Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "dot" dins totes les àrees temàtiques
<Esport > Tir > Tir amb arc>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Neoloteca, el diccionari en línia de termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT.
Els termes normalitzats han estat objecte d'un estudi exhaustiu que en garanteix l'adequació terminològica i s'han sotmès a l'aprovació del Consell Supervisor, un òrgan permanent i col·legiat amb representants de l'Institut d'Estudis Catalans i el TERMCAT, i especialistes dels diversos àmbits del coneixement.
- ca creu, n f
- ca mosca, n f
- es aspa
- es mosca
- fr mouche
- en dot
<Esport > Tir > Tir amb arc>
Definició
<21 Caça, pesca i tir > 03 Tir > 03 Tir amb arc>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>
- ca creu, n f
- ca mosca, n f
- es aspa
- es mosca
- fr mouche
- en dot
<Esport > 21 Caça, pesca i tir > 03 Tir > 03 Tir amb arc>
Definició
<Esport > Tir > Tir amb arc>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de tir amb arc. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 83 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 12)
ISBN 84-7739-230-7
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca creu, n f
- es aspa
- fr mouche
- en dot
<Esport > Tir > Tir amb arc>
Definició
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la dos dotis, n f
- ca dot, n m
- es dote, n f
- fr dot, n f
- it dote, n f
<Dret romà>
<Ciències socials > Antropologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
- en dowry
<Antropologia>
Definició
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Amb el sistema dotal un dels cònjuges aportava uns béns propis per a subvenir a les càrregues del matrimoni, i el marit els administrava. El dot de vegades contenia tots els béns del cònjuge en qüestió (generalment sempre, si la dona era qui l'aportava, i quasi mai en el cas del marit), però era compatible amb la reserva de béns privatius diferents dels dotals (parafernals, en el cas de la dona).
Es distingia el dot femení i el dot masculí.
1) EL DOT DE LA MULLER. Segons la tradició romana, el dot era una donació especial que de part de la dona i en nom seu es feia al marit per contribuir a les càrregues econòmiques del matrimoni (amb els seus fruits, beneficis i avantatges, entre d'altres). Si el marit encara estava a la casa del pare i sota potestat seva, aleshores ell era qui rebia el dot amb el seu fill. El dot es constituïa en un document públic, en capítols o pacta dotalia, atorgats davant de notari i de dos testimonis, que expressava de manera explícita el consentiment dels pares (tutors o consell de família) i dels cònjuges al seu matrimoni. En tot cas, era una aportació que obligatòriament havia de fer la dona o algú per ella en contraure matrimoni; així ho assenyala l'obra justinianea (que la concebia com un deure natural atesa la debilitat femenina) i d'aquesta manera es practicava a Catalunya.
Integraven el dot elements patrimonials avaluables des del punt de vista econòmic (diners, béns mobles, béns immobles, ramats de bestiar, crèdits, entre d'altres). Els pares de la dona tenien la càrrega de donar-lo a la filla que es casava amb càrrec a llurs patrimonis (el lliurament el feia el pare per ell i per la seva esposa i mare de la núvia). Res no impedia, però, que fos un altre qui dotés la dona si els pares no tenien recursos suficients, i també un tercer podia augmentar el dot patern amb una aportació particular seva. En les famílies sense recursos, els senyors solien assumir aquesta obligació amb un donatiu, i també les universitats i les confraries preveien aquestes contingències per als membres que en formaven part.
La norma era que una dona no es podia casar si no aportava un dot. Si els pares eren morts, però havien fet testament, per norma general, ells mateixos deixaven fixat el dot de la filla, si finalment es casava, xifrat conjuntament amb els drets legitimaris que tenia, i el lliurava l'hereu de la casa o el seu tutor si era menor d'edat quan efectivament contragués matrimoni. Una altra nota característica del dot era que el seu lliurament sempre estava condicionat a la celebració efectiva del matrimoni. Ara bé, es podia lliurar el mateix dia del casament o es podia pactar un ajornament, i encara un fraccionament, per a fer-lo efectiu en dos terminis o més.
