Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  col·lació, n f
  • es  colación

<Dret canònic>, <Dret civil>

Definició
Consignació del valor dels béns rebuts gratuïtament del causant d'una successió que l'hereu que hi concorre amb un altre hereu del mateix causant ha de fer en l'actiu hereditari en fer la partició d'herència.

Nota

  • (Del llatí collatio, -onis, 'aplec', 'ofrena', 'contribució'.)
  • En el dret romà clàssic, institució coneguda quan el pretor admetia els emancipats a la bonorum possessio del pare. A canvi, aquests havien de treure a col·lació llurs guanys. Aquesta collatio bonorum s'estén després als fills respecte del dot.
    Actualment, gaudeix de diverses aplicacions jurídiques. En el marc del dret civil i dins el dret successori, les particions hereditàries integren diverses operacions: inventari, avaluació, liquidació, adjudicació i col·lació. En la major part dels ordenaments jurídics, quan socorren a la successió de parents propers, tot el que van rebre de franc de la persona causant es considera, més o menys, com una bestreta seva, via successora. És a dir, en el moment d'heretar, hauran de declarar el que van rebre del causant quan era viu.
    El Codi civil espanyol (CC) recull aquesta figura de partició en l'article 1035. El fonament és la presumpció que, en vida, la persona causant va bestreure l'herència a la persona donatària. Els casos previs són els següents (art. 1036 CC): a) que hi hagi successió testada o intestada, b) que la persona que col·laciona sigui hereva forçosa, c) que hagi estat cridada a títol d'hereva, d) que hi hagi concurrència efectiva amb altres hereus. e) que l'herència sigui acceptada, f) que preexisteixi una atribució hereditària (es considera col·lacionable qualsevol atribució gratuïta, i no tan sols la donació: així, la renúncia a un dret, la condonació d'un deute, l'assegurança de la causant a favor de l'hereva forçosa com a beneficiària, g) que l'atribució hagi estat feta a l'hereva forçosa, h) hi ha excepcions (art. 1037 i 1041 CC): no és col·lacionable el que s'ha deixat en el testament, llevat que hi hagi imputació expressa de la persona causant, així com les despeses bàsiques per a la vida d'una persona (alimentació, vestit, sanitat, etc.) i i) que la persona donant no hagi exclòs expressament els hereus: dispensa de la col·lació.
    El Codi civil de Catalunya (CCCat) regula aquesta figura en el llibre quart, en els articles del 464-17 al 464-20. Estableix que els descendents que concorren com a cohereus en la successió d'un ascendent comú han de col·lacionar, als efectes de la partició de l'herència, el valor de les atribucions que el causant els ha fet per actes entre vius a títol gratuït, sempre que l'atribució s'hagi fet en concepte de llegítima o hi sigui imputable, o que el causant hagi establert expressament, en el moment d'atorgar l'acte, que l'atribució sigui col·lacionable.
    El causant no pot ordenar, després d'haver atorgat un acte a títol gratuït, que l'atribució sigui col·lacionable, però pot dispensar la col·lació en testament, codicil o pacte successori i pot també excloure-la en la seva successió. Un cop oberta la successió, els cohereus que serien beneficiaris de la col·lació poden renunciar a aprofitar-se'n.
    L'article 464-18 del CCCat disposa que el net hereu en la successió del seu avi ha de col·lacionar les atribucions a títol gratuït rebudes pel seu pare, que aquest hauria hagut de col·lacionar en la mateixa successió si fos viu, sempre que sigui també hereu d'aquest i amb relació als béns o part dels béns que hagin arribat al seu poder.
    Pel que fa a les persones beneficiàries, només beneficia els cohereus que són descendents del causant i no pot beneficiar els legataris ni els creditors de l'herència.
    Les atribucions col·lacionables es computen pel valor que els béns tenen en el moment de morir el causant, aplicant-hi les que determina el mateix CCCat, i el valor que resulti s'imputa a la quota hereditària del cohereu que ha de col·lacionar; però, si el valor excedeix la quota, l'hereu no ha de restituir l'excés, sens perjudici de la reducció o supressió de les donacions inoficioses.
    En el dret matrimonial hi ha una aplicació singular de la col·lació. Pel que fa al règim econòmic matrimonial, l'article 231-12 del CCCat disposa que en cas de declaració de concurs d'un dels cònjuges, els béns adquirits per l'altre a títol onerós durant l'any anterior a la declaració queden subjectes al règim següent: a) si la contraprestació per a adquirir-los procedia del cònjuge concursat, se'n presumeix la donació, i b) en aquella part en què no es pugui acreditar la procedència de la contraprestació, se'n presumeix la donació de la meitat.
    La presumpció que s'acaba d'esmentar es destrueix si s'acredita que, en el moment de l'adquisició, l'adquirent tenia ingressos o recursos suficients per a fer-la. I, en tot cas, les presumpcions que estableix aquest article no regeixen si els cònjuges estaven separats judicialment o de fet en el moment de l'adquisició.
    En cas de declaració de concurs de qualsevol dels cònjuges o d'embargament de comptes indistints per deutes privatius d'un dels cònjuges, el cònjuge no deutor pot sostreure de la massa activa del concurs o de l'embargament els imports que acrediti que li pertanyen, tal com recull la legislació civil.
    En el marc del dret canònic es refereix a la provisió canònica d'un ofici eclesiàstic (càn. 146 al 183 Codi de dret canònic). El subjecte actiu és l'autoritat eclesiàstica a qui correspon erigir l'ofici. El subjecte passiu ha de tenir condicions d'idoneïtat generals. La lliure col·lació, figura canònica més específica, és una de les quatre maneres de fer la provisió (càn. 147) i és la més habitual de totes i de caràcter supletori. La posició canònica és competència de l'autoritat (càn. 148). En aquest procediment, cap altre subjecte no té jurídicament el dret de vincular la voluntat de l'autoritat eclesiàstica a favor d'un determinat candidat. Això no exclou pas que aquesta autoritat tingui l'obligació, a vegades, de consultar determinats subjectes o organismes abans del nomenament (càn. 494, § 1 i 509, § 1). La col·lació canònica i la posterior presa de possessió obliguen a distingir les atribucions del càrrec dels drets subjectius del titular. Les atribucions no són un dret subjectiu, sinó una facultat que té el titular per raó del càrrec i de la qual es deriva una responsabilitat orgànica. En relació amb la vida consagrada, els superiors dels instituts religiosos, en el moment de conferir els oficis, s'han d'abstenir de qualsevol abús o accepció de persones; només han de tenir en compte Déu i el bé de l'institut, i han de triar el més digne i idoni (càn. 626).