Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca estipulació, n f
es estipulación, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca estipulació, n f
ca stipulatio -onis [la], n f sin. compl.
es estipulación

<Història del dret>

Definició

Contracte verbal que consistia en una interrogació feta per la futura part creditora, que defineix el tipus de contracte, i la resposta d'acceptació de la part deutora.

Nota

Àmbit: Inespecífic

('estipulació')
L'origen del contracte de stipulatio és una qüestió debatuda, i la majoria dels autors considera que es va originar a partir de la primitiva sponsio, una institució que tenia la comunitat religiosa entre els contractants com a punt de partida. La concepció genuïna d'aquesta obligatio verbis contracta es troba a les normes de les Dotze Taules, on es conserva el principi del ius sacrum, que estableix el valor constitutiu dels verba: no es té en compte la voluntat i no hi ha possibilitat de distingir entre la voluntat i la seva manifestació.
La sponsio és una institució que pertanyia a l'arcaic ius civile, mentre que la stipulatio pertanyia al ius gentium. Per això, la sponsio només podia ser utilitzada pels ciutadans romans, només es podia fer en llatí i havia d'incloure el verb spondeo a la pregunta i a la resposta, un tret més del formalisme religiós propi d'aquesta institució. La stipulatio, en canvi, era accessible als ciutadans romans i als estrangers, admetia la pronunciació d'altres paraules solemnes (com ara: -Fideipromittis? -Fideipromitto. -Dabis? -Dabo. -Promittis? -Promitto.), i fins i tot es podia fer en llengües diferents del llatí, com per exemple en grec. Les formes stipulatio, sponsio, fidepromissio i fideiussio fan referència a la finalitat de fiança. La utilització del terme fides en algunes formes de stipulatio no fa referència a un concepte tècnic i jurídic de bona fe, sinó a la confiança en els costums del comerç. Segons alguns autors, això és fruit d'una evolució lingüística, per bé que inicialment les paraules tenien un valor quasi màgic i calia utilitzar la paraula adequada per a produir l'efecte jurídic desitjat; posteriorment, aquesta concepció es va modificar i es va atorgar més importància al respecte per la paraula donada, la lleialtat i la fidelitat del que s'havia convingut.
La stipulatio és un contracte verbal, unilateral, eventualment abstracte i de dret estricte en virtut del qual la persona promitent (promissor o reus promittendi) promet oralment la realització d'una prestació a la persona estipulant stipulator o reus stipulandi), que accepta. La prestació objecte de stipulatio pot ser extraordinàriament àmplia i pot consistir en qualsevol dare, facere o praestare.
Una mostra de la versatilitat de la stipulatio es pot trobar en les seves aplicacions, entre les quals hi ha els usos següents: per a la promesa de matrimoni, de dot i restitució del dot; per a garantir la compareixença de les parts en el procés, i també el desenvolupament i l'execució; per a la resolució extrajudicial d'un litigi amb arbitratge privat (compromissum); per a donar força jurídica a tota promesa de donar una suma de diners (o en general, de dare, 'fer una obra' o 'prestar un servei'; per a reforçar una obligació amb la constitució de garanties personals (sponsio, fidepromissio i fideiussio); per a la representació de la part activa i la part passiva en una relació comercial (solutionis causa adiectus, adstipulator); per a renovar una relació existent (novació); per a transmetre una obligació a un altre subjecte (delegatio); per a extingir una única obligació verbal (acceptilatio) o un conjunt de relacions entre dos subjectes (stipulatio Aquiliana); per a la constitució de drets reals limitats o parcials sobre predis provincials (pactiones et stipulationes); per a múltiples caucions pretorianes, com ara la cautio damni infecti; per a la figura coniunctio re et verbis; per a la donació; per a les estipulacions creuades en la compravenda de gèneres; per a reforçar contractes típics de bona fe, i, especialment, per a la pena convencional.
