Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "elector" dins totes les àrees temàtiques

cònjuge elector distribuïdor | cònjuge electora distribuïdora cònjuge elector distribuïdor | cònjuge electora distribuïdora

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  cònjuge elector distribuïdor | cònjuge electora distribuïdora, n m, f
  • es  cónyuge elector distributario | cónjuge electora distributaria

<Dret civil > Dret de successions>

Definició
Cònjuge supervivent en qui el testador delega la facultat de triar hereu o de distribuir els béns de l'herència entre els fills i descendents comuns.
comissari elector comissari elector

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  comissari elector, n m
  • es  comisario elector

<Història del dret>

Definició
Persona d'extracció popular que, designada per parròquies o barris, constituïa el segon esglaó de l'elecció dels diputats del comú i dels síndics personers.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Els comissaris electors procedien dels estaments no privilegiats de la societat de l'Antic Règim. La representació de col·legis i corporacions gremials fou sempre significativa. Donada l'adscripció social dels oficis municipals que havien d'escollir, no podien ser part d'aquest col·lectiu, ni influir en la designació dels comissaris electors, la noblesa titulada ni l'oligarquia municipal. Dins la concepció absolutista del despotisme il·lustrat i arran del motí de Squillace del març del 1766, el reformisme borbònic permeté una participació reduïda dels sectors més humils de la societat per a fiscalitzar la gestió del govern municipal, fins aleshores en mans dels privilegiats. La concepció de la representativitat social dels comissaris electors i d'un mecanisme de sufragi diluït, clarament restringit, es veu dins la instrucció del Consell de Castella del 26 de juny de 1766, la qual establí que només podien escollir els esmentats comissaris, per a representar-los, tots els veïns seculars, caps de família i contribuents que, reunits en assemblea, fessin ús actiu de llur vot. Si la població era d'una parròquia, la dotació de comissaris havia de ser de vint-i-quatre, però si n'hi havia més d'una, els comissaris electors havien de ser dotze.
    Llur designació era vigilada i controlada per la Corona, per mitjà de la justícia ordinària del poble, que podia ser també el corregidor o l'alcalde major, els quals presidien les eleccions. Ells havien de vetllar per fer que les reunions i les votacions transcorreguessin sense incidents, partidismes o corrupcions. A vegades, el problema principal d'aquestes reunions el suscitava la manca d'assistència per desinterès, i s'havia arribat a donar el cas en què, dins una parròquia, hi hagués menys assistents que electes. Foren moltes les consultes que arribaren al Consell de Castella proposant alternatives, com ara la fórmula -defensada a Sevilla- d'escollir comissaris electors gràcies a una terna de candidats adreçada a la Reial Audiència; o bé la incorporació a Madrid de representants dels gremis. Una mesura semblant havia estat proposada a Catalunya. El juliol del 1766 l'Audiència plantejà, a la Cort, modificacions substancials sobre la normativa general aleshores vigent, en què parròquies i barris havien de ser substituïdes -com a circumscripcions- per l'estructura corporativa dels gremis, els quals, a Catalunya, eren considerats, per la vitalitat que tenien, un element de cohesió social molt important.
    A Barcelona en concret, els col·legis i els gremis constituïen -pel que fa a la fiscalització cadastral- un percentatge considerable dels contribuents. Per aquest motiu, l'Audiència, fent una lectura interpretativa de la legislació, permeté que els comissaris electors que després havien de nomenar diputats del comú i síndics personers fossin escollits no per parròquies o barris, sinó per circumscripció gremial. Aquest sistema es mantingué fins al 1771, moment en què la Cort ho prohibí per a restablir les parròquies.
    Una novetat que afectà la designació dels comissaris electors fou la Reial cèdula del 13 d'agost de 1769, que dividí la ciutat de Barcelona en cinc quarters i cada quarter en vuit barris. Cada quarter va passar a mans d'un alcalde de quarter que era un dels cinc alcaldes del crim de l'Audiència catalana, amb jurisdicció criminal i civil (jutjat de província) sobre el seu districte. Cada barri, alhora, quedava sota la responsabilitat d'un alcalde de barri escollit també per un sistema semblant de comissaris electors com els que triaven els diputats i els síndics. A partir de la instauració d'aquest càrrec, cada barri havia d'aportar dos comissaris electors i cada quarter, en total, setze.
