Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "eclesi��stic" dins totes les àrees temàtiques

benefici eclesiàstic benefici eclesiàstic

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  benefici eclesiàstic, n m
  • es  beneficio eclesiástico, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

benefici eclesiàstic benefici eclesiàstic

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  benefici eclesiàstic, n m
  • ca  benefici, n m sin. compl.
  • ca  benifet, n m sin. compl.
  • es  beneficio
  • es  beneficio ecelsiástico

<Dret canònic>

Definició
Càrrec que l'Església confereix canònicament, al qual va annexa una renda.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
braç eclesiàstic braç eclesiàstic

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  braç eclesiàstic, n m
  • es  brazo eclesiástico, n m

<Història del dret>

credença credença

<Indústria > Indústria de la fusta > Fusteria>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Glosario de la madera [en línia]. [S.l.]: Coopwood, 2020.
<https://www.coopwoodplus.eu/es/dictionario/>
Es tracta d'un glossari elaborat en el marc del projecte Coopwood (del programa POCTEFA 2014-2020) en el qual ha participat el TERMCAT, que es pot consultar en aquest enllaç:
<https://www.coopwoodplus.eu/es/inicio/>

  • ca  credença, n f
  • es  credencia, n f
  • es  credencia eclesiástica, n f
  • fr  crédence, n f
  • fr  crédence d'église, n f
  • en  credence, n
  • en  credence table, n
  • eu  elizako kredentzia, n
  • eu  kredentzia, n

<Fusteria > Mobles>

culte eclesiàstic culte eclesiàstic

<Ciències socials > Antropologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  culte eclesiàstic, n m
  • es  culto eclesiástico
  • en  church cult

<Antropologia>

Definició
Culte dependent d'un especialista religiós investit per una església constituïda.
dret eclesiàstic dret eclesiàstic

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dret eclesiàstic, n m
  • es  derecho eclesiástico