Quant a les característiques, la stipulatio és un contracte verbal i solemne que es perfecciona pronunciant unes paraules determinades entre les parts contractants. Aquesta primera característica fa referència a l'oralitat (Institutiones de Gai, 3.92). La stipulatio també s'ha de realitzar en una unitat d'acte, i la resposta ha de seguir la pregunta immediatament (Digesta [D.], 45.1.137.pr). Cal que hi hagi congruència entre la pregunta i la resposta, que hi hagi correspondència, atès que la stipulatio no és vàlida quan no es respon exactament al que es pregunta. Per exemple, el cas en què l'estipulant demana que se li donin cent i el promitent promet donar-ne cinquanta; o el cas en què l'estipulant interroga sense condicions i el promitent respon amb una condició (sub conditione) (Gai, 3.102). L'estructura formal de la stipulatio fa que sigui indispensable la presència d'ambdues parts i que no sigui vàlida l'estipulació contreta entre parts absents (D. 45.1.1.1). Una altra característica de la stipulatio és la unilateralitat, és a dir, que només fa sorgir obligacions a càrrec d'una de les parts, del promitent. Tanmateix, res no impedeix la realització d'estipulacions creuades, en què cadascun dels subjectes es compromet a la realització d'una prestació. Per exemple, en una obligació d'entregar una cosa el promitent es convertia de retruc en l'estipulant d'una obligació d'entregar una quantitat de diners, i d'aquesta manera es genera un mecanisme per a l'intercanvi de gèneres. Alguns autors, entre els quals hi ha Vincenzo Arangio-Ruiz, consideren que aquest va ser l'origen del contracte de compravenda, per bé que aquesta opinió no és acceptada per tothom. La stipulatio és eventualment abstracta, i per això pot estar desconnectada de la seva causa o finalitat econòmica i social. Aquesta característica és important, atès que serveix per a dotar de forma jurídica i, per tant, d'acció a tot tipus de convencions i d'acords, i també és una possible via de recepció de noves causes obligatòries. Aquestes característiques fan que d'alguna manera mitjançant la stipulatio es pugui trencar la rigidesa típica del sistema contractual romà. Finalment, stipulatio és un contracte de dret estricte, atès que fa sorgir a favor de l'estipulant l'actio certae creditae pecuniae (condictio), que és el prototipus dels iudiciae stricti iuris.
Quant a les accions, la primitiva sponsio estava tutelada per la legis actio per iudicis arbitrive postulationem i la legis actio per condictionem, en la qual cal constatar que s'han pronunciat les paraules rituals de la sponsio, independentment de tota investigació sobre la voluntat i la causa. L'estipulació dona lloc a una obligació civil de dret estricte, i les accions que en sorgeixen són l'actio certi (si l'objecte de l'oportere és una quantitat certa de diners o una cosa determinada) i l'actio (incerti) ex stipulatu en tots els altres casos, que inclouen les obligacions in faciendo i les obligacions genèriques i alternatives.
L'actio certi tenia dues formes: l'actio certae creditae pecuniae i la condictio certae rei, ambdues utilitzades per a exigir una obligació constituïda mitjançant una verborum obligatio i també en altres casos (mutuum, solutio indebiti i legatum per damnationem). L'actio certi era normalment formulada de manera abstracta, atès que no s'especificava amb relació a quin acte o negoci s'intentava l'acció: la pretensió s'identificava al final del procediment judicial, per mitjà de l'objecte del dare oportere, i en cas de possibles dubtes es recorria a la praescriptio pro actore. L'actio certae creditae pecuniae tenia una condemnatio certa, en la qual es fixava una suma de diners en cas de condemna del jutge. A l'actio certae rei, la condemnatio era incerta, al quanti ea res est, cosa que permetia al jutge procedir a la litis aestimatio.
L'actio incerti (ex stipulatu), menys coneguda en les fonts, es caracteritza per una intentio incerta com quidquid dare facere oportet; tanmateix, tenia un àmbit d'aplicació bastant ampli que comprenia la stipulatio incerta, el llegat per damnationem i sinendi modo i, en alguns casos, els contractes innominats.
Pel que fa a les particularitats de l'extinció de les obligacions verbals, les obligacions creades mitjançant stipulatio es poden extingir per mitjà del procediment de l'acceptilatio. Si es vol extingir un conjunt de relacions d'obligació algunes de les quals no són verbals, prèviament s'ha de fer una estipulació novadora per a cancelar-les posteriorment mitjançant acceptilatio (stipulatio Aquiliana).
