Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "fascinació" dins totes les àrees temàtiques
<Dret financer i tributari>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca assignació tributària, n f
- es asignación tributaria, n f
<Dret financer i tributari>
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca assignació tributària, n f
- es asignación tributaria
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
El concepte de assignació tributària respon a una determinada tècnica de finançament de les esglésies i confessions, i, concretament, és el model arbitrat a l'Estat espanyol per a finançar l'Església catòlica en virtut de l'Acord concordatari sobre assumptes econòmics del 3 de gener de 1979.
Malgrat que la fórmula és hipotèticament traslladable a altres confessions (Itàlia), en realitat està originàriament concebuda per a resoldre el problema històric sobre els recursos i el finançament de l'Església catòlica, tot i que es tracta d'una solució, com es veurà, encara insatisfactòria, i que amb el temps haurà de donar pas a altres de més congruents amb els principis constitucionals de laïcitat i d'igualtat.
L'Església havia adquirit històricament un gran patrimoni arran de donacions, llegats i impostos propis (drets d'estola i delmes), i s'havia arribat a autofinançar amb les rendes pròpies. Ara bé, amb les desamortitzacions i amb la desaparició dels impostos eclesials, va perdre gran part dels recursos. A la Constitució del 1837 i en concepte de reparació, l'Estat es va comprometre a la dotació de culte i clerecia, compromís que es va concretar en una sèrie de mesures establertes en el Concordat del 1851. La Constitució de la Segona República va acordar la total extinció del pressupost de la clerecia en el termini de dos anys, però la dotació econòmica a càrrec dels pressupostos de l'Estat es va restablir amb el règim franquista i es va consolidar amb el Concordat del 1953 «com a compensació per les passades desamortitzacions i com a contribució a l'obra de l'Església a favor de la nació», i amb l'aspiració posada, que mai no es va arribar a fer efectiva, en la creació d'un patrimoni eclesiàstic que assegurés rendes suficients per al seu autofinançament. Ja amb el nou règim aconfessional i democràtic fruit de la Constitució del 1978, calia arribar a una solució del problema d'acord amb els principis constitucionals; en aquell moment, l'Acord sobre Assumptes Econòmics va crear el sistema d'assignació tributària.
Bàsicament, aquest sistema consisteix a permetre que els contribuents puguin decidir la destinació religiosa d'una part de llurs impostos a favor de les confessions amb les quals l'Estat ha pactat aquest sistema de finançament, que en el cas espanyol és l'Església catòlica. Aquest model, amb determinades modificacions, ha estat seguit també a Itàlia, que l'ha aplicat per a l'Església catòlica i per a altres confessions. La fórmula pretén superar altres models de finançament que es consideren inadequats, com el de l'ajuda estatal directa mitjançant dotació pressupostària i el de l'impost estatal amb destinació a fins religiosos. La dotació pressupostària és pròpia dels estats confessionals o de connotació confessional, i, per tant, no és possible en el sistema espanyol. L'impost estatal, tot i que de vegades s'anomena impost religiós (per raó de l'afectació que té), resulta igualment inadmissible, encara que es combini amb altres fonts de finançament, perquè comporta una exacció de l'Estat, que recapta de tots els contribuents aquest impost amb la coactivitat pròpia de qualsevol altre, cosa que compromet el dret de llibertat de consciència i religiosa, així com el principi de laïcitat.
Les característiques bàsiques de l'assignació tributària són les següents: a) és un impost estatal, no religiós, però amb afectació religiosa; b) aquesta afectació religiosa, que constitueix una excepció al principi tributari de no afectació, es decideix per la voluntat dels contribuents; c) és irrellevant la pertinença del contribuent a una determinada Confessió religiosa, o les seves creences, o fe religiosa; d) es paga una part percentual de l'impost que els contribuents, en tot cas, han de satisfer; e) la quantitat romanent dels contribuents que decideixen no destinar el percentatge corresponent al finançament de l'Església -o de la confessió amb les quals l'Estat ha pactat aquest sistema- o bé té una destinació estatal per a les finalitats que el mateix Estat designa (cas de l'Estat espanyol), o bé es distribueix entre totes les confessions amb dret a rebre aquesta assignació, en quantia proporcional a les assignacions ja rebudes (Itàlia), i f) les confessions usen els diners recaptats que se'ls ha assignat en activitats i finalitats religioses.
