Nota

• Àmbit: Països Catalans
• Els alcaldes majors criminals eren jutges lletrats propis de la ciutat de Barcelona durant el segle XVIII, però no pas exclusius perquè ciutats castellanes, com ara Còrdova, Granada, Màlaga i Múrcia, i de la Corona d'Aragó, com ara València i Saragossa, també en tingueren un, especialitzat a impartir justícia ordinària criminal de primera instància.
  Era considerat l'alcalde major o tinent de corregidor més modern o de segona classe. Des d'un punt de vista jeràrquic, estava per sota del titular civil, que era la primera vara, i estava present en les cúries on hi havia dos lloctinents lletrats que assessoraven en matèria judicial el corregidor o governador militar i polític. La implantació d'aquesta figura seguí un procés paral·lel al de l'alcalde major civil.
  El Decret de Nova Planta definia la dotació de dos tinents que havia de tenir Barcelona, però no n'especificava la naturalesa processal. La base d'articulació havien de ser les assessories del veguer que nomenà el duc de Berwick el setembre del 1714 i que van tenir continuïtat provisional amb la nominació d'un assessor criminal efectuada pel tinent de rei i corregidor interí, el desembre del 1718.
  Tres anys després de la publicació de la Nova Planta, el corregiment de Barcelona tingué el primer alcalde major criminal. Fou designat pel corregidor que llavors hi havia a Sicília, un any abans que el civil, la qual cosa produí, el 1720, un seriós incident de prelació entre tots dos alcaldes majors, perquè, contradictòriament, l'alcalde major criminal, per haver estat escollit un any abans, era més antic que el civil, i aquest últim, més modern, però de la primera vara. Tot i això, el corregidor i la monarquia sempre procuraren que el lletrat més antic fos sempre l'alcalde major civil i el més modern, el criminal. L'incident era el resultat de la novetat que representava la difusió a Barcelona d'una figura judicial castellana i, per descomptat, estranya a la tradició foral catalana. Un problema semblant es tornà a produir el 1784, quan la nova classificació de vares no tornà a tenir present aquest aspecte protocol·lari tan important.
  Per bé que l'alcalde major criminal era el responsable d'impartir justícia criminal, el nombre de causes d'aquesta mena fou sempre molt inferior al de causes de caràcter civil, consegüentment els emoluments de jutjat per aquest concepte eren igualment escassos o inexistents. La Reial cèdula de dotació del 16 de setembre de 1718, que recollia aspectes d'una altra cèdula del 23 de juny del mateix any, era sensible a les dificultats que tenia el titular criminal per a mantenir-se econòmicament. Per aquest motiu, li assignà per dotació un salari de cinc mil cinc-cents rals anuals, que era superior al del civil, que cobrava tres mil tres-cents rals però prou ben compensats pels emoluments civils de la cúria.
  El sou fix de l'alcalde major criminal barceloní fou, durant la primera meitat del segle XVIII, el més elevat de tot Catalunya; fins i tot superior al que rebien els col·legues de València i Saragossa. L'explicació a aquest greuge comparatiu tenia una certa lògica, no sempre fàcil d'entendre. Pels Borbó, Catalunya era molt més rica i, per tant, podia satisfer uns salaris de magistrat més elevats que els dels seus veïns. Aquest formalisme, però, no amagava la crua realitat, l'existència d'una repartició efectiva de funcions administratives i judicials, per setmanes, entre tots dos alcaldes majors, quan el corregidor i governador militar estava absent o bé quan permetia als lloctinents presidir l'ajuntament de la ciutat i despatxar els processos de la cúria. L'alcalde major criminal es podia encarregar de substanciar les causes civils quan l'alcalde major civil presidia el consistori barceloní. La realitat que significà reconèixer el fracàs de l'especialització judicial quedà posat de manifest en les reials cèdules del 20 de novembre de 1763 i del 10 de març de 1764, en què les dues vares de la capital catalana, a més de les de València, Saragossa, Còrdova, Granada, Màlaga i Múrcia, amb problemes similars, perdien la distinció diferenciada de civil i criminal, i assimilaven la jurisdicció i els salaris, per bé que sempre hi hauria una primera vara, retinguda per l'alcalde major més antic.