Pel que fa al valor del consentiment en el contracte de stipulatio, es pot considerar que el consentiment de les parts es té en compte d'alguna manera. Així ho manifestaven juristes com ara Venuleu Saturní (D. 45.1.137.1), Pau (D. 45.1.83.1), Emili Papinià (D. 2.15.5) i, especialment, Sext Pedi, l'opinió del qual recull Domici Ulpià (D. 2.14.1.3). En el contracte d'estipulació poden sorgir problemes de discordança entre la declaració i la regulació negocial volguda per les parts, problemes d'ambigüitat i d'interpretació segons l'id quod actum est ('allò que ha estat actuat'); sobre aquesta qüestió es troben moltes referències a les fonts: Papinià (D. 2.15.5), Ulpià (D. 45.1.32), Pau (D. 34.5.21.pr), Javolè (D. 45.1.106) i Ulpià (D. 45.1.75.pr). En alguns casos es poden incrementar aquestes qüestions, perquè, pel fet de pertànyer al ius gentium, s'admetia entre persones que parlaven llengües diferents, i no sempre amb un nivell suficient per a apreciar el valor de les declaracions recíproques.
Pel que fa a la stipulatio i l'instrumentum, com a institució del ius gentium, la stipulatio s'havia d'adaptar tant a convencions simples com a d'altres extraordinàriament complexes pròpies de la societat romana. En el primer cas, el contingut de l'acte era enunciat per l'estipulant, mentre que el promitent manifestava la seva adhesió. L'exemple típic d'aquest tipus d'estipulacions és el següent: -Centum (mihi) dari spondes? -Spondeo; no era necessari, com ja s'ha dit, esmentar la causa segons la qual es produiria l'entrega dels cent. En el segon cas, els acords complexos es redactaven per escrit (amb finalitat inicialment probatòria) en taules encerades, sense que fos necessària la seva repetició. L'oralitat es reduïa, en el cas de l'estipulant, a la pregunta sobre els acords redactats per escrit, amb fórmules com ara la següent: -Haec quae supra scripta sunt, ea ita dari fieri neque adversus ea fieri spondes? -Spondeo. L'ús de l'escriptura suposava, d'una banda, l'alleugeriment de la solemnitat oral de la stipulatio, i de l'altra, servia per a conservar la representació exacta de les convencions i les particularitats de l'acte amb finalitats probatòries. Durant tota l'època clàssica la stipulatio va ser considerada un acte oral i solemne, i el document que es redactava en alguns casos (també anomenat cautio, scriptura o instrumentum) no tenia valor propi, sinó només com a mitjà de prova.
Pel que fa a l'evolució posterior de la stipulatio, quan Marc Aureli Antoní Caracal·la va estendre la ciutadania romana a tot l'imperi l'any 212 dC, es va generalitzar com a clàusula d'estil la constància fictícia d'haver celebrat una estipulació, per assimilar aquests documents al dret romà, en els documents tradicionalment utilitzats en les províncies orientals. Segons Àlvar d'Ors i Pérez-Peix, va ser la conjunció de la pràctica de l'estipulació documentada i els documents amb clàusula estipulatòria el que va produir la substitució definitiva de l'acte oral pel document.
Aquesta evolució (o degeneració) del contracte de stipulatio va anar produint un relaxament en els requisits de la stipulatio clàssica. Una constitució de Lleó de l'any 472 dC recollida en Codi de Justinià (8.37.10) reconeix la validesa de la stipulatio celebrada quibuscumque verbis, sense pressuposar-ne l'oralitat. Justinià no exigia la presència simultània de les parts en el moment en què es redactava (Instituta, 3.15; 3.19.12), amb la qual cosa s'evidenciava allò que estava implícit en la Constitució de Lleó: la stipulatio es va convertir en un contracte que requeria la forma escrita ad substantiam i que, a més, no exigia la presència simultània de les parts en el moment en què es redactava (Codi de Justinià, 8.37.14 del 531 dC).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca estipulació, n f
es estipulación

<Dret>

Definició

Acció i efecte d'estipular.

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca estipulació, n f
es estipulación

<Dret>

Definició

Cosa estipulada.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Han acordat les estipulacions del convenir regulador.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca part dispositiva, n f
ca estipulació, n f sin. compl.
es estipulación
es parte dispositiva

<Notaria > Document i protocol > Escriptures>

Definició

Part d'un instrument públic en què s'articula l'acte o negoci jurídic que s'hi formalitza.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la stipulatio, n f
ca estipulació, n f
es estipulación, n f
fr stipulation, n f
it stipulazione, n f

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "estipulació" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició