Nota

• Àmbit: Illes Balears
• L'acolliment és una institució històrica tradicional a les Pitiüses que, no obstant això, no apareix en la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, i només és objecte de menció en l'actual Compilació del dret civil de Balears del 1990, en l'article 66.5, quan tracta del possible contingut dels espòlits, i per a assenyalar que l'acolliment es regeix pel que s'ha pactat i s'interpreta d'acord amb el costum.
  La doctrina n'ha relacionat l'origen amb l'associació a compres i millores, institució pròpia de la comarca del Camp de Tarragona; així, José Cerdá Gimeno ha recordat que els conqueridors de les Pitiüses van venir de la diòcesi de Tarragona. El pacte d'acolliment era atorgat sempre pel marit a favor de l'esposa; no hi ha precedents històrics d'un acolliment atorgat per l'esposa a favor del marit o de caràcter recíproc. Aquesta situació històrica concorda amb la realitat d'un altre temps, en què l'esposa no treballava fora de la casa, sinó que en tenia cura, de manera que l'acolliment era com un reconeixement del treball que la dona realitzava a la llar i a l'explotació agrària; a més a més, li assegurava uns drets successoris, ja que, quan es dissolia el règim, en morir l'espòs, l'esposa feia efectiu el seu crèdit. Aquesta situació també s'ha de relacionar amb el fet que el cònjuge vidu no tenia -ni té encara- dret a llegítima, segons la legislació de les Pitiüses.
  Olga Cardona Guasch ha assenyalat que l'acolliment aniria contra el principi d'igualtat dels cònjuges imposat pels articles 14 i 32 de la Constitució espanyola, per la qual cosa s'hauria de pactar amb caràcter recíproc; és a dir, cadascun dels cònjuges hauria d'acollir l'altre en una quarta part dels increments de patrimoni respectius produïts durant el matrimoni. Probablement, però, el règim d'acolliment pot ser constitucionalment admissible, sempre que tingui una motivació lògica -com seria la compensació d'un treball realitzat per a la casa i la família- i no es pugui considerar que hi ha un abús de superioritat per part d'un cònjuge sobre l'altre. La igualtat jurídica dels cònjuges no implica que tots dos han d'assumir les mateixes prestacions i comportaments, sinó un equilibri entre els corresponents a cadascun dels cònjuges.
  El terme milloraments no s'ha d'entendre com a millores produïdes en els béns del cònjuge que fa l'acolliment, sinó que tindria una significació semblant a increments de patrimoni, i comprendria tots el béns d'importància econòmica adquirits per l'espòs durant el matrimoni. L'acolliment no produeix efectes fins que no s'esdevé l'extinció del règim i, normalment, mentre dura hi ha separació de béns entre els cònjuges, de manera que el cònjuge que fa l'acolliment inscriu a nom seu els béns que va adquirint, mentre que l'acollit té un dret de crèdit expectant sobre una quarta part d'aquests béns. Tradicionalment, el percentatge de participació ha estat sempre d'una quarta part; són excepcionals els casos en què s'indica una participació diferent, però sembla perfectament possible establir-la.
  Si bé la institució ha complert unes funcions històriques molt importants, com a element de compensació del treball que l'esposa duu a terme per a la família, és dubtós que concordi amb les noves realitats actuals, en què és normal que els dos cònjuges treballin fora de casa. En aquest cas, podria ser adequat un acolliment amb caràcter recíproc.
• V. t.: espòlits n m pl