exclusió del dol en el cas que la conducta dolosa provingui d'una tercera persona o quan el dol prové dels dos contractants, segons es desprèn dels articles 1269 i 1270.1 del CC, respectivament. El dol ha de provenir d'un dels contractants per tal que pugui esdevenir causa de nul·litat del contracte, a diferència d'altres vicis de la voluntat com ara la violència i la intimidació (art. 1268 CC).
  Es parteix de la premissa d'acollir un sentit ampli del terme tercera persona: cal excloure'n tota persona que hagi tingut qualsevol mena d'intervenció en el contracte o qualsevol vinculació jurídica o econòmica amb el contracte o les parts contractants. En aquest sentit, doncs, poden tenir la consideració de «contractants» els representants, legals o voluntaris, els mandataris, etc. Finalment, la major part de la doctrina es mostra partidària de l'operativitat de l'article 1269 del CC quan una de les parts, tot i no haver provocat l'engany o la conducta dolosa, se n'assabenta i s'aprofita de la situació aconseguint la conclusió del contracte.
  En el cas de dol d'ambdues parts, no pot provocar la nul·litat del contracte (art. 1270 CC). El fonament és doble: d'una banda, es produeix una compensació de culpes; de l'altra, la finalitat dels articles 1269, 1270 i 1300 i següents és la protecció de la part contractant que ha actuat de bona fe: «qui sol·licita l'emparament judicial enfront de la conducta de mala fe o il·lícita, ha de ser, per part seva, de bona fe i no haver actuat de manera culpable». La càrrega de la prova recau sobre la persona que la invoca (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 24.02.95, Repertorio de jurisprudencia Aranzadi [RJA] 1995\1111) i cal acreditar tots els elements que permeten parlar de dol, ja que el dol no es pressuposa (STS del 23.06.94, RJA 1994\6497; STS del 8.06.95, RJA 1995\4637, i STS del 23.05.96, RJA 1996\4010). En aquest sentit, en la STS del 29.3.1994 (RJA 94\2304) s'estableix que no n'hi ha prou «per a l'apreciació del dol amb les meres conjectures o deduccions».
  Un cop provada la presència de dol, els efectes que provoca sobre el contracte són l'anul·labilitat i, en el cas que s'hagi produït perjudici patrimonial, el dret a indemnització per danys i perjudicis. Aquests efectes operen únicament en el cas de dol causal o dol greu, és a dir, en els casos en què el dol ha estat determinant en la formalització del contracte (art. 1269 CC): dol que provoca la captació de voluntat. En contraposició, el dol incidental és el que no ha estat la causa determinant en la formalització del contracte, en la prestació del consentiment, però que ha incidit en la conclusió del negoci en unes condicions (normalment més favorables per al causant del dol) que, sense la presència de la conducta dolosa, no hauria acceptat. Atesa la seva menor gravetat, els efectes del dol incidental es limiten al dret a indemnitzar pels danys i perjudicis causats (art. 1270 CC), sense que afectin la validesa del negoci.
  Pel que fa a la graduació del dol, finalment cal fer esment del dolus bonus o dol bo, la irrellevància del qual es fonamenta en el fet de constituir lloances excessives, manifestacions exagerades, etc., que tot i que no coincideixen amb la realitat no donen lloc a engany en algú que té un ús de raó «normal». Per tant, no és causa d'anul·lació del contracte ni d'indemnització per danys i perjudicis.
  A més a més de vici de la voluntat, el dol també cal analitzar-lo en tant que fonament d'imputació de responsabilitat. D'acord amb l'article 1101 del CC, el dol i la culpa constitueixen dues fonts d'indemnització per danys i perjudicis causats per l'incompliment de les obligacions contractuals. Aquesta equiparació entre dol i culpa a l'hora de les indemnitzacions ha tret rellevància a l'estudi del dol com a fonament de responsabilitat. Tot i això, el dol conté un grau superior de culpabilitat, ja que la seva il·licitud rau «en la contradicció que té amb el deure jurídic de prestació, ja que el dol significa que el deutor no vol complir». Per tant, no solament es produeix un incompliment contractual, sinó que cal la presència de l'element volitiu: cal que la persona que actua amb dol tingui voluntat de contravenir alguna de les seves obligacions i que tingui coneixement de la significació de l'acte o de l'abstenció que realitza. Aquesta voluntarietat, aquest coneixement del fet, justifica la gravetat superior del dol respecte de la culpa. La voluntarietat fa que en l'article 1107.2 del CC s'equipari el dol a la mala fe, però es considera que aquesta identificació generalitza excessivament el concepte de dol, perquè aquest no sempre exigeix una «malícia especial».
  En definitiva, els dos trets definitoris del dol com a fonament de responsabilitat, amb independència que hi hagi mala fe o no, són l'acte efectiu de l'incompliment contractual i la voluntat, el coneixement d'obrar contra el contracte. La gravetat superior del dol sobre la culpa es materialitza en l'existència de certs punts de distinció entre tots dos.
  Si bé tant el dol com la culpa són criteris que s'imputen al deutor i de fonament de responsabilitat, l'àmbit dels danys que poden ser objecte d'indemnització és molt més ampli en el cas de dol, tal com disposa l'article 1107 del CC: «Els danys i perjudicis de què respon el deutor de bona fe són els previstos o els que s'han pogut preveure en el moment de constituir-se l'obligació i que són conseqüència necessària de la falta de compliment. En cas de dol, el deutor ha de respondre de tots els que, conegudament, derivin de la falta de compliment».
  El segon punt de distinció rau en la irrenunciabilitat de l'acció per a fer efectiva la responsabilitat procedent del dol (art. 1102 CC). En canvi, és vàlid l'acte de renúncia de l'exoneració de responsabilitat per culpa. El caràcter imperatiu del dol com a causa de responsabilitat comportarà, doncs, la nul·litat de qualsevol acte pel qual quedi afectada o limitada la responsabilitat del deutor o que l'exoneri, quan aquesta responsabilitat prové del dol. Malgrat aquests punts de distinció, alguns autors afirmen que «progressivament la diferència entre dol i culpa tendeix a fer-se petita».