    L'elecció s'havia de fer per quarter i les votacions havien de ser presidides per l'alcalde de quarter corresponent o un alcalde de quarter interí. Això significà que, durant la dècada dels setanta del segle XVIII, les eleccions dels quatre diputats del comú i del síndic personer van estar, en teoria, en mans de vuitanta comissaris electors (quaranta barris). Un cop escollits era publicada, per quarter i barri, un ban o una cèdula ante diem d'avís, perquè tots els comissaris assistissin a les cases consistorials per a designar les magistratures populars. La cerimònia, pel protocol que requeria, era presidida pel batlle, el corregidor o l'alcalde major. No tots els comissaris hi eren presents, per aquest motiu, si no hi havia una causa justificada eren preceptives multes o sancions pecuniàries. En determinats casos -com succeí el 1775 a Barcelona- molts comissaris electors eren alcaldes de barri i alguns d'ells foren escollits diputats del comú. Aquesta designació no era gaire freqüent, però és cert que, amb el temps, s'estengué la idea que el principi de concurrència individual a les votacions s'estava alterant per la implantació d'interessos partidistes que feien sospitoses les votacions dels comissaris electors i que obligà la ciutat, a partir del 1782, a tornar al vell sistema de parròquies, en lloc dels barris. El magistrat president de les sessions no podia imposar el vot de qualitat, sinó tan sols vetllar per un funcionament correcte de les eleccions, perquè era el poble qui escollia els seus representants. Però, en cas d'empat, s'utilitzaven mecanismes molt diversos, com ara la repetició de la votació, escollint els comissaris només entre els individus proposats per a diputats del comú i síndics personers empatats, i seguint el criteri del major nombre de sufragis. Si persistia l'empat, es feia per sorteig; per l'edat o bé per elecció del president, sempre amb el vistiplau unànime dels comissaris electors i el permís del Reial acord.
    No obstant això, el mecanisme de sufragi de comissaris electors era considerat, per a molts pobles, una fórmula de representació popular molt adient i pràctica que es podia fer extensible a altres institucions, com ara l'elecció dels regidors temporals, fins aleshores designats per l'Audiència. El 1768, un informe redactat pels síndics personers de Tarragona, Vic, Girona, Mataró i Tortosa proposà que aquests fossin escollits per comissaris electors. Una idea semblant fou recollida, anys després, per les autoritats municipals d'Igualada, Ripoll, Caldes de Montbui i Banyoles, però fou rebutjada per la monarquia. Tanmateix la proposta no fou pas oblidada del tot, com ho demostra el fet que aquest sistema arribà a ser adoptat -com a procediment electoral regular- per la legislació municipal aprovada a les Corts de Cadis.
elector | electora elector | electora

<Ciències socials>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE BARCELONA. SERVEI DE LLENGUA CATALANA. Ciència política: Català-castellà. Castelló de la Plana: Institut Joan Lluís Vives: Universitat de Barcelona, 2000. (Vocabulari Bàsic)
ISBN 84-930064-5-9

Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015, cop. 2015.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  elector | electora, n m, f
  • es  elector | electora, n m, f

<Ciència política>

elector | electora elector | electora

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  elector | electora, n m, f
  • es  elector | electora, n m, f

<Dret constitucional>

elector | electora elector | electora

<Dret públic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  elector | electora, n m, f

<Dret públic>

Definició
Persona que té els requisits legals exigits per a exercir el dret de sufragi.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • V. t.: empadronament n m
elector | electora elector | electora

<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.

  • ca  elector | electora, n m, f
  • oc  elector | electora, n m, f
  • es  elector | electora, n m, f
  • fr  électeur | électrice, n m, f
  • en  constituent, n
  • en  voter, n

<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>

Definició
Persona que compleix els requisits que estableix la llei per a exercir el dret de sufragi actiu.

Nota

  • A les eleccions al Parlament de Catalunya és elector qualsevol persona que tingui la condició política de català i sigui major d'edat.