Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  atemptat, n m
  • es  atentado

<Dret penal>

Definició
Delicte que consisteix a escometre o fer ús de la força, d'intimidacions o de resistències greus contra una autoritat o un funcionari o funcionària públic quan actuen en execució de les lleis o en l'exercici de les funcions que tenen assignades.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • L'article 550 del Codi penal (CP) estableix que «són reus d'atemptat els qui escometin l'autoritat, els seus agents o de funcionaris públics, o emprin força contra ells, els intimidin greument o els oposin resistència activa també greu, mentre executen les funcions dels seus càrrecs o en ocasió d'aquestes».
    Amb caràcter general, la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol (TS) ha declarat més d'una vegada que hi ha quatre elements del delicte d'atemptat: a) el subjecte passiu ha de ser funcionari públic, autoritat o agent de l'autoritat; b) els subjectes s'han de trobar en l'exercici de llurs funcions o la conducta típica s'ha de motivar en aquest exercici; c) l'acció ha de consistir en escomesa, ús de força, intimidació greu o resistència greu; d) hi ha de concórrer un ànim d'ofendre els subjectes passius en detriment del principi d'autoritat (vegeu, per als quatre elements, les sentències del Tribunal Suprem [STS] del 21.7.2000, ponent: Martín Canivell, i del 21.1.2002, ponent: Giménez García).
    Tot seguit s'analitzen en profunditat aquests elements. El bé jurídic protegit a aquest delicte és discutit per la doctrina. D'una banda, s'afirma que l'objecte de protecció és el «principi d'autoritat». És obvi que l'exercici concret d'un càrrec o funcions públiques comporta sempre l'exercici d'alguna forma d'autoritat. Ara bé, això no significa que sigui el principi d'autoritat formalment entès el que es protegeix al delicte d'atemptat, sinó el bon funcionament dels poders públics. Aquesta és, precisament, la raó per la qual la protecció penal especial que comporta el delicte d'atemptat cessa quan l'autoritat, agent o funcionari no es troba en l'exercici de les seves funcions o actua per motius privats, i, igualment, quan s'extralimita en les seves funcions fins al punt de perdre la qualitat funcionarial o d'autoritat. En conseqüència, la protecció penal no s'estén a la persona o al càrrec, sinó al correcte exercici de la funció (així, STS del 15.3.2003, ponent: Saavedra Ruiz).
    La conducta típica del delicte d'atemptat n'estableix quatre modalitats diferents. N'hi ha prou que es cometi qualsevol d'aquest actes perquè hi hagi delicte d'atemptat. En primer lloc, l'escomesa significa qualsevol classe d'agressió física o corporal. S'ha considerat escomesa donar cops de puny, bufetades, empentes fortes, cops de peu, llençar pedres, lluitar, etcètera. No cal que es produeixi efectivament la lesió per a apreciar l'existència d'escomesa: si es produeix, hi ha un concurs ideal de delictes. L'ús de la força és entès, per alguns autors, com a força sobre les coses i no sobre la víctima. Segons altres autors, però, no hi ha diferència entre emprar força i realitzar actes d'escometiment. Certament, la distinció és en part supèrflua, atès que l'ús de la força comporta sempre escomesa quan es fa sobre la persona que n'és la víctima. Ara bé, quan la força no es dirigeix directament envers la víctima, sinó sobre les coses materials, però la rep indirectament el cos de la víctima, no es pot parlar en sentit estricte d'escomesa, però sí d'ús de la força, de manera que també hi ha delicte d'atemptat. Més important és definir la intimidació greu, atès que quan no és greu no hi ha delicte d'atemptat. La intimidació greu té per objecte inspirar temor o por sobre l'agent de l'autoritat amb l'anunci d'un mal imminent i greu. Hi ha intimidació greu, per exemple, en l'acte d'exhibir una arma davant un agent de l'autoritat (STS del 6.4.2004, ponent: Colmenero Méndez de Luarca; del 19.2.2003, ponent: Ramos Gancedo, i del 12.6.1995, ponent: Martín Canivell). Finalment, la resistència activa greu, a diferència de l'escomesa, pressuposa una actuació prèvia de l'autoritat a la qual el subjecte s'oposa activament. Si la resistència no és greu, es tracta de la resistència simple, pròpia de l'article 556 del CP. Hi ha resistència activa greu (i, per tant, delicte d'atemptat) quan comporta una actitud d'oposició, resolta, decidida, violenta i hostil a les ordres dels agents (normalment davant les actuacions adreçades a la detenció del subjecte, vegeu la STS del 20.10.2003, ponent: Abad Fernández).
    Pel que fa al tipus subjectiu, cal dir que el dol requereix que el subjecte passiu conegui la qualitat d'autoritat, agent o funcionari públic. En cas d'error sobre aquesta condició, no es pot parlar d'atemptat, però sí d'un delicte comú de lesions, si es donen els pressupòsits. D'altra banda, si el subjecte passiu no es troba en l'exercici de les seves funcions, sinó que aprofita la seva condició per motivacions particulars, tampoc no existeix delicte d'atemptat, ja que en aquests casos no s'està exercint cap funció pública, sinó que actua com a mer particular. I, igualment, l'extralimitació notòria en l'exercici de la funció pública (violència innecessària, etc.) comporta la pèrdua de la protecció penal especial del subjecte investit formalment amb el caràcter d'autoritat. Agent o funcionari públic, restant, això sí, la protecció com a particular. Precisament en aquests casos pot tenir rellevància la legítima defensa del particular sobre l'autoritat, agent o funcionari o funcionària públic com a causa de justificació del delicte d'atemptat. En efecte, tot depèn de si l'acte de l'autoritat o funcionari és antijurídic o no. En aquest sentit, la jurisprudència distingeix entre les simples extralimitacions o excessos i la violència innecessària. Només en aquest segon cas la defensa del particular davant l'acte de violència esdevé justificadora de l'atemptat (STS del 3.3.1994, ponent: Soto Nieto, i del 20.5.1994, ponent: Puerta Luis).
    L'article 551, apartat 1, estableix la penalitat del tipus bàsic d'acord amb la qualitat del subjecte passiu: si es tracta d'una autoritat, la pena que s'ha d'imposar és la de presó d'entre dos i quatre anys i multa d'entre tres i sis mesos; si es tracta d'agent de l'autoritat o funcionari o funcionària públic, presó d'entre un i tres anys. En l'apartat 2 del mateix article es determina un tipus qualificat per al cas en què l'autoritat contra la qual s'atempta sigui un membre del Govern, dels consells de Govern de les comunitats autònomes, del Congrés dels Diputats, del Senat o de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes, de les corporacions locals, del Consell General del Poder Judicial o magistrat del Tribunal Constitucional. En aquests casos, la pena que s'ha d'imposar és la de presó d'entre quatre i sis anys i multa d'entre sis i dotze mesos.
    L'article 552 conté una qualificació comuna (pena superior en grau a les respectivament fixades) a totes les modalitats d'atemptat si es dona alguna de les dues circumstàncies següents: a) si l'agressió es verifica amb armes o un altre mitjà perillós; b) si l'autor o autora del fet es preval de la seva condició d'autoritat, agent d'autoritat o funcionari públic. Finalment, cal destacar que per a aquest delicte es fixa expressament el càstig dels actes preparatoris (art. 553).