Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca benefici eclesiàstic, n m
es beneficio eclesiástico, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca benefici eclesiàstic, n m
ca benefici, n m sin. compl.
ca benifet, n m sin. compl.
es beneficio
es beneficio ecelsiástico

Definició

Càrrec que l'Església confereix canònicament, al qual va annexa una renda.

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca braç eclesiàstic, n m
es brazo eclesiástico, n m

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca culte eclesiàstic, n m
es culto eclesiástico
en church cult

Definició

Culte dependent d'un especialista religiós investit per una església constituïda.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dret eclesiàstic, n m
es derecho eclesiástico

Definició

Sector de l'ordenament jurídic de l'Estat que regula el fenomen religiós.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Convé distingir el dret eclesiàstic del dret canònic, que és el dret de l'Església catòlica, és a dir, el conjunt de factors que estructuren l'Església com una societat jurídicament organitzada. L'expressió dret eclesiàstic ha servit per a denominar realitats molt distintes al llarg de la història. De fet, la doctrina ha assenyalat la imprecisió del terme. En qualsevol cas, el terme eclesiàstic s'ha consolidat per a designar les normes vigents en l'ordenament estatal i formulades pels organismes estatals que regulen les manifestacions religioses dels ciutadans o defineixen la situació jurídica de les confessions religioses davant l'ordenament estatal.
En l'època anterior a la Reforma protestant s'utilitzava el terme dret eclesiàstic per a referir-se en sentit ampli al dret de l'Església catòlica, és a dir, al dret canònic. Dins la canonística, també es feia servir per a denominar el sector de les normes que eren fruit de la decisió de l'òrgan legislador eclesiàstic, i que no pertanyien per tant al dret diví, natural i positiu. Amb la ruptura de la unitat religiosa d'Europa i la contraposició entre Església i Estat, l'expressió dret eclesiàstic va canviar de significat. Van aparèixer les esglésies nacionals separades de Roma, que es van subordinar jurídicament a l'autoritat del príncep, a qui es reconeixia la competència per a regular les qüestions eclesiàstiques. L'objectiu era que els ordenaments canònic i eclesiàstic es diferenciessin i passessin a ser dos cossos jurídics separats. Així, es va començar a utilitzar l'expressió dret eclesiàstic amb el seu sentit actual, a partir del reconeixement de la competència de l'Estat per a regular la matèria religiosa, en la mesura que es projecta socialment en la societat civil.
Posteriorment, també en els països catòlics, els monarques regalistes van intervenir sovint en la regulació de matèries eclesiàstiques. Durant els segles XVII i XVIII, els reis van exercir dita intromissió per mitjà del placet regium, del recurs de força a conèixer, i el ius patronatus. Així, la legislació civil en matèria eclesiàstica, juntament amb la doctrina que tractava de fonamentar les institucions regalistes, van formar el dret eclesiàstic també en països confessionalment catòlics. Al segle XIX, la influència del liberalisme i el positivisme van donar lloc al creixement d'una ciència nova, la ciència del dret eclesiàstic. A Alemanya, l'Staatskirchenrecht estudiava la matèria eclesiàstica, independentment de la font, des d'una concepció de la ciència jurídica com a ciència històrica i amb una metodologia positivista. En canvi, a Itàlia, l'estudi del diritto ecclesiastico es va basar en els inicis tant en una aproximació històrica a l'estil germànic, com en una perspectiva dogmàtica.
Gràcies a la teoria de l'ordenament jurídic de Santi Romà, així com a les aportacions de Falco, Del Giudice, Jemolo, De Luca i altres, el dret eclesiàstic es va consolidar com una ciència jurídica independent.