Atès que l'Església catòlica, durant la dictadura franquista, havia estat finançada per l'Estat, es va adoptar un compromís, com a solució transitòria, perquè es pogués adaptar a les característiques d'un règim no confessional, i s'orientés a un autofinançament. En realitat, el mateix article II.5 de l'acord conté una declaració de l'Església sobre el seu propòsit d'assolir, per si mateixa, els recursos suficients per a l'atenció de les necessitats pròpies, però, com que es tracta només d'una declaració d'intencions de difícil concreció jurídica vinculant, el sistema d'assignació tributària, que en si mateix té vocació d'interinitat, corre el perill de perpetuar-se indefinidament, sobretot perquè l'esmentada norma disposa que només quan s'ha assolit el propòsit de l'autofinançament -per al qual no s'assenyalen terminis ni condicions d'actuació- es procedeix a substituir aquesta ajuda estatal per altres formes de col·laboració econòmica. Les raons per les quals una part de la doctrina considera inconstitucional el sistema (tret que s'entengui autènticament com una fórmula transitòria) parteixen de la consideració que la col·laboració econòmica de l'Estat amb les confessions no forma part del contingut de la llibertat religiosa, raó per la qual l'article 2 de la Llei orgànica de llibertat religiosa no la inclou en els continguts. I això amb independència que, en determinats casos, aquesta col·laboració sigui constitucionalment possible i necessària, ja que l'article 2.3 de la mateixa llei diu que, per a l'aplicació real i efectiva dels drets continguts en el de llibertat religiosa, els poders públics han d'adoptar les mesures necessàries per a facilitar l'assistència religiosa en els establiments públics, militars, hospitalaris, assistencials, penitenciaris i altres sota la seva dependència, així com la formació religiosa en centres educatius públics; i és evident que eventualment, encara que no sempre, aquests mitjans han d'incloure una certa col·laboració econòmica.
Ara bé, una cosa és facilitar i possibilitar l'exercici del dret de llibertat religiosa, i una altra de molt diferent, que l'Estat financiï directament l'activitat religiosa. En això radica, precisament, la raó bàsica de l'objecció, ja que, tot i que l'Església realitza importants activitats assistencials, benèfiques i docents, aquestes activitats ja són finançades per les distintes administracions i per diverses partides, mentre que, com assenyala Dionisio Llamazares, en el cas present es tracta de diners públics que es destinen a finançar activitats i fins religiosos, sous de dignataris eclesiàstics, clerecia i quotes de la Seguretat Social, fet que els converteix en una espècie de funcionaris de l'Estat, amb la consegüent pèrdua de llibertat, i es dona, en tot cas, una d'aquestes dues possibilitats: o que el finançament amb diners públics es justifica perquè les activitats religioses finançades formen part d'un servei públic, consideració insostenible en un estat no confessional; o que, en no considerar-se aquestes activitats un servei públic (el que sembla obvi), es produeix una fallida del principi d'igualtat, en la mesura que qui destina aquests diners públics a l'Església (o confessió) ho fa a costa de minvar la seva aportació a les finalitats estatals, per la qual cosa la contribució a aquestes últimes, que sí que tenen el caràcter de servei públic, és menor que la de qui no decideix aportar el percentatge corresponent a l'Església.
Al marge de tot plegat, també hi ha una raó d'inconstitucionalitat per desigualtat en relació amb les altres confessions religioses que no tenen fixat aquest sistema de finançament. A les objeccions assenyalades cal afegir les que es refereixen a la qüestió de la temporalitat del sistema. Ja s'ha apuntat que l'assignació tributària sembla que és inconstitucional, llevat que es concebi com a fórmula interina, basada en el fet que una conclusió radical i sobtada del sistema de dotació estatal hagués provocat el col·lapse de les activitats religioses de l'Església, sense haver tingut ni opció ni temps per a reorganitzar-se, i hauria impedit que els ciutadans catòlics poguessin fer real i efectiu llur dret de llibertat religiosa. No obstant això, aquesta interinitat està en dubte, si es té en compte l'aplicació pràctica que es fa del que es va acordar.
