Òxid de calci impur, obtingut per escalfament de la calcària a una temperatura per damunt de 1.000 °C a 1.200 °C en una reacció endotèrmica de la forma CaCO₃ → CaO + CO₂ − 42 500 cal, de la qual reacció deriva el concepte de calcinació.

Precisament en la producció de calç es consumeix la major quantitat de calcària. Industrialment, l'obtenció de calç s'efectua sovint en forns verticals. Per a grans produccions d'alguns centenars de tones diàries, s'empren forns rotatoris semblants als emprats en la fabricació de ciment, bé que consumeixen més combustible i tenen més exigències quant a la natura i la granulometria de la calcària emprada que els altres forns de calç.

La calç és un sòlid blanc, d'un punt de fusió molt elevat (uns 2.600°C) i que es volatilitza al forn elèctric; té una gran afinitat per l'aigua, que la transforma en hidròxid tot desprenent una gran quantitat de calor. És emprada en construcció per a la preparació del morter. S'empra, també, per a preparar bases alcalines, carbur de calci, vidre i clorur de calç, per a depurar aigües dures, en adoberia per a depilar pells, en agricultura per a neutralitzar els sòls àcids, i, per raó del seu alt punt de fusió, com a material refractari en els recobriments de forns d'altes temperatures.

També s'anomena calç viva o calç lliure, per oposició a calç morta o calç apagada. També hi ha calç aèria, calç hidràulica, calç magra, calç grassa, etc.