Nota

• Àmbit: Inespecífic
• L'Església catòlica romana, per atendre pastoralment els fidels, ha configurat províncies eclesiàstiques, és a dir, l'agregació de diverses diòcesis veïnes, per tal de fomentar i desenvolupar una acció pastoral comuna sota l'autoritat del metropolità o de l'arquebisbe. La seva diòcesi particular s'anomena arxidiòcesi, amb la qual cosa les diòcesis restants són sufragànies de la primera (càn. 431, 432 i 435 Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]). Els criteris més usuals per a configurar els arquebisbats han tingut arrels històriques, i actualment raons sociopolítiques i demogràfiques. El pontífex romà determina la seu de l'arquebisbe.
  La distinció externa d'aquesta dignitat eclesiàstica es manifesta en l'ús del pal·li a l'hora de presidir les cerimònies litúrgiques dins del territori de la seva jurisdicció. L'arquebisbe, després de la consagració episcopal o provisió canònica, ha de sol·licitar al Papa, en un termini de tres mesos, aquest signe de potestat. La imposició del pal·li correspon al cardenal protodiaca en representació del Papa (càn. 355, § 2 CDC-83). Si se'l canvia de seu metropolitana, li caldrà un nou pal·li (càn. 431 CDC-83). Aquest signe d'autoritat eclesiàstica consisteix en una banda de color blanc, a manera d'estola, confeccionat amb llana blanca, que cobreix les espatlles de l'arquebisbe i li penja pel pit i l'esquena; porta cosides unes creus negres o vermelles. L'estructura del pal·li prové de les formes i l'ús dels segles IX i X. El càrrec d'arquebisbe comporta altres drets honorífics que té en qualsevol lloc de la província: antecedir-lo una creu processional (crux gestatoria), portar musseta i capa curta, beneir el poble, precedir els bisbes sufraganis i ocupar el tron del bisbe. Al seu escut d'armes, hi ha una creu de doble travesser, un barret episcopal que flanquegen deu borles per banda i el pal·li. El tracte de cortesia que li correspon és Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor.
  Històricament, els metropolitans, els arquebisbes, es mencionen als concilis de Nicea (325) i Antioquia (341). D'aquest últim, se'n conserva el cànon següent: «Els bisbes de cada província han de saber que el bisbe que presideix la metròpolis té càrrec sobre tota la província; perquè tothom qui té negocis es reuneix de tots els punts a la metròpolis. És per això que es decideix que ell, d'acord amb els cànons antics i reconeguts dels nostres pares, no ha de fer res més enllà del que concerneix a la seva respectiva diòcesi i els districtes que en formen part». S'aplicava a patriarques i primats. L'ofici d'arquebisbe, de la mateixa manera que el de bisbe de la seu principal de la província eclesiàstica, apareix al segle XV.
  La jurisdicció de l'arquebisbe és doble: d'una banda, l'episcopal, que atén la diòcesi pròpia; i de l'altra, l'arquebisbal, el govern de la qual s'estén per les diverses diòcesis de la seva demarcació eclesiàstica, i comprèn els bisbes sufraganis i els fidels en la mesura del que explicita la llei. Respecte a això, el cànon 436 del CDC-83 enuncia la norma de les competències de l'arquebisbe, el metropolità, sobre les diòcesis sufragànies: a) vetllar per l'ortodòxia de la fe i la disciplina eclesiàstica, i informar la Santa Seu en cas d'abusos; fer la visita canònica corresponent, a petició de la Seu Apostòlica, si el bisbe sufragani no la cuidés, i designar un administrador diocesà segons el que indiquen els cànons 421, § 2, i 425, § 3; b) les altres competències i potestats que li remetés la Santa Seu, i c) pot dur a terme funcions sagrades a totes les esglésies, però si es tracta de l'església catedral ha d'avisar prèviament el bisbe diocesà. D'altra banda, el cànon 442 estableix les facultats que corresponen a l'arquebisbe per a convocar un concili dins el territori de la seva província, amb el consentiment dels bisbes sufraganis; ha d'indicar el lloc on se celebrarà, la durada, la formalització del reglament i els afers que s'hi tractaran. És competència de l'arquebisbe la presidència del concili, i en cas d'impediment legítim, el president s'ha d'escollir entre els bisbes sufraganis mateixos. Però hi ha un principi general que pressuposa que tot superior ha de posar remei a qualsevol desídia i negligència dels seus subordinats per a no perjudicar l'Església. El tribunal de l'arquebisbe o metropolità és tribunal de segona instància d'apel·lació del tribunal del bisbe sufragani (càn. 1438, § 1).
