Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  butlla, n f
  • es  bula

<Dret canònic>

Definició
Lletra pontifícia.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • En dret canònic, butlla és la disposició jurídica que emana del Papa i que comporta uns aspectes formals determinats. Així, doncs, el nom de butlla no prové del tipus material de llei, decret, disposició, etc., sinó de l'aspecte extern que té. La butlla ha estat sempre un document que recull un acte legislatiu d'especial solemnitat, i es distingeix del «breu» o del «breu apostòlic» (amb segell de cera o lacre), en el fet que aquests altres documents comporten molta menys solemnitat.
    Al llarg dels segles, les disposicions pontifícies han rebut diversos noms, molt variables, que han tingut més o menys ús segons les èpoques: statuta, epistolae a pari, epistolae synodicae, decretalia, decreta, constitutiones, edicta, sanctiones, entre altres. Les constitutiones, per exemple, solen contenir lleis universals; les disposicions administratives, si són a instància de part, reben el nom de motu proprio; si no, són rescriptes. Les encícliques no són disposicions legals, sinó cartes adreçades als fidels amb contingut doctrinal o moral. Les lletres apostòliques solen ser disposicions administratives que concedeixen algun privilegi a una Església particular. Els chirographa, documents escrits de pròpia mà pel pontífex.
    La paraula llatina BULLA, segons l'etimologia, prové de les bombolles que es produeixen en bullir els líquids. En un primer moment, la bulla era el segell en plom que duien penjant els documents imperials, i es començà a usar a Bizanci a partir del segle IV. D'allà passà als papes a partir del segle VI, i també l'usaren altres autoritats civils i eclesiàstiques d'Itàlia (com ara la República de Venècia, i alguns bisbes i senyors de la Itàlia meridional). El segell s'obtenia tot esclafant un petit globus (d'aquí bulla) de plom entre dues matrius a tenalla, de manera que restava un disc amb impressions en ambdues parts. Alguns documents medievals especialment solemnes duien una butlla d'or per comptes de la de plom.
    Els documents pontificis anomenats vulgarment butlles (el seu nom oficial sempre fou Apostolicae sub plumbo litterae) aconseguiren llur màxim exponent durant la baixa edat mitjana; però encara avui poden ser emesos per la Santa Seu. Sempre han estat redactats en llatí, amb un estil complicat i moltes fórmules literàries, sense puntuació ni diftongs, segons el costum antic (la qual cosa obligava sovint a trametre, amb la butlla, una còpia intel·ligible anomenada transsumptum). Totes les butlles comencen amb el nom del Papa sense l'ordinal, amb el títol clàssic episcopus, servus servorum Dei; hi segueix un preàmbul o arenga en què s'explica la raó de l'assumpte, les primeres paraules del qual serveixen per a identificar el document; es daten segons el còmput eclesiàstic antic, és a dir, tot començant a comptar els anys des de l'Encarnació de Crist, el 25 de març.
    Els símbols i les imatges gravats al segell han variat força durant els segles. Els tipus d'escriptura també anaren canviant: la curial romana, fins al segle XII; la minúscula diplomàtica, fins al XIV; la gòtica cursiva, durant el XV, i la bul·làtica, fins al XIX. El papa Pius X disposà, a la constitució Sapiente consilio, del 29 de juny de 1908, la nova ordenació d'aquests documents, amb criteris contemporanis.