Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Terme genèric en què s'inclouen tots els pagaments satisfets en espècies que gravaven proporcionalment la producció dels principals productes agraris (cereals, vi), al marge d'altres rendes de parceria com eren el delme, la primícia o el braçatge.
  Els agrers es contraposen, doncs, als pagaments fixos en espècies (censos), ara bé, com aquests, també es tractava d'una prestació de caràcter dominical, és a dir, satisfeta per l'usdefruit de la terra. Per consegüent, havien de pagar agrers els pagesos de les tinences.
  Inicialment (s. IX-X), les tinences de parceria foren pròpies de les zones de colonització de la frontera. Les proporcions aplicades eren variables i, tot i que la més habitual fou l'anomenada tasca, equivalent a una onzena part del fruit, també s'acostumaren a exigir agrers més onerosos com el quart i el quint. L'exigència de l'un o de l'altre tingué una translació espacial: els termes tascal, quintal o quartal es referien a les parcel·les o partides de terra on es cobrava la tasca, el quint o el quart. Aquestes exaccions requeien principalment sobre les produccions de cereals i vinya (quint del blat i quart del vi), però hi havia altres productes o conreus sotmesos a la prestació: olives, lli, cànem i glans. Així mateix, el ventall de gravàmens era més ampli des del moment que també es registraren setens, sisens, terços, àdhuc meitats de les collites. En general, els arbres fruiters, així com la producció hortícola, s'exceptuaven del pagament d'agrers.
  Les rendes senyorials es basaven, en gran manera, en l'apropiació d'una part de les collites, però, al segle XIV, amb la davallada demogràfica i amb la disminució de la producció agrícola consegüent, aquestes rendes van caure, tant de manera directa (per la menor producció) com també per l'empobriment d'una part de la pagesia i el canvi d'estratègia dels senyors de les terres, que optaren per la substitució de les rendes en espècies per pagaments en diner o bé imposaren establiments agraris a més curt termini, generalment a quatre o cinc anys, com ara els contractes de llauró, similars a la mezzadria italiana, una modalitat de parceria que també es basava en particions de fruits.
  En l'època moderna, agrers i tasques eren denominacions caigudes en desús, per bé que es continuaven cobrant rendes proporcionals a les collites que ja aleshores rebien altres noms genèrics (terratges, per exemple). Fins al segle XX, els contractes de masoveria van ser, majoritàriament, contractes de parceria.