  A Barcelona, l'equiparació d'ambdues jurisdiccions comportà novetats salarials. Tots dos alcaldes majors percebien els honoraris per dotació, però aquesta no es veié influïda per un augment de sou; simplement el rei ordenà sumar el salari dels alcaldes majors i dividir-lo entre tots dos, la qual cosa reportà un sou fix durant tot el segle XVIII de quatre mil quatre-cents rals. Sens dubte, la primera vara veié incrementada la remuneració fixa a costa de la diferència a favor de l'antiga vara criminal, però també és cert que el civil havia de compartir, a partir d'ara, els deu mil rals que obtenia per la via d'emoluments de jutjats: les costes processals o bé l'anomenat producte de poyo y juzgado, segons la terminologia castellana. Igualment, una gratificació inesperada recompensà els dos alcaldes majors de Barcelona durant la segona meitat de la centúria. Per Reial cèdula del 23 de gener de 1750, els lloctinents de corregidor passaren a ser considerats vares d'intendència, malgrat que a la ciutat de Barcelona les figures del corregidor i l'intendent mai no estigueren unides com succeïa, des del 1718, a València i a Saragossa. En aquests casos de comunió entre totes dues autoritats, era costum que l'intendent corregidor designés, segons prerrogatives, els alcaldes majors, com a corregidor que era. I que, com a intendent, nomenés un assessor ordinari, gairebé sempre l'alcalde major, per auxiliar-lo en la gestió de les rendes reials. Per aquest concepte, l'alcalde major -normalment el civil- rebia una salari complementari. A Barcelona, però, l'intendent no nomenava alcaldes majors ni tenia obligació de designar un assessor general per a aquest lletrat. De fet, tret d'algun cas molt especial, els assessors de l'intendent foren, gairebé sempre, oïdors de l'Audiència catalana de la seva confiança.
  A partir del 1750, com a mesura complementària a l'Ordenança d'intendents corregidors del 1749, que privava aquesta doble figura de nomenar alcaldes majors, però que l'obligava a escollir d'assessor l'alcalde major civil, es volgué ampliar el sou d'assessor a la segona vara i, en determinades ciutats amb intendents corregidors, els dos alcaldes majors reberen cinc mil rals anuals que havia de satisfer la tresoreria de la Intendència. A fi d'uniformar la legislació, els dos alcaldes majors de Barcelona que no tenien motiu de rebre aquest sou perquè no reunien el perfil abans esmentat foren recompensats igualment, malgrat la incredulitat manifestada per l'Audiència catalana.
  El Reial decret del 29 de març de 1783 classificà l'antiga vara criminal barcelonina com a plaça de segona classe, més moderna o d'ascens, només per sota de la tercera classe. La més antiga era la civil, sempre la primera vara. La segona vara compartia categoria amb Girona, Lleida, Mataró, Tarragona i Tortosa, totes elles considerades d'importància similar a Catalunya. A més, cal afegir-hi les vares homòlogues de València, Saragossa, Còrdova, Granada, Màlaga i Múrcia.
  El perfil sociològic i professional dels alcaldes majors criminals i de segona classe de Barcelona no era molt diferent dels de la civil. Consta el nom de divuit lletrats durant tot el segle XVIII, dels quals deu foren forasters i vuit catalans. El procés de castellanització de la segona vara barcelonina fou més acusat que el de la primera, tot i que la majoria de catalans va ser de les primeres dècades de la centúria. Pràcticament tots eren advocats dels reials consells o bé de l'Audiència; doctors en dret civil i canònic i llicenciats o batxillers amb força experiència en la judicatura territorial, requisit imprescindible per a accedir a una vara d'aquesta categoria. Els ascensos no eren gaire freqüents. Alguns d'ells foren regidors en ajuntaments de la Península. D'altres aconseguiren honors d'alcaldes del crim o ascensos de magistrat en una Audiència, fins i tot a Amèrica. Només un fou nomenat alcalde de casa i cort a Madrid. No obstant això, la gran majoria passà a altres alcaldies o corregiments de lletres. Un grup reduït de lletrats, però, pogué accedir a la vara civil de Barcelona, com a part de llur cursus honorum de promoció professional.
• V. t.: alcalde major n m