En l'àmbit acadèmic, el dret canònic s'ha impartit de manera tradicional en la llicenciatura de dret a les universitats espanyoles. La situació va canviar a propòsit de la reforma universitària del 1983, quan es va considerar que el dret canònic no reunia els requisits necessaris per a ser «àrea de coneixement», mentre que es va acceptar la disciplina «dret eclesiàstic de l'Estat». Així, totes les càtedres i els altres llocs docents de dret canònic van passar a denominar-se genèricament dret eclesiàstic de l'Estat a partir del Reial decret 1988/1984, del 26 de setembre. Posteriorment, el Reial decret 1424/1990, del 26 d'octubre, va configurar el dret eclesiàstic de l'Estat com a assignatura troncal del segon cicle en els plans d'estudi de les facultats de Dret (tres crèdits teòrics i un crèdit pràctic). Pel que fa a les fonts, la Constitució espanyola (CE), que recull la normativa de rang fonamental del dret eclesiàstic espanyol, va suposar no només un canvi normatiu sinó també una innovació dels mateixos principis informadors del sistema. La llibertat religiosa és el nucli sobre el qual es construeix tot el dret eclesiàstic. L'article 16 de la CE, en què es reconeix aquest dret, és el punt de referència fonamental en la configuració d'aquesta branca jurídica al costat d'altres preceptes d'aquesta carta magna. Així, garanteix «la llibertat religiosa i de culte dels individus i de les comunitats» (art. 16.1); la immunitat de coacció, quan diu que «ningú no podrà ser obligat a declarar sobre la seva religió o creences» (art. 16.2), i el laïcisme, en assenyalar que «cap confessió no pot tenir caràcter estatal» (art. 16.3). Finalment, en l'esmentat article s'afirma també que «els poders públics han de tenir en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantenir les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions».
La llibertat religiosa és, doncs, el concepte clau, però ha de ser entesa en tota la seva amplitud; és a dir, com un dret subjectiu que es pot exercir individualment, o col·lectivament, en el si de les comunitats o grups religiosos específics i amb dimensió institucional. Així, la CE determina i reconeix específicament uns subjectes especials, les confessions, amb qui l'Estat mantindrà relacions de cooperació. Per tant, cal destacar que l'Estat espanyol reconeix positivament la llibertat religiosa dels ciutadans i de les confessions religioses, i estableix un equilibri entre el principi de llibertat religiosa i el de laïcitat.
A més dels preceptes constitucionals, el dret eclesiàstic espanyol es nodreix d'unes fonts que tenen aquest contingut específic. Algunes són unilaterals, ja que provenen únicament de l'Estat, com és el cas de la Llei orgànica de llibertat religiosa, i altres normes que es poden denominar sectorials perquè formen part de normes de dret comú. Unes altres són bilaterals, com els Acords de l'Estat espanyol amb la Santa Seu del 1976 i el 1979, de naturalesa concordatària i els oportuns acords o convenis de cooperació amb les confessions distintes de la catòlica. L'article 7 de la Llei orgànica de llibertat religiosa regula la possibilitat que les esglésies, confessions i comunitats religioses estableixin amb l'Estat dits acords marc. Mitjançant aquests instruments, la confessió adquireix un estatus jurídic especial, que s'ha de manifestar en múltiples sectors: el seu règim fiscal i tributari, l'ensenyament, o la rellevància civil del matrimoni religiós, per esmentar alguns àmbits. Fins avui, l'Estat espanyol ha signat acords de cooperació amb tres confessions religioses: la Federació d'Entitats Evangèliques d'Espanya, la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya i la Comissió Islàmica d'Espanya.