Així doncs, el dot era de la dona (res uxoria, en terminologia romana); ella n'era la titular, tot i que en lliurar-lo al marit (sol o amb el seu pare) aquest n'adquiria l'usdefruit i l'administració (en els béns parafernals, si la dona ho volia, podia encomanar-li l'administració, però no li cedia l'usdefruit). La seva quantia es fixava sempre segons les possibilitats econòmiques de la casa de la núvia; no hi havia cap norma escrita que indiqués com s'havia d'establir, però sens dubte les parts ho pactaven. També cal tenir en compte que, quan s'establia el dot, el que finalment es lliurava per la filla que es casava incloïa els drets legitimaris i altres drets successoris de la dona respecte de la seva casa d'origen; per això, com era habitual, quan el rebia o se li atorgava, se li feia renunciar a qualsevol dret que mai pogués tenir sobre les herències del seu pare i de la seva mare.
Pel que fa a l'administració marital del dot, hi havia un seguit de limitacions: a) el marit o el seu pare, segons el cas, n'eren responsables, i se'ls exigia que actuessin amb la diligència d'un bon pare de família; b) no es podien alienar els béns dotals ni gravar-los sense el consentiment i la intervenció de l'esposa; c) el marit responia de la pèrdua o desaparició dels béns en cas de culpa o negligència; d) la dona podia recuperar plenament el dot en dissoldre's el matrimoni (separació, nul·litat o mort del marit), si els creditors del marit executaven els seus crèdits, i si l'espòs havia desaparegut o si havia esdevingut pobre; e) la protecció jurídica que tenia el dot es complementava amb l'establiment automàtic d'una hipoteca legal a favor de l'esposa respecte del patrimoni del seu marit (i el del seu sogre, segons el cas), i f) en cap cas el dot no responia dels deutes del marit, llevat dels casos en què ella mateixa ho hagués consentit.
En cas de restitució del dot, s'havia de fer de la mateixa manera com es va lliurar. Tanmateix, sempre s'havia de considerar el que establien els capítols matrimonials, que solien fer algunes previsions sobre això, com ara que es destinés als fills comuns o que retornés a la casa dels pares sens perjudici dels drets d'aliments que tenia i d'alguna reserva que se li hagués concedit per a testar. Si l'esposa moria, aleshores el dot havia de ser restituït als fills del matrimoni, si n'hi havia, per bé que si eren menors d'edat el pare en mantenia l'usdefruit i l'administració no ja com a béns dotals sinó senzillament com a béns privatius dels fills menors; i si no hi havia fills, el dot retornava a la casa paterna de la dona, als seus pares o a l'hereu dels seus pares.
El sistema dotal no era incompatible amb l'existència de béns parafernals ni amb l'establiment de determinats règims econòmics comunitaris. Finalment, cal assenyalar que a Catalunya el dot de la dona generalment s'anomenava aixovar o exovar, precisament per distingir-lo del dot masculí que en alguns casos també s'establia, com s'ha pogut comprovar, i que curiosament mantenia particularment la denominació de dot.
2) EL DOT DEL MARIT O DEL PUBILL. Tardanament es va introduir a Catalunya el dot masculí, que el dret romà no establia, i al qual alguns autors atribueixen un origen germànic. Igualment, era una aportació econòmica patrimonial que feia el marit per a subvenir a les càrregues del seu futur matrimoni, però es pactava quan precisament la futura esposa era heretera (pubilla) amb una presumible, però no necessària, capacitat econòmica superior, i ell era qui ingressava en la casa d'ella (en algun territori català també se l'anomenava aixovar).
L'origen de la institució no es coneix de manera exacta; hom el considera de tradició germànica, com els mateixos règims matrimonials comunitaris. El cas és que se n'acredita la pràctica coincidint amb l'aparició i l'expansió d'aquells règims (si més no, és el moment en què se'n té constància). Malgrat l'opinió d'algun autor, aquesta institució es practicava arreu del Principat. En qualsevol cas, aquí es pot repetir tot el que s'ha dit respecte del dot femení pel que fa a la constitució, el contingut, la finalitat i la restitució. Quant a l'administració, corresponia al marit o al pare de la dona, si vivia, i els cònjuges s'incorporaven a la família d'ella.
El dot masculí no comprenia per regla general tot el patrimoni del marit, sinó una part determinada (a diferència del de la dona, que normalment comprenia tots els seus béns, incloent-hi els legitimaris i d'altres que podia tenir sobre la casa dels seus pares). I una peculiaritat que s'esdevenia en aquest cas era que el marit, quan ingressava a casa de la dona, acostumava a rebre una soldada (que en algun territori es coneixia com a dret de cabalatge), una espècie de compensació econòmica pels serveis que hi prestaria. Es tractava d'una suma de diners que cobraria durant el temps que es fixés (no era vitalícia, sinó per un temps, que podia ser un any, dos, quatre o més); cada mes, cada semestre o a l'any. Aquests ingressos eren privatius del marit.
<Dret civil>, <Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
<Dret civil>, <Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Illes Balears
-
El règim dotal va ser molt freqüent històricament a les Illes, i es troba establert -també amb el nom de aixovar- en capítols atorgats fins al segle XIX. Però això no passava solament a les Illes, sinó que també era una realitat històrica en molts territoris influenciats pel ius commune, i ho prova la molt extensa regulació que dedicava al dot el Codi civil espanyol (CC), per a tortura d'estudiants i opositors. Tanmateix, aquesta regulació va llevar a la institució una característica essencial, com era la inalienabilitat, ja que, com s'indicava en la llei setena, títol XI de la partida quarta del codi Las Siete Partidas d'Alfons X, el marit no podia «enajenar ni malmeter mientras que durase el matrimonio, la dote que recibió de ella, fueras ende, si la diese apreciada». En l'època de la codificació, tant la circulació de la riquesa com els mateixos interessos de les famílies li van llevar la inalienabilitat i, des d'aleshores, la institució vivia més en els preceptes del CC que en la realitat quotidiana, fins que va desaparèixer també d'aquells. Fins i tot, després de la Constitució espanyola (CE) del 1978, s'ha dit que el dot podria ser inconstitucional, i seria prohibit -en els territoris en què regeix el CC íntegrament- per l'article 1328 -que recull que és nul·la qualsevol estipulació contrària a les lleis o als bons costums o limitativa de la igualtat de drets que correspon a cada cònjuge-, que és, si fa no fa, una concreció del principi constitucional d'igualtat, establert pels articles 14 i 32 de la CE. En realitat, la qüestió no deixa de ser molt discutible, ja que no es pot dubtar que seria vàlid un pacte capitular en què l'esposa, o una altra persona per ella, cedeix a l'espòs uns béns perquè els administri, apliqui els seus fruits i rendiments a l'aixecament de les càrregues, de manera que els recupera quan s'extingeix el règim econòmic del matrimoni; la realitat és que aquestes funcions són les que tenia fonamentalment el dot.
Però, en tot cas, és evident la possibilitat de pactar un sistema dotal a les Illes, ja que ho permet, per a Mallorca i Menorca, l'article 5 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990, que estableix que «el dot serà sempre voluntari i es regularà pel que s'ha establert a l'escriptura de constitució i, supletòriament, pel règim que tradicionalment ha estat d'aplicació»; i, quant a Eivissa i Formentera, l'article 66.5 disposa que «quan les estipulacions capitulars es refereixin a institucions familiars i successòries consuetudinàries, tals com constitució de dot o d'escreix [...] hom se subjectarà al que s'hagi pactat i aquelles s'interpretaran d'acord amb el costum», i l'article 67 in fine indica que «si hi ha dot o altres béns afectes al sosteniment de les càrregues familiars, els fruits i les rendes s'aplicaran preferentment a aquest fi».