L'acord fixava tres fases: una primera, denominada de «dotació pressupostària», consistia en el fet que l'Estat havia de consignar anualment una partida econòmica en la llei de pressupostos per a finançar l'Església catòlica (la qual cosa es va fer aplicant anualment el corresponent índex de preus de consum [IPC]). Aquesta primera fase hauria d'haver conclòs l'any 1983, però se'n va pactar la pròrroga fins al 1987 perquè l'Església i els fidels tinguessin més temps per a adaptar-se al nou règim. La segona fase va començar l'any 1988 i consistia en un sistema de dotació mixta, és a dir, d'assignació tributària, però amb uns mínims garantits, equivalents al total que l'Església percebia pel sistema anterior, de manera que, comptabilitzada la quantitat percebuda per l'Església en concepte d'assignació tributària, l'Estat posava, a càrrec dels seus pressupostos, la diferència per a assegurar una percepció equivalent a la del sistema anterior. La tercera fase, que començava l'any 1991, devia ser, teòricament, d'exclusiva assignació tributària, i s'establia tècnicament el procediment següent: l'Estat havia de lliurar a l'Església cada any, a compte d'aquesta assignació, una dotzena part de l'assignació tributària recaptada per l'últim exercici conegut de l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) (penúltim any); i, una vegada coneguda la quantitat lliurada a l'Església pels contribuents en concepte d'assignació tributària del nou exercici, en cas que excedís de la quantitat a compte, l'Estat havia de completar la diferència, i en cas que resultés inferior calia deduir-ho del lliurament de l'exercici següent. Amb tot, aquesta tercera fase d'exclusiva assignació tributària ha acabat sent més teòrica que no pas real. El nombre de ciutadans que assignava i assigna el percentatge establert (0,5239 %) de la quota íntegra de l'IRPF a l'Església era i és clarament insuficient, raó per la qual l'Estat es va comprometre a completar la quantitat obtinguda per l'Església per la via d'assignació pressupostària fins a la xifra de 18.300 milions de pessetes (109.985,22 ?), anualment actualitzades, a més del fet que es van condonar els deutes d'exercicis anteriors.
Aquest és l'estat de la qüestió des del 1994, no només molt lluny de l'anunciat propòsit de l'autofinançament, sinó de l'aplicació real del sistema d'assignació tributària, sota la qual es continua encobrint, a la pràctica, un sistema de dotació a càrrec dels pressupostos. Per tant, ni tan sols s'ha arribat a un sistema real d'assignació tributària, i això amb independència que, fins i tot en el seu sentit més pur, aquest sistema continua tenint seriosos problemes de constitucionalitat.
S'han proposat diverses alternatives per a superar aquesta situació. No sembla convincent la d'ampliar l'assignació tributària a altres confessions. Si el fet d'haver-se establert aquest sistema per a l'Església catòlica i no per a les altres confessions quedava justificat, al moment oportú, pel caràcter transitori de l'assignació, a l'efecte que, després de segle i mig de finançament estatal, l'Església s'acomodés al principi de laïcitat, seria absurd que, a partir de la indeguda perpetuació del sistema, s'estengués aquesta solució a les altres confessions. Per això aquesta iniciativa ha estat fortament contestada i interpretada com una manera de continuar justificant les aportacions que fa l'Estat a l'Església catòlica. D'altra banda, malgrat que, a primera vista, aquesta fórmula mitigaria la discriminació entre l'Església catòlica i les altres confessions que en fossin beneficiàries, es continuaria aprofundint en la diferència de tractament entre les confessions que són dotades d'acord de cooperació amb l'Estat i les que no ho són, a la vegada que es reproduirien els inconvenients de fons ja examinats contra el principi de laïcitat i d'igualtat tributària. I això sense tenir en compte el recel que pot despertar en algunes persones, després de desgraciades experiències històriques no tan llunyanes, la constància en documents oficials de la destinació religiosa de llurs aportacions econòmiques. Una altra de les alternatives que es proposen és, senzillament, que l'Estat denunciï unilateralment l'acord. Segons els defensors d'aquesta posició, quedaria justificada, d'una banda, per la insuficiència manifesta del model per a arribar a l'objectiu proposat, ni tan sols a llarg termini i augmentant el percentatge de la possible assignació a l'Església; i això, a la vista del progressiu descens de contribuents que decideixen assignar aquest percentatge corresponent de l'IRPF a l'Església catòlica.
D'altra banda, s'al·lega l'esmentada inconstitucionalitat del model; cal afegir, sobre aquest particular, que els reforçats elements de bilateralitat de l'acord (i, especialment, el que prescriu l'article VI sobre la necessitat d'acord mutu en la resolució dels dubtes i les dificultats que puguin sorgir en la interpretació o l'aplicació de qualsevol clàusula de l'acord) comporten, tal com s'estan aplicant, una clara interferència en la sobirania de l'Estat i en la consegüent aplicació dels principis constitucionals. També s'ha invocat, a favor de la denúncia de l'Acord, el substancial canvi de l'opinió pública, de manera que actualment una gran majoria dels ciutadans es mostra contrària al finançament de l'Església amb fons públics, raons per les quals es diu que seria aplicable -encara que sigui analògicament-, la clàusula rebus sic stantibus. En l'aspecte positiu, les possibles vies substitutives d'aquest règim de finançament apunten dues possibilitats essencials. Una és l'establiment d'un impost específic i voluntari per a finançar les confessions -tot i que susceptible de ser recaptat per mitjà de l'IRPF-, que no fos, com actualment, un percentatge del total que, en qualsevol cas, el contribuent ha de satisfer a l'Estat, sinó una quantitat afegida. Una altra, l'establiment d'un règim ampli de deduccions fiscals en l'IRPF per als contribuents que facin donacions a les confessions, encara que, en el cas que s'estableixi aquesta solució amb caràcter estable -i no merament transitori per a solucionar la situació de l'Església-, la mesura, perquè fos constitucional, s'hauria d'aplicar a totes la confessions (tinguin o no acords establerts amb l'Estat) i, fins i tot, a altres grups ideològics.
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la assignatio, n f
- la adsignatio, n f var. ling.
- ca assignació, n f
- es asignación, n f
- fr assignation, n f
- it assegnazione, n f
<Dret romà>
<TIC > Telecomunicacions>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de telecomunicacions [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia) (Ciència i Tecnologia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/235/>
Aquesta obra recull com a accepcions d'un sol terme els significats que tenen una mateixa denominació.
Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.
Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'han suprimit del tot o en part algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.
- ca Autoritat d'Assignació de Dominis d'Internet, n f
- ca IANA, n f sigla
- es Autoridad de Asignación de Números en Internet
- es IANA sigla
- en Internet Assigned Numbers Authority
- en IANA sigla
<Telecomunicacions > Telemàtica>
Definició
Nota
- La sigla IANA correspon a la denominació anglesa Internet Assigned Numbers Authority.
<Empresa > Màrqueting. Comercialització > Brànding>
GARCÍA SOLER, Jordi. Diccionari de brànding verbal [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/307>
- ca Autoritat d'Assignació de Dominis d'Internet, n f
- ca IANA, n f sigla
- es Autoridad de Asignación de Números en Internet
- es IANA sigla
- fr Autorité d'allocation des numéros de l'Internet
- fr IANA sigla
- en Internet Assigned Numbers Authority
- en IANA sigla
<Brànding > Brànding verbal > Creació de noms de marca > Protecció jurídica>
Definició
Nota
- 1. La IANA va ser creada per a dur a terme les funcions centrals de coordinació d'Internet a escala mundial amb finalitats d'utilitat pública. Fou substituïda el 1998 per la ICANN.
<Esport > Esports de pilota > Handbol>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'handbol. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 88 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 11)
ISBN 84-7739-229-3
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca basculació, n f
- es basculación
- fr flottement
- en floating
- en swaying
<Esport > Esports de pilota > Handbol>
Definició
<Esport > Esports de combat > Lluita>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de lluita. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991. 85 p. (Diccionaris dels esports olímpics; 17)
ISBN 84-7739-235-8
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca basculació, n f
- es basculación
- fr bousculade
- en bascule
<Esport > Esports de combat > Lluita>
Definició
<Ciències de la Terra>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca basculació, n f
- es basculación
- fr basculement
- it oscillazione
- it scostamento
- en tilt
- de Kippwinkel
<Disciplines cartogràfiques > Cartografia > Teledetecció>
Definició
Nota
- A partir d'una desviació angular de 2°, aproximadament, respecte de la vertical, la basculació comporta deformacions en la imatge del fotograma que dificulten la bona restitució fotogramètrica.
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
RABELLA i VIVES, Josep M.; PANAREDA i CLOPÉS, Josep M.; RAMAZZINI i GOBBO, Graziana. Diccionari terminològic de cartografia. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2011. 417 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8690-2; 978-84-412-1995-3
<Geografia > Disciplines cartogràfiques>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca basculació, n f
- es basculación
- fr basculement
- it oscillazione
- it scostamento
- en tilt
- de Kippwinkel
<Disciplines cartogràfiques > Cartografia > Teledetecció>
Definició
Nota
- A partir d'una desviació angular de 2°, aproximadament, respecte de la vertical, la basculació comporta deformacions en la imatge del fotograma que dificulten la bona restitució fotogramètrica.
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
RABELLA i VIVES, Josep M.; PANAREDA i CLOPÉS, Josep M.; RAMAZZINI i GOBBO, Graziana. Diccionari terminològic de cartografia. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2011. 417 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8690-2; 978-84-412-1995-3
<Tecnologies de la informació i la comunicació>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca basculació, n f
- es basculación
- fr basculement
- it oscillazione
- it scostamento
- en tilt
- de Kippwinkel
<Disciplines cartogràfiques > Cartografia > Teledetecció>
Definició
Nota
- A partir d'una desviació angular de 2°, aproximadament, respecte de la vertical, la basculació comporta deformacions en la imatge del fotograma que dificulten la bona restitució fotogramètrica.
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
RABELLA i VIVES, Josep M.; PANAREDA i CLOPÉS, Josep M.; RAMAZZINI i GOBBO, Graziana. Diccionari terminològic de cartografia. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2011. 417 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8690-2; 978-84-412-1995-3