<Dret canònic>

Definició
Sector de l'ordenament jurídic de l'Estat que regula el fenomen religiós.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Convé distingir el dret eclesiàstic del dret canònic, que és el dret de l'Església catòlica, és a dir, el conjunt de factors que estructuren l'Església com una societat jurídicament organitzada. L'expressió dret eclesiàstic ha servit per a denominar realitats molt distintes al llarg de la història. De fet, la doctrina ha assenyalat la imprecisió del terme. En qualsevol cas, el terme eclesiàstic s'ha consolidat per a designar les normes vigents en l'ordenament estatal i formulades pels organismes estatals que regulen les manifestacions religioses dels ciutadans o defineixen la situació jurídica de les confessions religioses davant l'ordenament estatal.
    En l'època anterior a la Reforma protestant s'utilitzava el terme dret eclesiàstic per a referir-se en sentit ampli al dret de l'Església catòlica, és a dir, al dret canònic. Dins la canonística, també es feia servir per a denominar el sector de les normes que eren fruit de la decisió de l'òrgan legislador eclesiàstic, i que no pertanyien per tant al dret diví, natural i positiu. Amb la ruptura de la unitat religiosa d'Europa i la contraposició entre Església i Estat, l'expressió dret eclesiàstic va canviar de significat. Van aparèixer les esglésies nacionals separades de Roma, que es van subordinar jurídicament a l'autoritat del príncep, a qui es reconeixia la competència per a regular les qüestions eclesiàstiques. L'objectiu era que els ordenaments canònic i eclesiàstic es diferenciessin i passessin a ser dos cossos jurídics separats. Així, es va començar a utilitzar l'expressió dret eclesiàstic amb el seu sentit actual, a partir del reconeixement de la competència de l'Estat per a regular la matèria religiosa, en la mesura que es projecta socialment en la societat civil.
    Posteriorment, també en els països catòlics, els monarques regalistes van intervenir sovint en la regulació de matèries eclesiàstiques. Durant els segles XVII i XVIII, els reis van exercir dita intromissió per mitjà del placet regium, del recurs de força a conèixer, i el ius patronatus. Així, la legislació civil en matèria eclesiàstica, juntament amb la doctrina que tractava de fonamentar les institucions regalistes, van formar el dret eclesiàstic també en països confessionalment catòlics. Al segle XIX, la influència del liberalisme i el positivisme van donar lloc al creixement d'una ciència nova, la ciència del dret eclesiàstic. A Alemanya, l'Staatskirchenrecht estudiava la matèria eclesiàstica, independentment de la font, des d'una concepció de la ciència jurídica com a ciència històrica i amb una metodologia positivista. En canvi, a Itàlia, l'estudi del diritto ecclesiastico es va basar en els inicis tant en una aproximació històrica a l'estil germànic, com en una perspectiva dogmàtica.
    Gràcies a la teoria de l'ordenament jurídic de Santi Romà, així com a les aportacions de Falco, Del Giudice, Jemolo, De Luca i altres, el dret eclesiàstic es va consolidar com una ciència jurídica independent.
    En l'àmbit acadèmic, el dret canònic s'ha impartit de manera tradicional en la llicenciatura de dret a les universitats espanyoles. La situació va canviar a propòsit de la reforma universitària del 1983, quan es va considerar que el dret canònic no reunia els requisits necessaris per a ser «àrea de coneixement», mentre que es va acceptar la disciplina «dret eclesiàstic de l'Estat». Així, totes les càtedres i els altres llocs docents de dret canònic van passar a denominar-se genèricament dret eclesiàstic de l'Estat a partir del Reial decret 1988/1984, del 26 de setembre. Posteriorment, el Reial decret 1424/1990, del 26 d'octubre, va configurar el dret eclesiàstic de l'Estat com a assignatura troncal del segon cicle en els plans d'estudi de les facultats de Dret (tres crèdits teòrics i un crèdit pràctic). Pel que fa a les fonts, la Constitució espanyola (CE), que recull la normativa de rang fonamental del dret eclesiàstic espanyol, va suposar no només un canvi normatiu sinó també una innovació dels mateixos principis informadors del sistema. La llibertat religiosa és el nucli sobre el qual es construeix tot el dret eclesiàstic. L'article 16 de la CE, en què es reconeix aquest dret, és el punt de referència fonamental en la configuració d'aquesta branca jurídica al costat d'altres preceptes d'aquesta carta magna. Així, garanteix «la llibertat religiosa i de culte dels individus i de les comunitats» (art. 16.1); la immunitat de coacció, quan diu que «ningú no podrà ser obligat a declarar sobre la seva religió o creences» (art. 16.2), i el laïcisme, en assenyalar que «cap confessió no pot tenir caràcter estatal» (art. 16.3). Finalment, en l'esmentat article s'afirma també que «els poders públics han de tenir en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantenir les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions».
    La llibertat religiosa és, doncs, el concepte clau, però ha de ser entesa en tota la seva amplitud; és a dir, com un dret subjectiu que es pot exercir individualment, o col·lectivament, en el si de les comunitats o grups religiosos específics i amb dimensió institucional. Així, la CE determina i reconeix específicament uns subjectes especials, les confessions, amb qui l'Estat mantindrà relacions de cooperació. Per tant, cal destacar que l'Estat espanyol reconeix positivament la llibertat religiosa dels ciutadans i de les confessions religioses, i estableix un equilibri entre el principi de llibertat religiosa i el de laïcitat.