També formen part del dret eclesiàstic les normes de dret internacional relatives a la matèria, especialment les que proclamen els drets humans i les llibertats públiques, com són la llibertat religiosa i la llibertat de consciència, la igualtat i no-discriminació per motius religiosos i la llibertat d'ensenyament, entre altres. Segons l'article 10. 2 de la CE tenen vigència interpretativa, i d'acord amb l'article 96.1, formen part de l'ordenament intern espanyol una vegada publicades oficialment a l'Estat espanyol. Constitueix una tasca important reduir a un sistema unitari aquest cabal tan ric i variat de fonts, juntament amb altres de dret comú. D'altra banda, a més del dret eclesiàstic de l'Estat espanyol, que és aplicable a tot el territori, es pot parlar d'un dret eclesiàstic autonòmic variat i plural en cadascuna de les comunitats autònomes. A partir dels principis constitucionals, es podrà regular de manera diversa, en alguns aspectes, el factor religiós en cadascuna de les autonomies. L'estudi del fenomen religiós es pot abordar des de disciplines diferents: la sociologia, la teologia, la filosofia, l'antropologia. També des del dret, perquè analitza, sistematitza i critica la dimensió de justícia que es dona en les relacions humanes derivades de l'esmentat fenomen.
La ciència del dret eclesiàstic és aquella especialitat jurídica que té per objecte l'estudi de la dimensió jurídica del fenomen religiós, tant en l'aspecte individual com en el col·lectiu. Ara com ara, resulta indiscutible que l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol regula sempre, d'una manera o una altra, la dimensió social del factor religiós. És una dada que avala la legislació interna i el dret comparat.
Però és diferent plantejar-se si aquest estudi s'ha de dur a terme de manera unitària i autònoma, mitjançant una branca de la ciència del dret que hom sol denominar dret eclesiàstic. Els arguments per a defensar l'autonomia són múltiples i, en general, acceptats per la major part de la doctrina. En primer lloc, hi ha la peculiaritat dels problemes que es plantegen en les qüestions que afecten el factor religiós, i la seva delicada dimensió personal. Aquests dos elements reclamen una visió específica que sàpiga donar una resposta ajustada dins les possibles solucions que ofereix l'ordenament jurídic general. A més, l'Estat és incompetent en l'àmbit de l'esmentada peculiaritat; per tant, si no existís el dret eclesiàstic, el factor religiós únicament es podria estudiar fragmentàriament en l'àmbit d'altres disciplines. El dret eclesiàstic aporta una captació completa del fenomen religiós i una «formalitat científica i singular», en paraules d'Hervada.
Altres arguments que se solen enumerar com a base de l'autonomia científica del dret eclesiàstic són l'amplitud de la matèria; la significació especial de les normes; el seu peculiar sistema de fonts: unilaterals, bilaterals i confessionals; l'existència d'uns principis generals propis; la regulació de relacions jurídiques diferenciades i l'exigència d'uns recursos metodològics característics. També es pot argumentar que, en el dret comparat, s'admet l'existència d'un sector autònom de l'ordenament jurídic que regula la matèria corresponent al dret eclesiàstic. En qualsevol cas, les raons històriques tenen prou entitat, tant en l'aspecte operatiu com en l'aspecte de l'estudi acadèmic, per a justificar-ne l'autonomia científica, encara que no sigui reconegut universalment. Només cal recordar la situació jurídica nord-americana.
Malgrat la gran quantitat de decisions jurisprudencials sobre la separació entre Església i Estat consagrada en la primera esmena, no es reconeix l'existència del dret eclesiàstic com una branca autònoma. La divisió en disciplines jurídiques és bastant convencional i pragmàtica, amb la finalitat de facilitar l'ensenyament i la investigació especialitzades del dret.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca dret eclesiàstic de l'Estat, n m
es derecho eclesiástico del Estado, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca jutge eclesiàstic, n m
es juez eclesiástico, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca normes de dret eclesiàstic, n f pl
es normas de derecho eclesiástico

Definició

Disposicions jurídiques orientades a regular el fenomen religiós en l'àmbit social i, més concretament, el reconeixement i exercici de la llibertat religiosa i les relacions de l'Estat amb les confessions religioses.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Les normes de dret eclesiàstic s'integren en aquesta branca del dret, les fonts de la qual són la Constitució espanyola -en concret, l'article 14, que recull el dret a la igualtat; l'article 16, que reconeix el dret a la llibertat ideològica, religiosa i de culte, i l'article 27.3, que reconeix el dret que tenen els pares perquè els fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d'acord amb llurs pròpies conviccions- i la Llei orgànica 7/1980, del 5 de juliol, de llibertat religiosa, que regula l'exercici de la llibertat religiosa i de culte, partint de la idea que l'Estat n'ha de garantir l'exercici.
Les normes de dret eclesiàstic protegeixen l'exercici de les pròpies creences i l'absència d'aquestes, així com el dret a no declarar-les, el dret a rebre assistència religiosa de la pròpia confessió o el dret a celebrar-ne les festes i els rituals religiosos, incloent-hi el de contraure matrimoni. Aquestes normes també regulen el dret a rebre i impartir ensenyament i informació religiosa i la llibertat d'elecció, tant en l'àmbit escolar com fora d'aquest, de l'educació religiosa i moral que estigui d'acord amb les pròpies conviccions. A més a més, reconeixen la llibertat de reunió, manifestació o associació amb finalitats religioses.
D'altra banda, per a l'adequat exercici de la llibertat religiosa i de culte es reconeix personalitat jurídica pròpia a les comunitats religioses que s'inscriguin en el Registre d'Entitats Religioses, i l'Estat ha establert acords o convenis de cooperació amb les esglésies, confessions i comunitats religioses inscrites, que, per l'àmbit i el nombre de creients que tenen, hagin obtingut un arrelament notori a l'Estat espanyol.
Aquests acords o convenis entre l'Estat i les diferents confessions religioses formen part de l'ordenament jurídic, però cal destacar que, mentre que els acords efectuats amb la Santa Seu s'equiparen amb els tractats internacionals, els acords de cooperació establerts amb les confessions minoritàries tenen la consideració de lleis sorgides del poder legislatiu.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca ofici eclesiàstic, n m
es oficio eclesiástico, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca ofici eclesiàstic, n m
es oficio eclesiástico

Definició

Càrrec constituït de manera estable per disposició divina o eclesiàstica que fa partícip del poder de l'ordre o de jurisdicció dins l'Església.

Nota

Àmbit: Inespecífic
La noció d'ofici eclesiàstic és de les més complexes i jurídicament més rellevants del dret canònic. Es pot considerar un mitjà d'atribuir a un fidel funcions estables de caràcter públic en l'Església catòlica que comportin alguna mena de potestat de govern (càn. 145, § 1 Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]).
La història canònica de l'ofici eclesiàstic ha estat lligada a la del benefici durant molts segles. Si l'ofici és l'encàrrec concret que assigna una funció pública estable a un fidel, hom pot afirmar que ha existit sempre, amb noms diversos i finalitats primordialment espirituals. Però a partir de l'alta edat mitjana l'ofici es va patrimonialitzar progressivament, atès que esdevingué la causa jurídica de manutenció de la clerecia, obtinguda del benefici annex. Amb el temps, la problemàtica patrimonial entorn del benefici feu que aquest sobrepassés en importància jurídica l'ofici, que pràcticament quedà establert com el recull d'obligacions a què se sotmetia la persona afavorida per un benefici com a contraprestació onerosa. Aquest sentit de càrrega va fer que, durant l'edat moderna, el concepte de ofici perdés consideració, atès que les dignitates es contraposaven als officia, que designaven les ocupacions més humils de l'organització eclesiàstica.
El caràcter patrimonial del benefici com a massa estable separada destinada a un fi concret s'assemblava molt al d'una fundació (per no dir que es tractava d'un tipus específic de fundació), per la qual cosa hi va haver una clara tendència doctrinal a considerar-lo una persona jurídica, mentre que l'ofici només n'era la contraprestació. Però el Codi de dret canònic del 1917 (CDC-17) tornà al concepte originari de ofici, i encara que el mantingué unit al benefici, el considerà l'element més important, i atorgà personalitat jurídica al conjunt (càn. 145 i 1409 CDC-17); a més, reconegué l'existència d'oficis sense benefici (càn. 147 CDC-17). El Concili II del Vaticà ordenà la reforma o supressió del sistema beneficial (decret Presbyterorum ordinis, núm. 20), i el cànon 1272 del CDC-83 vigent optà per suprimir-lo definitivament, amb la qual cosa l'ofici actualment s'estableix com originàriament.
La naturalesa jurídica de l'ofici eclesiàstic fou discutida dècades enrere. Part dels autors insistien a considerar els oficis persones jurídiques, en destacaven llur caràcter perpetu comú -l'ofici perdura més enllà de la vida o el nomenament de la persona que el serveix, de manera que es pot parlar d'ofici vacant-, i consideraven que així queda més clara la naturalesa institucional de la potestat de què gaudeix la persona que exerceix un ofici, que no l'obté com a persona privada. L'opinió contrària destacava el caràcter personal de la potestat sacra rebuda per l'ordenació sacramental, i va posar en relleu que, un cop suprimit el sistema beneficial, no calia argumentar la personalitat jurídica d'un concepte d'ofici antigament patrimonialitzat.
Actualment, és acceptat que la persona que exerceix l'ofici eclesiàstic continua exercint el mateix poder que el seu predecessor, de manera que es dona certa ficció jurídica per la qual la potestat és la mateixa i permanent, sense solució de continuïtat, encara que les persones que en siguin titulars canviïn. Per a aquesta funció no cal la personalitat jurídica, que en dret canònic només són conjunts de persones o de béns (càn. 115, § 1 CDC-83); l'ofici eclesiàstic no és ni una cosa ni l'altra. En canvi, molts oficis eclesiàstics o bé necessiten un suport institucional, o bé s'adrecen a comunitats: en aquest cas, la institució o l'entitat comunitària corresponent són les que reben la personalitat jurídica; aquesta personalitat assegura la permanència de les funcions de l'ofici, fins i tot quan queda vacant o en canvien les persones titulars. Així, el bisbe i la diòcesi, el rector i la seva parròquia, entre altres.
La potestat de règim annexa a un ofici en virtut del dret, s'anomena potestat ordinària (càn. 131, § 1); en aquest cas, l'obtenció de l'ofici determina canònicament la potestat de règim genèrica que el clergue té per l'ordenació sacramental, i la fa operativa. Aquests són els mitjans concrets de provisió dels oficis eclesiàstics previstos pel CDC-83 (càn. 147): lliure col·lació (càn. 157), presentació (càn. 158 al 163), elecció (càn. 164 al 179) i postulació (càn. 180 al 183). Semblantment, l'ordenament regula les formes de pèrdua d'un ofici, ja siguin ordinàries (transcurs del temps prefixat i edat de jubilació, càn. 184) o extraordinàries (renúncia, càn. 187 al 189; trasllat, càn. 190 i 191, i 1748 al 1752; i remoció, càn. 192 al 195 i 1740 al 1747).
El cànon 134, § 1 del CDC-83 anomena ordinaris un seguit d'oficis de govern superior amb potestat de règim executiva ordinària, sobretot els bisbes i els qui exerceixen una potestat episcopal o quasi episcopal encara que sigui vicària (ordinaris del lloc), i els superiors d'instituts religiosos clericals de dret pontifici. D'acord amb el cànon 131, § 2, la potestat ordinària rebuda amb l'ofici pot ser pròpia o vicària.
És potestat pròpia la que s'obté i s'exerceix en virtut de l'ofici, sense que depengui d'un altre ofici superior. La raó de la potestat pròpia és l'existència d'uns oficis canònics principals: per dret diví i amb caràcter insubstituïble, ho són el papa per a l'església universal i el bisbe per a la seva església particular (càn. 331, 333 i 381); per dret eclesiàstic i amb funció bàsica per al govern, ho són els prelats i abats territorials (càn. 370), els rectors de parròquia (càn. 515), els superiors dels instituts clericals de vida consagrada (càn. 620 i 622), els prelats de les prelatures personals (càn. 295), entre altres.
El dret canònic entén per potestat vicària la que s'obté i s'exerceix amb referència a un altre ofici principal. Als oficis als quals va annexa la potestat de règim vicària s'hi confien missions canòniques de col·laboració o de substitució, en què es participa dels poders i de la missió de l'ofici principal, i sota les directrius del qual s'ha d'exercir l'ofici vicari. Per aquesta dependència, el titular d'un ofici amb potestat vicària no pot decidir ni exercir res contra la decisió o el manament del titular de l'ofici amb potestat pròpia del qual depèn. entre altres, exerceixen potestat vicària per dependència de la potestat pròpia pontifícia els prefectes dels dicasteris de la cúria romana (càn. 360), els auditors (jutges) dels tribunals apostòlics i els nuncis o legats pontificis (càn. 362); per dependència de la potestat episcopal, el vicari general i els vicaris episcopals (càn. 391), els vicaris judicials (jutges eclesiàstics, càn. 391 i 1420), els arxiprestos (càn. 553), entre altres; per a ajudar o substituir els rectors de parròquia, els administradors i vicaris parroquials que nomena el bisbe (càn. 540 i 545), entre altres.
Diferent de la potestat ordinària és la potestat delegada, la que es confereix a un fidel, de manera personal, perquè dugui a terme una missió canònica, per mitjà d'un acte singular del superior (càn. 131, § 1).
En principi, hom podria pressuposar que es pot delegar qualsevol dels tres subtipus de potestat de règim o govern (legislativa, judicial i executiva), però el cànon 135, § 2 i § 3 pràcticament limita la delegació a la potestat executiva: d'una banda, perquè la potestat legislativa és indelegable (llevat de la de l'autoritat suprema); de l'altra, perquè els actes delegables de la potestat judicial enumerats en el cànon 135, § 3 no confereixen una autèntica potestat delegada, sinó una mera preparació material de pronunciaments judicials que són exclusivament actes del jutge.
La tècnica de la delegació, doncs, es limita pràcticament a la potestat executiva i, per tant, és de l'àmbit del dret administratiu canònic, per al qual té una utilitat especial. En aquest sentit, regula diversos modes de delegació: la subdelegació (càn. 137), la delegació a pluralitat de persones (solidària, col·legial i successiva, càn. 140 i 141), la cessació de la delegació (per compliment de la missió, extinció, inutilitat, revocació o renúncia, càn. 142), entre altres. Cal esmentar, a l'últim, un tipus de delegació molt comú en els usos eclesiàstics: l'anomenada facultat habitual (càn. 132), la delegació per temps prou llarg, indefinit o perpetu.
La fórmula canònica clàssica abans anomenada suplència de jurisdicció rep actualment en el cànon 144 el nom de suplència de potestat de règim executiva. Amb aquesta figura, per tal d'evitar que pugui ser invàlida una part important d'actes administratius que només afecten la potestat de règim executiva (excloses, doncs, les potestats legislativa i judicial), es consideren vàlids si hi ha concorregut un error comú de fet o de dret, o un dubte positiu i probable de dret o de fet.
Hom considera que hi ha error comú quan en una comunitat o un grup definit de fidels hi ha la falsa persuasió que l'autor de l'acte gaudeix de la potestat adient per a dur-lo a terme (i potser el mateix autor erra); l'error és de fet si es basa en una apreciació falsa d'uns fets ambigus que fan errar gairebé a tothom, l'error és de dret quan uns fets clars són jurídicament mal interpretats. En el cas del dubte, la comunitat o el grup pot partir d'una creença no clara o amb objeccions palpables, però que queden resoltes positivament (i erròniament) gràcies al fet que hom considera més probable aquesta possibilitat.
L'àmbit d'aplicació, que inicialment seria només la potestat de règim executiva, s'ha ampliat a altres àmbits de potestat sacra, i que la doctrina o la jurisprudència havien anat incloent en les dècades passades, com ara les respectives llicències que fan efectiva la potestas santificandi per a administrar vàlidament els sagraments de la confirmació (càn. 883) i de la penitència (càn. 966). La redacció de l'actual cànon 144 inclou expressament la manca d'habilitat legal que afecti el testimoni qualificat per a assistir a la vàlida celebració del matrimoni (càn. 1111, § 1), malgrat que és molt discutida la naturalesa de la funció d'aquest testimoni.
També és discutit el mitjà jurídic que empra aquesta figura. El cànon 144 vigent parla clarament de suplència, no de convalidació a posteriori o d'excepció a la nul·litat a priori, per la qual cosa s'ha de considerar que el dret parteix de la nul·litat teòrica inicial de l'acte mancat; el que queda suplert per virtut de la llei és, en definitiva, la determinació de la missió canònica (per la concessió d'un ofici amb potestat ordinària, o per delegació) que faci efectiva la potestat de règim rebuda com a potestat sacra amb l'ordenació. La llei eclesiàstica pot suplir aquesta mancança perquè hi ha l'element ontològic previ i fonamental de la potestat sacra de l'ordenat, i només cal fer realitat l'element legal i contingent de la determinació canònica que la faci actuable.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "eclesiàstic" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota