Nota

• Àmbit: Inespecífic
• A la Roma republicana als ambaixadors se'ls anomenava legati, i es limitaven a transmetre, per mitjà de relacions internacionals, les propostes del senat o dels cònsols. Com que eren representants del senat i del poble de Roma, els legats havien de tenir qualitats determinades perquè se'ls escollís. Tit Livi menciona les virtuts que emparaven els legats, agafades en part de l'experiència que acreditaven els mítics heralds de la Grècia clàssica, que havien gaudit de la protecció dels déus olímpics. Els legats venien de la classe dels patricis; havien de dominar l'art de l'oratòria i dels gestos en les tasques de representació i negociació; havien de mantenir, per a llur currículum, un prestigi davant l'adversari; havien de tenir experiència política avalada per l'edat, i havien de tenir bon aspecte físic que, segons l'ideal hel·lènic, encarnava la bellesa tant espiritual com corporal. A mesura que Roma va anar esdevenint la gran potència de la Mediterrània, els legats van passar a ser transmissors d'ordres.
  Un fonament capital de les relacions diplomàtiques des de l'època clàssica i que s'ha mantingut a través de les diverses cultures i civilitzacions ha estat la inviolabilitat d'aquests representants dels estats en els processos negociadors relacionats amb aliances, declaracions de guerra, tractats de pau o acords comercials, entre d'altres, amb la qual cosa s'han constituït com a principi de convivència i comunicació internacional.
  El protocol i solemnitat que revesteix la cerimònia d'acreditació d'un ambaixador davant d'un govern determinat té la gènesi en la pompa que antigament es feia d'aquests actes de representació, tant pel que fa a les dependències on s'oficiaven com a la roba i els regals ostentosos que s'intercanviaven; tot era un reflex de la imatge del poder que els emparava, que es volia transmetre al contrari.
  Amb el desenvolupament de la baixa edat mitjana de les repúbliques italianes governades per un patriarcat burgès, els descobriments geogràfics, el coneixement d'estats nous i l'auge de les monarquies autoritàries van afavorir que es fessin servir els ambaixadors. Es van configurar, per tant, un conjunt de característiques que van fixar la diplomàcia que s'havia de mantenir entre els estats. La República de Venècia va ser una de les primeres que va mantenir representants permanents davant de diversos governs. Venècia i Pisa van fer servir per primera vegada el terme ambasciatore, 'ambaixador', per a designar aquests alts representants polítics. No obstant això, durant el regnat de Carlemany ja hi havia les figures de l'ambascia i l'ambaxiator com les persones encarregades d'una missió. La diplomàcia vaticana feia servir la forma nuntius. Eren temps en què no hi havia una carrera diplomàtica, així que l'elecció de l'ambaixador, home de confiança i de fama acreditada, era prerrogativa del governant.
  Els objectius que es fixaven per a aquests enviats eren, fonamentalment, d'observació, vigilància i informació, i destacaven en aquestes premisses els bizantins, que esgrimien les armes de l'astúcia i la intriga. Després del tractat de pau de Westfàlia (1648), els estats europeus van incorporar un sistema de diplomàcia permanent.
  A partir de la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques del 1961, les funcions d'un ambaixador, reconegut com la màxima autoritat diplomàtica de l'estat que representa, comprenen la representació de l'estat que acredita vers l'estat receptor; la protecció dels interessos de l'estat que acredita i dels seus nacionals a l'estat receptor, dins dels límits que estableix el dret internacional; la negociació amb el govern de l'estat receptor; l'obtenció d'informació, a través de mitjans lícits, sobre les condicions i l'evolució dels esdeveniments a l'estat receptor; la transmissió d'aquesta informació al govern de l'estat que representa; el foment de les relacions amistoses i el desenvolupament de les relacions econòmiques, culturals i científiques entre l'estat que acredita i l'estat receptor.
  Per altra banda, la Convenció de Viena també estableix que l'ambaixador ha de tenir la nacionalitat de l'estat que representa, i que se l'hagi admès com a tal a l'estat receptor. A més, l'estat receptor té la potestat de considerar un ambaixador com a persona non grata per diversos motius i cessar-lo en les seves funcions sense necessitat de donar cap explicació. En cas que el lloc d'ambaixador estigui vacant o que l'ambaixador no pugui dur a terme les funcions que li pertoquen, segons la Convenció de Viena esmentada, es faria càrrec de la missió diplomàtica un encarregat de negocis ad interim, de manera provisional. De vegades, un estat pot encarregar al seu màxim representant diplomàtic que estableixi relacions amb dos o més estats o amb una organització internacional. De la mateixa manera, dos o més estats poden acreditar un únic cap de missió diplomàtica vers un tercer estat.
  El lloc on l'ambaixador normalment exerceix les funcions diplomàtiques és l'ambaixada. El territori que ocupa l'ambaixada es considera part de l'estat que acredita i, per tant, és inviolable; a les autoritats de l'estat receptor els cal el consentiment de l'ambaixador a l'hora d'entrar-hi. De la mateixa manera, els mitjans de transport de la missió diplomàtica a la qual pertany l'ambaixador han de tenir la mateixa immunitat que l'ambaixada. En el cas dels documents, correspondència i arxius de la missió diplomàtica, independentment del lloc on es trobin, també han de gaudir de la mateixa inviolabilitat, tal com estableix la Convenció de Viena sobre Relacions Diplomàtiques del 1961.
  Actualment, la norma que interactua en les relacions entre els estats és el dret internacional, i indica a la diplomàcia el marc legislatiu en què s'ha de moure.