Nota

• Es poden distingir dos àmbits en què es fa necessària l'adveració. D'una banda, en la fase probatòria dels judicis declaratius, quan no es reconeix o s'impugna l'autenticitat o l'exactitud d'un document. En aquests casos l'adveració és practicada pel jutge o jutgessa, que compara el document sobre el qual hi ha dubtes d'autenticitat amb un altre document que es considera d'autenticitat indubtada, per mitjà del procés que es coneix per acarament de lletres, realitzat generalment per perits. D'una altra, l'adveració és necessària en l'àmbit del dret successori, en els casos en què, havent-hi un testament hològraf, se'n pretén l'eficàcia. A aquest efecte, a la mort de la persona causant, els legitimats s'han d'adreçar al jutge competent i obtenir-ne, amb l'ajut de tres testimonis que hagin conegut el testador o testadora, la certificació que el testament és autèntic, i que, per tant, l'autor o autora en fou el causant, i la subsegüent protocol·lització notarial.
  L'adveració de testament és una institució típica del dret civil aragonès que fou reglamentada en els Furs d'Aragó 1r, 2n i 3r, De testamentis i De adveratione isntrumentorum i per les Observances 6, 8, 9 i 25. L'apèndix del Codi civil espanyol (CC) va recollir aquesta institució en els articles 25 i 26. Es concebia com a requisit necessari perquè el testament atorgat esdevingués efectiu davant rector o capellà o passioner de l'Hospital de Nostra Senyora de Gràcia o Provincial de Saragossa, quan no podia ser atorgat davant notari. L'adveració la feia el jutge de primera instància, que, acompanyat del secretari judicial, autoritzava el testament, després que dos testimonis de l'atorgament juressin sobre els Evangelis que el seu contingut corresponia a la disposició feta per la persona causant.
  Tant pel que fa als documents públics com als documents privats, la llei es preocupa de garantir, mitjançant l'adveració, l'autenticitat formal del document, és a dir, del continent, però no pas del contingut, que, evidentment, pot ser fals. En cas de document públic, la necessitat d'adveració sorgeix generalment quan s'impugna l'autenticitat de les còpies. Aquesta operació consisteix en un exercici de contrast entre la còpia i l'original, amb citació d'ambdues parts. La llei guarda silenci sobre el tractament civil que cal donar a la impugnació de l'original. En el cas que s'impugni un document privat o un de públic respecte del qual no hi hagi matriu o que no pugui ser reconegut pel funcionari que l'hagi expedit, l'adveració s'ha de fer per mitjà d'un acarament de lletres que han de dur a terme els perits designats a aquest efecte i que el jutge ha de valorar d'acord amb les regles de la crítica sana. Cal que la persona interessada designi o aporti sempre un document d'autenticitat indubtada. Si manca un document d'aquest tipus, es considerarà eficaç el document públic i, respecte del privat, el jutge apreciarà el valor que mereixi en combinació amb les altres proves existents.
  Amb relació a l'adveració de testament hològraf, cal assenyalar la coincidència entre l'ordenament espanyol i la legislació catalana pel que fa al termini de cinc anys, comptats des de la mort de la persona causant, que s'atorga per a promoure-la (art. 689 CC i art. 421-18 Codi civil de Catalunya [CCCat]). La doctrina indica que el jutge o jutgessa formarà el seu judici lliurement, escoltant tothom qui acudeixi a l'acte d'adveració del testament. L'objecte de les reflexions del jutge i de la seva decisió serà la identitat de l'escrit, o sigui, si és o no el mateix que en la sol·licitud s'atribueix al testador o testadora, per a garantir-ne, així, l'autoria. En canvi, no li han d'interessar les possibles tares o vicis de mera anul·labilitat del testament.
  Pel que fa a la legislació, cal tenir en compte els textos legals següents:
  1. Directament aplicables: l'article 588 ter.f de la Llei d'enjudiciament criminal i els articles 421-18 i 421-19 del CCCat, pel que fa a l'adveració de testament hològraf.
  2. Indirectament aplicables: articles 1218 al 1230 i 1242, 1243 del CC.
  Quant a la jurisprudència, cal tenir en compte aquestes sentències:
  1. El termini de cinc anys és de caducitat: no se suspèn per no haver-se tingut notícia de la mort del testador o testadora, o pel fet d'ignorar la pròpia possessió de l'escrit testamentari o una altra causa qualsevol (sentències del Tribunal Suprem [STS] del 29.9.1956 i del 27.4.1940).
  2. El termini de cinc anys és per a la presentació al jutge o jutgessa demanant la protocol·lització del testament, de manera que, si és denegada, subsisteix el dret de les persones interessades a fer valer l'autenticitat de tal testament en el judici corresponent. En el moment en què es denega la protocol·lització comença un nou termini prescriptiu quinquennal (STS del 10.1.1973).