Pel que fa al règim jurídic aplicable al dot, en primer terme és el que s'ha pactat en l'escriptura de constitució. Subsidiàriament s'ha d'acudir, a Mallorca i a Menorca, al règim que tradicionalment s'ha aplicat; mentre que, amb relació a Eivissa i Formentera, s'ha de considerar el costum. En el primer cas, la referència al règim tradicional posa a disposició de l'intèrpret tota la regulació romana del dot, suficient per a donar solució als problemes plantejats. En canvi, pel que fa a Eivissa i Formentera, potser és més difícil determinar el costum aplicable. Si les dificultats són insuperables, s'han de considerar -tal com mana el paràgraf segon de l'article 1- els principis generals i la tradició jurídica, encarnada per les antigues lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina, que possiblement portaran també a la regulació romana.
En relació amb el dot, dins la història jurídica de les Illes, hi havia l'escreix, augment del dot que constituïa el marit a favor de la muller fadrina amb la qual contreia matrimoni. La institució, que com el dot tenia caràcter voluntari, recompensava la virginitat de la dona, per la qual cosa no es constituïa escreix a favor de les vídues. Segons privilegi del rei Sanç I de Mallorca, del 8 de juliol de 1316, l'import era fixat en una quarta part del dot. Es diu que la institució pot tenir l'origen en la Morgengabe germànica, que era la donació que el marit feia a l'esposa al matí, posteriorment a la nit de noces, després d'haver comprovat la virginitat de l'esposa. No és estrany, en aquestes circumstàncies, que l'escreix hagi passat a la història; i el mateix ha fet el dot, substituït en la realitat per les donacions propter nuptias o per raó de matrimoni.
Aquestes donacions no són regulades per la Compilació del 1990, i això determina que tinguin el règim jurídic dels articles del 1336 al 1343 del CC, per aplicació de l'article 1 de la Compilació. Per aquesta raó, la doctrina ha assenyalat que seria convenient regular-les, especialment per a tractar-ne la ineficàcia i la revocació, i establir clarament les causes de revocació, a més d'excloure'n els regals de casament de béns mobles, el valor dels quals s'ajusti als usos, atès el nivell de vida de la família. Pel que fa a la ineficàcia, s'hauria de produir si el matrimoni no es contreu en el termini d'un any a comptar de l'acceptació de la donació. També s'haurien de regular les condicions d'exercici de les accions corresponents per a aconseguir la ineficàcia i la revocació, donant terminis breus per raons de seguretat jurídica i regulant els efectes de les sentències declaratòries d'aquestes situacions. - V. t.: règim de separació de béns n m
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dot, n m
- es dote
<Dret civil>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
- Ex.: Un bon dot.
- Ex.: Aportar en dot.
-
El dot és, o més aviat era, ja que actualment el Codi civil de Catalunya ja no recull la regulació d'aquesta institució, una aportació de béns que feia un dels cònjuges per ajudar a suportar les càrregues matrimonials; la propietat del dot es mantenia durant tot el matrimoni. Habitualment el dot l'aportava la dona, no obstant això, la regulació catalana incorporà també el dot masculí.
El dot és una institució provinent del dret romà; en els inicis es podien diferenciar diverses maneres de constituir el dot. En aquestes destaca la idea de transmissió o de promesa de transmissió de béns a favor del marit utilitzant negocis formals per a constituir el dot. Amb el temps la regulació es va anar flexibilitzant i es van simplificar certes formalitats.
S'incorporà regulació sobre aquesta institució tant al Codi Civil espanyol com a la regulació civil catalana, amb la recepció; a Catalunya el règim jurídic del dot s'assentava en els pactes entre cònjuges establerts en el títol de la constitució dotal (habitualment en capitulacions matrimonials).
La Compilació del dret civil de Catalunya del 1960 va incorporar per última vegada una extensa regulació sobre el dot. Aquesta disposava l'obligació de constitució de dot per part dels pares i en relació amb les filles, i distingia entre un dot obligatori i un de caràcter voluntari. Es constituïa a favor del marit o en favor d'aquest i dels seus pares pels deutes que podia ocasionar la muller una vegada constituït el matrimoni, conforme al mínim que establia la llei. La constitució del dot es podia realitzar abans o durant el matrimoni, per mitjà d'escriptura pública, com a negoci jurídic entre vius o com a acte d'última voluntat.
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca dot, n m
- es dote
<Dret civil > Dret de família>