    A més dels preceptes constitucionals, el dret eclesiàstic espanyol es nodreix d'unes fonts que tenen aquest contingut específic. Algunes són unilaterals, ja que provenen únicament de l'Estat, com és el cas de la Llei orgànica de llibertat religiosa, i altres normes que es poden denominar sectorials perquè formen part de normes de dret comú. Unes altres són bilaterals, com els Acords de l'Estat espanyol amb la Santa Seu del 1976 i el 1979, de naturalesa concordatària i els oportuns acords o convenis de cooperació amb les confessions distintes de la catòlica. L'article 7 de la Llei orgànica de llibertat religiosa regula la possibilitat que les esglésies, confessions i comunitats religioses estableixin amb l'Estat dits acords marc. Mitjançant aquests instruments, la confessió adquireix un estatus jurídic especial, que s'ha de manifestar en múltiples sectors: el seu règim fiscal i tributari, l'ensenyament, o la rellevància civil del matrimoni religiós, per esmentar alguns àmbits. Fins avui, l'Estat espanyol ha signat acords de cooperació amb tres confessions religioses: la Federació d'Entitats Evangèliques d'Espanya, la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya i la Comissió Islàmica d'Espanya.
    També formen part del dret eclesiàstic les normes de dret internacional relatives a la matèria, especialment les que proclamen els drets humans i les llibertats públiques, com són la llibertat religiosa i la llibertat de consciència, la igualtat i no-discriminació per motius religiosos i la llibertat d'ensenyament, entre altres. Segons l'article 10. 2 de la CE tenen vigència interpretativa, i d'acord amb l'article 96.1, formen part de l'ordenament intern espanyol una vegada publicades oficialment a l'Estat espanyol. Constitueix una tasca important reduir a un sistema unitari aquest cabal tan ric i variat de fonts, juntament amb altres de dret comú. D'altra banda, a més del dret eclesiàstic de l'Estat espanyol, que és aplicable a tot el territori, es pot parlar d'un dret eclesiàstic autonòmic variat i plural en cadascuna de les comunitats autònomes. A partir dels principis constitucionals, es podrà regular de manera diversa, en alguns aspectes, el factor religiós en cadascuna de les autonomies. L'estudi del fenomen religiós es pot abordar des de disciplines diferents: la sociologia, la teologia, la filosofia, l'antropologia. També des del dret, perquè analitza, sistematitza i critica la dimensió de justícia que es dona en les relacions humanes derivades de l'esmentat fenomen.
    La ciència del dret eclesiàstic és aquella especialitat jurídica que té per objecte l'estudi de la dimensió jurídica del fenomen religiós, tant en l'aspecte individual com en el col·lectiu. Ara com ara, resulta indiscutible que l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol regula sempre, d'una manera o una altra, la dimensió social del factor religiós. És una dada que avala la legislació interna i el dret comparat.
    Però és diferent plantejar-se si aquest estudi s'ha de dur a terme de manera unitària i autònoma, mitjançant una branca de la ciència del dret que hom sol denominar dret eclesiàstic. Els arguments per a defensar l'autonomia són múltiples i, en general, acceptats per la major part de la doctrina. En primer lloc, hi ha la peculiaritat dels problemes que es plantegen en les qüestions que afecten el factor religiós, i la seva delicada dimensió personal. Aquests dos elements reclamen una visió específica que sàpiga donar una resposta ajustada dins les possibles solucions que ofereix l'ordenament jurídic general. A més, l'Estat és incompetent en l'àmbit de l'esmentada peculiaritat; per tant, si no existís el dret eclesiàstic, el factor religiós únicament es podria estudiar fragmentàriament en l'àmbit d'altres disciplines. El dret eclesiàstic aporta una captació completa del fenomen religiós i una «formalitat científica i singular», en paraules d'Hervada.
    Altres arguments que se solen enumerar com a base de l'autonomia científica del dret eclesiàstic són l'amplitud de la matèria; la significació especial de les normes; el seu peculiar sistema de fonts: unilaterals, bilaterals i confessionals; l'existència d'uns principis generals propis; la regulació de relacions jurídiques diferenciades i l'exigència d'uns recursos metodològics característics. També es pot argumentar que, en el dret comparat, s'admet l'existència d'un sector autònom de l'ordenament jurídic que regula la matèria corresponent al dret eclesiàstic. En qualsevol cas, les raons històriques tenen prou entitat, tant en l'aspecte operatiu com en l'aspecte de l'estudi acadèmic, per a justificar-ne l'autonomia científica, encara que no sigui reconegut universalment. Només cal recordar la situació jurídica nord-americana.
    Malgrat la gran quantitat de decisions jurisprudencials sobre la separació entre Església i Estat consagrada en la primera esmena, no es reconeix l'existència del dret eclesiàstic com una branca autònoma. La divisió en disciplines jurídiques és bastant convencional i pragmàtica, amb la finalitat de facilitar l'ensenyament i la investigació especialitzades del dret.
dret eclesiàstic de l'Estat dret eclesiàstic de l'Estat

