Nota

• Àmbit: Espanya
• La qualitat d'àrbitre només s'atribueix a persones i, concretament, d'acord amb la Llei 60/2003, del 23 de desembre, d'arbitratge, han de ser persones naturals que es trobin en ple exercici de llurs drets civils, és a dir, que gaudeixin de plena capacitat d'obrar. Per tant, en l'àmbit de la legislació espanyola no es reconeix eficàcia als laudes que puguin dictar les persones jurídiques. Això no és un obstacle perquè es nomeni una persona natural com a àrbitre pel fet que té un determinat càrrec, ocupa un determinat lloc o representa una determinada persona jurídica.
  Fora de l'àmbit de la Llei d'arbitratge, no hi ha cap obstacle perquè una persona jurídica pugui tenir la qualitat d'àrbitre, sempre que, tal com estableix la definició, tingui poder per a decidir sobre un determinat assumpte, és a dir, que les parts que s'enfronten en un determinat conflicte li reconeguin poder per a resoldre'l d'acord amb l'autonomia de la voluntat que reconeix el Codi civil espanyol. No obstant això, la decisió que pugui emetre mai no pot tenir els efectes que la llei d'arbitratge reconeix als laudes dictats en compliment d'aquesta legislació.
  Pel que fa a la plena capacitat d'obrar, l'article 13 de la Llei d'arbitratge assenyala una excepció de les persones naturals la capacitat per a ser àrbitre: «sempre que ho impedeixi la legislació a la qual pugui estar sotmès en l'exercici de la seva professió». Així, la legislació sectorial que regula l'àmbit professional en què la persona natural actua pot excloure de les seves funcions exercir d'àrbitre en un assumpte. Concretament, no poden exercir com a àrbitrea els jutges, els magistrats ni els fiscals en actiu ni les persones que exerceixen funcions públiques sotmeses a aranzel.
  Un altre aspecte que cal ressenyar és la diferència que hi ha entre àrbitres i jutges. Mentre que als primers se'ls reconeix un poder per a decidir sobre un assumpte determinat, un àrbitre no es poden considerar mai jutges. Així, els àrbitres no poden decidir mai sobre aspectes en què les parts no tenen poder de disposició, mentre que els jutges, en tant que titulars de la potestat de jutjar i de fer executar que emana del poble (art. 117 Constitució espanyola [CE]), es troba revestit d'imperium. Així, com a conseqüència d'aquesta diferenciació, els àrbitres han de requerir dels jutges quan sigui necessari el compliment executiu d'un laude, fet que s'esdevé quan el contingut del laude no ha estat complert per alguna de les parts en el termini fixat en el laude.
  Pel que fa al nomenament d'una persona natural com a àrbitre, es pot portar a terme per un acord entre les parts o se'n pot encomanar la designació a corporacions de dret públic que poden desenvolupar funcions arbitrals o a associacions i entitats sense ànim de lucre que en els estatuts estableixin funcions arbitrals (col·legis professionals, cambres de comerç, indústria i navegació). Aquestes associacions i corporacions també es poden encarregar de l'administració de l'arbitratge, però no es poden encarregar d'exercir les funcions arbitrals. Per tant, han de designar, si no ho han fet les parts, la persona o les persones que han d'exercir les funcions arbitrals i decidir sobre l'assumpte en litigi.
  La normativa de l'arbitratge disposa que en el cas que el laude no s'hagi de decidir amb equitat, l'àrbitre que conegui de l'assumpte ha de tenir la condició d'advocat en exercici per a poder ser nomenat àrbitre, sempre que les parts no hagin establert el contrari. Per tant, la llei exclou els llicenciats en dret, que, tot i tenir una formació jurídica, en el cas que no estiguin col·legiats en el col·legi d'advocats corresponent no poden exercir com a àrbitres, tret que les parts ho acordin.
  En aquest punt cal fer referència a una especialitat d'un procediment arbitral concret com és l'arbitratge de consum regulat en el Reial decret 636/1993, pel qual es regula l'arbitratge de consum. Pel que fa als requisits previs per a ser membre d'un col·legi arbitral d'un assumpte que hagi de ser fonamentat en dret, no és un requisit que el president sigui un advocat en exercici per a poder ser president del col·legi arbitral, tot i que es requereix que els àrbitres designats per les associacions de consumidors i el sector empresarial ho siguin.
  El càrrec d'àrbitre és un càrrec voluntari. En cap cas es pot obligar una persona a dur a terme funcions arbitrals. L'article 16 de la Llei d'arbitratge estableix que els àrbitres han de comunicar a les parts l'acceptació en un termini de quinze dies. A més, en cas de no donar resposta, s'entén que no accepta l'encàrrec. No obstant això, en el cas que l'administració de l'arbitratge la dugui terme una institució, la persona designada ha de dirigir la seva resposta a la mateixa institució que l'ha designada i no a les parts, ja que és aquesta qui notifica a les parts la resposta de la persona designada com a àrbitre. El poder de què gaudeix un àrbitre per a decidir sobre un assumpte ha de ser exercit amb imparcialitat, cosa que està relacionada amb l'anterior en tant que, tot i que els àrbitres puguin ser designats per una associació, una corporació o qualsevol altra entitat de dret públic perquè tinguin una determinada qualitat, com ara la de membres de l'entitat, llur actuació ha de ser totalment imparcial i independent, ja sigui d'acord amb el dret o l'equitat. Així, no poden estar sotmesos a directrius o requeriments que els puguin imposar; els àrbitres no són representants de qui els han designat.
  Per a garantir la imparcialitat en l'actuació dels àrbitres, l'article 17 de la Llei d'arbitratge estableix un sistema d'abstenció i recusació pel qual els àrbitres no poden mantenir amb les parts cap mena de relació personal, professional o comercial. S'obliga la persona proposada per a ser àrbitre que reveli totes les circumstàncies que puguin originar dubtes justificats sobre la seva imparcialitat i independència. En aquest sentit, l'article 21 de la Llei d'arbitratge determina la responsabilitat d'àrbitres i institucions arbitrals. Així, els àrbitres, i alhora les institucions que hagin portat a terme l'administració de l'arbitratge i la designació dels àrbitres, han de respondre pels danys i perjudicis que puguin causar per mala fe, temeritat o dol.
  Les funcions arbitrals poden ser retribuïdes i, en aquest sentit, tant els àrbitres com les institucions arbitrals poden exigir a les parts les provisions de fons necessàries per a cobrir els honoraris i les despeses de l'arbitratge. Aquesta circumstància no es produeix en els casos d'arbitratges de consum, ja que aquests són gratuïts per les parts, i és l'administració corresponent qui s'encarrega d'atendre les despeses que genera el procediment arbitral, com ara les retribucions que es puguin preveure per als àrbitres. En aquest sentit, els àrbitres són remunerats tenint en compte que duen a terme un contracte de mandat, atès que s'obliguen a resoldre un assumpte en litigi.
• V. t.: tribunal arbitral n m
• V. t.: laude arbitral n m