  Històricament, aquests drets arquebisbals eren més amplis. Hi havia els de confirmar, consagrar i transferir bisbes dins de la seva província, acceptar et vot d'aliança i fidelitat, cridar-los individualment o col·lectivament a la seu, concedir-los autorització per a absentar-se de llur diòcesi, autoritzar la tinença de propietats de l'església, aprovar el calendari de l'església de la província (amb el dia de Pasqua indicat) o administrar una diòcesi sufragània en cas de vacant, entre d'altres. Aquests poders els van limitar diversos papes i el Concili de Trento. Trento va mantenir la capacitat del metropolità de convocar els seus bisbes sufraganis per a celebrar un concili provincial cada tres anys i, encara que no tenia jurisdicció directa sobre els fidels dels bisbats de la seva província, per a una atenció més acurada dels seus deures episcopals podia adquirir aquesta jurisdicció en tres casos: per apel·lació, per devolució i per visita canònica. Exercir d'arquebisbe actualment està més relacionat amb l'honor de la designació que per la jurisdicció real, perquè els bisbes particulars estan més connectats amb el pontífex romà, cosa que disminueix la vinculació amb el seu metropolità.
  També hi ha arquebisbes que no mantenen una seu metropolitana (arquebisbe ad personam). Acostumen a rebre aquest títol alguns prelats de la cúria romana, coadjutors de bisbes metropolitans i bisbes ordinaris; aquests no gaudeixen de pal·li.
  A Espanya hi ha catorze arxidiòcesis: a Barcelona, Burgos, Granada, Madrid, Mèrida-Badajoz, Oviedo, Pamplona, Santiago de Compostel·la, Saragossa, Sevilla, Tarragona, Toledo, València i Valladolid, i se'ls ha d'afegir l'arquebisbat castrense.
  Tarragona és una de les seus metropolitanes més antigues de la península Ibèrica: es va constituir durant l'època visigòtica (s. V-VII) i se'n va restaurar la jurisdicció al segle X després de la dominació àrab. Sevilla és una altra de les seus arquebisbals que es van crear durant la monarquia visigòtica, al segle VI, amb influència sobre els diversos bisbats de la Bètica. Entre les personalitats que van dirigir l'arquebisbat sevillà destaquen, per empremta política i cultural, sant Leandre i sant Isidor. Però l'època de més renom de la seu es va configurar amb el descobriment d'Amèrica i la creació a les Índies dels bisbats sufraganis de Santo Domingo, Mèxic i Lima, que van aconseguir elevar-se a arxidiòcesis el 1546. Toledo és la seu arquebisbal que recull més història. Data, de la mateixa manera que la de Tarragona, de l'època visigòtica (s. VI). En aquesta ciutat es van celebrar nombrosos concilis rellevants per les professions de fe formulades i per les normes disciplinàries que en van emanar. Per rellevància política i religiosa, va tenir l'acceptació de moltes seus episcopals, i va exercir una primacia sobre gran part del territori peninsular. Després que Alfons VI reconquerís la ciutat, el papa Urbà II, el 1088, va concedir als seus metropolitans el privilegi d'exercir de primats eclesiàstics sobre els bisbes d'Hispània.
  Santiago de Compostel·la es va constituir com a seu arquebisbal en el pontificat de Calixt II (s. XII), cosa que va influir decisivament en el fet de trobar i custodiar les relíquies de l'apòstol Jaume. Per aquest fet, es va convertir en el nucli de peregrinació de l'Occident medieval cristià.
  El papa Joan XXII va erigir Saragossa en arxidiòcesi el 1318. València va passar de bisbat a seu metropolitana el 1492, en el pontificat d'Innocenci VIII. El papa Alexandre VI també va distingir Granada amb la seu arquebisbal després de la reconquesta cristiana dels Reis Catòlics, el 1492. El papa Gregori XIII va convertir Burgos en arxidiòcesi el 1574 a petició de Felip II.
  Les arxidiòcesis de creació recent són les de Valladolid el 1857, Oviedo el 1954, Pamplona el 1956, Barcelona i Madrid el 1964 i Mèrida-Badajoz el 1994, per bé que la seu de Mèrida va tenir una història intensa durant els segles III i VIII, quan va configurar la província metropolitana Lusitània fins a la dominació islàmica.
• V. t.: bisbe n m