Nota

• Àmbit: Catalunya | Àmbit: Inespecífic
• En termes generals, el pagament és l'acte de realització de la prestació deguda en virtut de l'existència d'una relació d'obligació. El pagament és un acte de compliment del deure jurídic o del deute que ha contret la part deutora, i equival a l'extinció de l'obligació. L'àpoca és la prova del pagament duta a terme pel subjecte deutor. L'expedició del rebut per la part creditora que cobra atorga a la part deutora una prova bàsica del pagament.
  En aquest sentit, Immaculada Barral assenyala que un rebut de pagament és un document privat signat per la part creditora en què aquesta declara unilateralment que ha rebut el pagament i l'imputa al crèdit. També ressalta que és conceptualment equivalent a una confessió extrajudicial que la jurisprudència entén com una obligació de la part creditora de lliurar el rebut d'acord amb les exigències de la bona fe, com una conseqüència normal del pagament. Tanmateix, ni la llei civil estatal ni la catalana no estableixen l'obligació de la part creditora de lliurar cap mena de carta de pagament, rebut o qualsevol altre document en què la part deutora declari haver pagat la quantitat deguda. No obstant això, indirectament, en l'àmbit de protecció dels consumidors, hi ha una regla que s'emmarca dins el dret de protecció d'interessos econòmics. En virtut de l'article 8.3 de la Llei 3/1993, del 5 de març, de l'Estatut del consumidor, «els proveïdors de béns, productes i serveis han d'estar en condició de lliurar als consumidors una factura o un rebut dels pagaments efectuats en què consti, si més no: a) La identitat de qui subministra el bé o el producte o presta el servei. b) El concepte pel qual se satisfà la quantitat. I, c) la quantitat total abonada pel consumidor».
  D'altra banda, pel que fa al règim de les despeses ocasionades pel compliment, destaca l'article 1168 del Codi civil espanyol (CC), en virtut del qual «les despeses extrajudicials que ocasioni el pagament són a càrrec del deutor». Aquesta regla té algunes excepcions, com és el cas del dipòsit, en què la persona dipositant es fa càrrec de les despeses si el lloc de compliment s'ha pactat expressament (art. 1774 CC) o, el cas de la compravenda, en què les despeses d'embalatge són a càrrec dels venedors i no dels compradors (art. 1465 CC). És una norma dispositiva i, per tant, pot ser exclosa per l'autonomia de la voluntat de les parts. Pel que fa a les despeses judicials, és a dir, les que neixen com a conseqüència de l'incompliment de la part deutora i obliguen a acudir a una resolució judicial, el tribunal decideix d'acord amb el que prescriu la Llei d'enjudiciament civil.