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  dret eclesiàstic de l'Estat, n m
  • es  derecho eclesiástico del Estado, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

jutge eclesiàstic jutge eclesiàstic

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  jutge eclesiàstic, n m
  • es  juez eclesiástico, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

modes eclesiàstics modes eclesiàstics

<Arts>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE LES IILES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI. SERVEI LINGÜÍSTIC; UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEIS LINGÜÍSTICS. Didàctica de l'educació musical: Català-castellà. Barcelona: Institut Joan Lluís Vives: Universitat de les Illes Balears: Universitat Rovira i Virgili: Universitat de Barcelona, 2007. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 978-84-932915-2-5

Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, pel Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili, pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  modes eclesiàstics, n m pl
  • es  modos eclesiásticos, n m pl

<Educació musical>

normes de dret eclesiàstic normes de dret eclesiàstic

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  normes de dret eclesiàstic, n f pl
  • es  normas de derecho eclesiástico

<Dret canònic>

Definició
Disposicions jurídiques orientades a regular el fenomen religiós en l'àmbit social i, més concretament, el reconeixement i exercici de la llibertat religiosa i les relacions de l'Estat amb les confessions religioses.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Les normes de dret eclesiàstic s'integren en aquesta branca del dret, les fonts de la qual són la Constitució espanyola -en concret, l'article 14, que recull el dret a la igualtat; l'article 16, que reconeix el dret a la llibertat ideològica, religiosa i de culte, i l'article 27.3, que reconeix el dret que tenen els pares perquè els fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d'acord amb llurs pròpies conviccions- i la Llei orgànica 7/1980, del 5 de juliol, de llibertat religiosa, que regula l'exercici de la llibertat religiosa i de culte, partint de la idea que l'Estat n'ha de garantir l'exercici.
    Les normes de dret eclesiàstic protegeixen l'exercici de les pròpies creences i l'absència d'aquestes, així com el dret a no declarar-les, el dret a rebre assistència religiosa de la pròpia confessió o el dret a celebrar-ne les festes i els rituals religiosos, incloent-hi el de contraure matrimoni. Aquestes normes també regulen el dret a rebre i impartir ensenyament i informació religiosa i la llibertat d'elecció, tant en l'àmbit escolar com fora d'aquest, de l'educació religiosa i moral que estigui d'acord amb les pròpies conviccions. A més a més, reconeixen la llibertat de reunió, manifestació o associació amb finalitats religioses.
    D'altra banda, per a l'adequat exercici de la llibertat religiosa i de culte es reconeix personalitat jurídica pròpia a les comunitats religioses que s'inscriguin en el Registre d'Entitats Religioses, i l'Estat ha establert acords o convenis de cooperació amb les esglésies, confessions i comunitats religioses inscrites, que, per l'àmbit i el nombre de creients que tenen, hagin obtingut un arrelament notori a l'Estat espanyol.
    Aquests acords o convenis entre l'Estat i les diferents confessions religioses formen part de l'ordenament jurídic, però cal destacar que, mentre que els acords efectuats amb la Santa Seu s'equiparen amb els tractats internacionals, els acords de cooperació establerts amb les confessions minoritàries tenen la consideració de lleis sorgides del poder legislatiu.