Sistema de radionavegació i localització que permet de conèixer la posició d'un punt amb gran exactitud, mitjançant la longitud, la latitud i la cota o coordenades de la UTM que s'obtenen a partir del registre, en un receptor situat al punt objecte de localització, d'ones electromagnètiques emeses per diversos satèl·lits artificials.

Va ser desenvolupat pels Estats Units durant els anys setanta per a ús inicialment militar, i el 1983 va començar a utilitzar-se per a aplicacions civils. Els 24 satèl·lits usats, que pertanyen a la constel·lació NAVSTAR, giren al voltant de la Terra a 20.200 km d'altura i emeten ones electromagnètiques que són captades per l'antena del receptor i, mitjançant uns càlculs matemàtics, permeten de determinar la posició del vehicle o de la persona. Hi ha diversos tipus de receptors: per navegació, monofreqüència, bifreqüència, i diferents mètodes d'operació: absolut, diferencial, estàtic, cinemàtic, en temps real; això proporciona, lògicament, diferents nivells de precisió. Actualment, aquesta oscil·la entre 40 m, en el cas de navegació amb un receptor, i alguns mil·límetres, en les determinacions geodèsiques amb uns quants receptors. La UE està desenvolupant el seu sistema de navegació per satèl·lit, anomenat Galileu, conceptualment similar al GPS i amb el qual serà compatible i interoperable. Entrarà en funcionament entre el 2008 i el 2010.