Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "estament" dins totes les àrees temàtiques
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estament, n m
- es estamento, n m
<Història del dret>
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estament, n m
- es estamento
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Catalunya es configura històricament -com gairebé tota l'Europa occidental i central- en una societat estamental. En aquest tipus de societat, tothom pertanyia a un estament o ordre social; és a dir, les persones s'organitzaven en diverses categories, dotades d'un estament peculiar, gaudien d'uns certs privilegis comuns i ocupaven una posició pròpia en la jerarquia social. S'accedia a un estament si es reunien unes condicions socials i econòmiques determinades. També es cert que un membre d'un estament podia sortir i integrar-se en un altre, amb l'única excepció de l'estament eclesiàstic, al qual s'accedia per rang, no per altres mitjans, i no era hereditari. En cada estament hi havia una organització jeràrquica, amb unes subcategories definides, i el seu estatut es definia per uns privilegis determinats, els quals també fixaven la manera i el grau amb què participaven els seus membres en la vida política i institucional del país. En tot cas, el rei en quedava exclòs i se situava per sobre dels estaments. La participació política per mitjà del marc estamental en forma de braç feia que en la pràctica s'utilitzés aquesta denominació com a sinònim de estament (també, ordre, estat o condició).
1. ESTAMENT ECLESIÀSTIC. Era el primer estament per categoria. La pertinença a aquest estament estava reservada a determinades jerarquies eclesiàstiques, i eren les que disposava la mateixa Església. El fet que l'Església constituís un estament més en la societat la feia dependre, d'alguna manera, d'una potestat política aliena. Però també és cert que tenia l'estatut més privilegiat de tots, amb nombrosos beneficis i exempcions tributàries i personals, i a més rebia la protecció especial del rei. D'altra banda, els eclesiàstics estaven afectats per algunes prohibicions, com per exemple no poder exercir càrrecs públics (excepte els de lloctinent general, cancellers i doctors o magistrats de l'Audiència o tribunal reial de justícia), entre altres motius perquè, si delinquien, el rei no els podia castigar pel fet de tenir una jurisdicció especial, l'eclesiàstica. Tampoc no podien ser mercaders, en aquest cas, per prohibició expressa del dret canònic.
2. ESTAMENT NOBILIARI. A aquest estament, també anomenat estament militar, pertanyien tant els nobles titulats (ducs, comtes, marquesos, vescomtes i barons) com els no titulats (cavallers, donzells, ciutadans honrats, generosos i homes de paratge), que formaven la baixa noblesa. Tothom que tenia la condició nobiliària l'havia obtingut per herència, per concessió reial o perquè exercia un determinat ofici (particularment, les dones la podien adquirir per matrimoni). Si més no els títols superiors considerats dignitats reials -com ara els ducs, els marquesos i els comtes- es transmetien per dret de primogenitura; no era així en el cas dels títols inferiors, la transmissió dels quals s'havia de disposar per testament o, si no n'hi havia, per decisió del superior del titular, és a dir, el rei. Altres persones s'assimilaven als nobles, com els doctors en dret i en medicina, però com una condició personal no transmissible. D'altra banda, la noblesa i els privilegis d'aquesta es perdien si el seu titular exercia el que s'anomenava art mecànica, és a dir, oficis manuals. Totes aquestes persones gaudien d'uns privilegis personals com a integrants de l'estament nobiliari. Així, estaven subjectes a la jurisdicció del rei, de manera que en cas de conflicte només els podia jutjar el monarca o, en nom seu, el veguer com a representant territorial regi en causes civils, o ja el consell reial en assumptes criminals. No podien ser mai capturats ni detinguts d'ofici per cap delicte, és a dir de manera inquisitiva; només ho podien ser a instància de part. L'excepció es donava en cas de delicte de lesa majestat divina i humana (heretgia i traïció), o perquè s'havia atemptat contra les regalies del monarca. Tampoc no podien ser sotmesos a tortura judicial, llevat també en casos d'heretgia o traïció; si se'ls condemnava a mort no podien ser penjats com els plebeus (el normal era que fossin decapitats); podien ser condemnats a penes corporals, però mai a penes pecuniàries; estaven exempts de tributs reials, excepte si eren mercaders; quan se'ls citava judicialment havien de comparèixer dins de vint-i-sis dies (mentre que els plebeus ho havien de fer en deu); mai no podien ser empresonats per deutes civils, i tampoc no els podien embargar els animals (cavalleries), ni les armes ni l'aixovar de la casa. Alguns nobles tenien reservats oficis públics determinats. S'ha de dir que en conjunt la noblesa laica posseïa propietats i rendes per tot el Principat; de fet, controlava ben bé la meitat o més del territori. Ara bé, era un estament molt gelós de la seva posició privilegiada, lluny del dinamisme econòmic de la burgesia. També, cal dir que aquest estament tenia molt ben assumit el paper de protector de la pàtria, com ho va demostrar en la Guerra dels Segadors i en la defensa de Barcelona el 1714.
3. ESTAMENT GENERAL. D'altra banda, les persones lliures, encara que fossin vassalls de rei o de senyor, que no pertanyien a la noblesa ni a la clerecia, formaven el que es coneix com a estat o estament general. Evidentment, els seus membres no tenien la mateixa capacitat econòmica ni ocupacional, però si més no tots participaven en la vida política de llurs comunitats veïnals per mitjà de les anomenades mans. Així, hi havia la mà major, la mà mitjana i la mà menor. Totes elles assumien el govern local per mitjà d'uns representants elegits entre els diversos membres. En el cas de les ciutats reials, aquestes mans per mitjà de llurs representants municipals formaven en conjunt el braç reial o popular de la Cort General. En les mans s'integraven les persones que reunien unes condicions determinades. Així, la mà major estava formada pels que exercien els oficis més importants (com els metges, els advocats o els notaris); la mà mitjana estava integrada bàsicament pels mercaders, i la mà menor estava constituïda pels artesans i els gremis, els petits comerciants, els pagesos i les confraries religioses. - V. t.: braç n m
<Sociologia i ciències socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>
- ca estament, n m
- es estamento, n m
- en stratum, n
<Classes, grups i categories socials > Classes i estaments socials > Estaments socials>
Definició
Nota
- La divisió social en estaments és pròpia de l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna a Europa.
