Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confusió, n f
  • es  confusión

<Dret civil>

Definició
Reunió en una mateixa persona de les qualitats de la part creditora i la deutora que té l'efecte jurídic d'extingir l'obligació.

Nota

  • En l'ordenament civil espanyol, la confusió apareix com una forma d'extinció de les obligacions (art. 1156 i 1192 Codi civil espanyol [CC]) i dels drets reals (art. 513.3 i 546.1 CC). Es dona en dret d'obligacions i en l'àmbit dels drets reals.
    En l'ordenament civil català, la confusió es pot entendre com una situació en què no es pot exercir el dret subjectiu pròpi del dret patrimonial.
    Es produeix confusió quan hi concorre un element personal o reunió de les titularitats activa i passiva en una mateixa persona (art. 1192 CC).
    La confusió es desprèn de posicions jurídiques principals: la que recau en la persona del deutor o del creditor principal, aprofita els fiadors, mentre que no extingeix l'obligació principal la que es realitza en els fiadors (art. 1193 CC).
    No és pròpiament una confusió la reunió en una mateixa persona de dues titularitats passives, per la qual cosa no s'extingeix la subfiança (art. 1848 CC).
    També pot ser total o parcial (art. 1194 CC): si el deute és mancomunat, només s'extingeix la porció de crèdit o de deute corresponent, però si el deute és solidari, l'obligació s'extingeix totalment (art. 1143 CC).
    La concepció de la confusió com una figura extintiva sembla poc problemàtica en el sentit que la reunió de les posicions activa i passiva comporta una destrucció lògica i ope legis de la relació. En mancar la dualitat, desapareix la possibilitat d'exercir el crèdit i, d'altra banda, la relació obligatòria ni tan sols podria néixer. En aquest sentit, es pot entendre que la confusió és extintiva tret que en manqui l'element patrimonial. Aquests casos no són una excepció, sinó casos d'inexistència de confusió per manca d'un dels elements configuradors. No es redueixen a l'acceptació de l'herència a benefici d'inventari, ja que també inclouen el benefici de separació de patrimonis en la mesura que s'admeti en l'ordenament castellà i la restitució de l'herència al fideïcomissari (art. 783.2 CC).
    Aquest automatisme de la confusió explica l'efecte total de la confusió en l'àmbit de les obligacions solidàries i la desaparició d'aquest règim en perjudici del codeutor-hereu, a diferència del Codi civil francès (art. 1209). Només la nul·litat del títol que fonamenta la confusió en fa desaparèixer l'efecte extintiu. En conseqüència, la transmissió d'un patrimoni (herència) que contenia crèdits o deutes extingits per confusió únicament comporta una compensació econòmica per les quantitats amb què el creditor o creditora s'ha pogut veure enriquit o perjudicat. La concepció de la confusió com a fenomen automàticament extintiu de l'obligació condueix a interpretar en aquest sentit els articles 1533 i 1534 del CC. La confusió, entesa com a impossibilitat sobrevinguda i provisional d'exercir el dret de crèdit, permet considerar un segon moment en què les titularitats se separen i recuperen llur autonomia i es poden exercir. De manera que l'efecte de la confusió és la inexercibilitat (que justament s'evita amb la separació de patrimonis) però no l'extinció. En aquest sentit, es parla de «situació de confusió», que no equival necessàriament a extinció (punt de vista estès entre la doctrina francesa i recentment sostingut a l'Estat espanyol).
    Cal distingir entre les situacions en què el cas de confusió no es produeix plenament en l'aspecte patrimonial i és possible l'exercici del dret (acceptació d'herència a benefici d'inventari —art. 461-20 Codi civil de Catalunya [CCCat] — i benefici de separació de patrimonis —art. 461-23 CCCat—) i la situació de confusió pròpiament dita, que fa inexigible el crèdit (derivada, per exemple, de l'acceptació pura i simple d'herència —art. 461-18 CCCat—). L'exercibilitat només es recupera quan cessa la confusió de titularitats. Així, l'acceptació pura i simple pel fiduciari o fiduciària (art. 426-25 CCCat) determina una situació de confusió però no l'extinció dels crèdits del fiduciari o fiduciària contra la persona causant, que queden pendents de cobrament segons l'expressió de l'article 426-47.1.d del CCCat i que el fiduciari o fiduciària o els seus hereus poden exigir un cop deferit el fideïcomís. Aquesta concepció de la confusió permet protegir els interessos de terceres persones sobre drets de crèdit en situació de confusió, que poden realitzar malgrat aquesta (usdefruit —art. 475.1, 494.1 i 507 CC—, penyora —art. 11.3 Llei general pressupostària—). També permet interpretar l'article 1534 del CC en el sentit que la venda d'herència elimina la confusió i permet l'exercici del crèdit per l'hereu o hereva contra la persona compradora.
    Pel que fa a la confusió en cas de drets reals, i partint de la premissa que la persona titular té el dret sobre la cosa i erga omnes, hom torna a trobar les dues grans orientacions esmentades. En aquest àmbit s'usa habitualment el terme consolidació, que és més restrictiu perquè fa referència a la situació en què la persona titular del dret real adquireix la propietat. En el CC, la confusió és una forma d'extinció del dret: cal entendre que el títol de propietari o propietària absorbeix i elimina qualsevol altre dret adquirit sobre la cosa (art. 513.3 i 546.1 CC).