Nota

• Àmbit: Inespecífic
• (Del baix llatí canonicu, ídem, derivat llatí de canon, -onis, 'regla', 'cànon'.)
• El canonge és la persona que viu sota una regla o un cànon, cosa que a la primeria s'esdevenia generalment vivint en comunitat, sigui de clergues diocesans sigui de religiosos, i així hom distingeix els canonges seculars dels regulars (com són ara agustinians, del Sant Sepulcre i premonstratesos). El seu estil de vida, per tant, era quasi monàstic. Cal destacar que, a partir de l'època feudal, se'ls aplicaren beneficis i entre els seculars anaren apareixent diferents dignitats, com ara ardiaca, arxipreste, sagristà (responsable del tresor) i degà. Al costat d'aquests, s'anaren imposant els oficis: penitencier, lectoral i magistral, entre altres, característica que preval actualment, de manera que els mateixos noms que queden de les antigues dignitats, com ara degà i arxipreste, avui expressen més aviat un ofici o una comesa pastoral.
  D'altra banda, cal distingir entre els canonges al servei d'una església catedral o bé d'una col·legiata, tot i que els primers són els qui han obtingut més rellevància i, normalment, quan es parla de canonges sense especificar, hom entén els catedralicis. Aquests, en efecte, constitueixen un col·legi que, històricament, representà sovint un fort contrapès a l'autoritat gairebé absoluta dels bisbes, els quals a més havien de comptar amb llur consentiment, o almenys amb consell, per a afers importants de govern; comesa que correspon, per dret comú, al col·legi de consultors (extrets del consell de preveres, presentat amb raó «com el senat del bisbe»: càn. 495, § 1 del Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]), encara que la conferència episcopal podria continuar confiant-ho als canonges (càn. 502, § 3 CDC-83).
  Històricament, i més particularment al llarg dels segles XII-XIV, en l'Església occidental, el col·legi de canonges tingué un paper preponderant en l'elecció -almenys en la presentació- dels bisbes residencials; d'això en resta, encara, algun exemple en determinades diòcesis dels països germànics.
  El nou dret determina que el col·legi de canonges ha de ser integrat únicament per sacerdots, excloent-ne, per tant, els diaques i, amb més raó, els laics, que tradicionalment n'havien format part. En aquest sentit, cal recordar pel que fa a la Catedral de Barcelona, que en aquest col·lectiu es comptaven els comtes de la ciutat i els reis de la Corona d'Aragó. I hi ha constància de la presa de possessió canonical des de Pere III el Cerimoniós fins al rei Alfons XIII. El Codi de dret canònic del 1917, tot recollint la tradició multisecular de l'Església sobre la missió dels canonges, els assenyalava la triple funció de servei al culte públic més solemne, assessorament del bisbe en el govern ordinari de la diòcesi i govern d'aquesta sede vacante amb la funció d'elegir vicari capitular.
  Les directrius del Concili II del Vaticà comportaren l'exigència d'un canvi substancial quant als capítols canonicals, ordenada especialment en els decrets sobre la funció dels bisbes (Cristus Dominus, 27), les missions (Ad gentes, 30) i el ministeri dels preveres (Praesbyterorum ordinis [PO], 7). L'exigència d'aquesta nova configuració prové tant de la supressió del benefici com a sistema de retribució de la clerecia (càn. 1272 CDC-83, en connexió amb el PO, 20) com, i sobretot, de la constitució dels nous òrgans de consell i ajuda en el govern dels bisbes diocesans. A la institució renovada dels canonges se'ls conserva ara, com a funció pròpia i específica, la de «celebrar les funcions litúrgiques més solemnes a l'església catedral o col·legiata» (càn. 503). Pel fet que es tracta de l'església catedral, això adquireix especial relleu, ja que es tracta de la seu pròpia del bisbe, d'on deriva i s'expressa la unitat de la família diocesana i, molt particularment, del presbiteri, la continuïtat apostòlica i la comunió amb l'Església universal. La celebració litúrgica comporta sempre «la realització de la funció sacerdotal de Jesucrist» (càn. 834), mitjançant el qual l'Església desplega la seva missió santificadora; el que s'ha de fer patent amb especial relleu pel ministeri dels canonges a la catedral, i no sols mitjançant l'acció sagrada de la celebració de l'eucaristia i els altres sagraments (càn. 840), sinó també pel ministeri de la paraula, «pel qual la fe neix i es nodreix» (càn. 836) i, en general, en tota acció pastoral i pràctica piadosa que s'ha d'encaminar a la litúrgia i inspirar-s'hi (Sacrosantorum Concilium, 13 i càn. 839).
  Pertoca, doncs, com a funció primordial del capítol de canonges, a la catedral i a les col·legiates, mantenir i fer acréixer l'esplendor del culte diví, funció que els ha estat pròpia des del començament de llur institució i que tantes mostres ha deixat d'un passat fecund, per la riquesa de tants patrimonis historicoculturals en el camp de la música i de l'art sagrat en general. Ara el que s'imposa és que tot aquest gloriós llegat es posi al servei de la fe i del culte. També, que les noves aportacions als edificis i béns sagrats, que calgui fer, ajudin a «fomentar la fe i la pietat», d'acord amb allò que es prescriu en la Carta Circular de la Congregació del Clergat, de l'11 d'abril de 1971 (Acta Apostolicae Sedes, núm. 63, p. 315-317). Si l'atenció al culte diví i tot el que s'hi encamina és la funció característica dels capítols reformats, no és tanmateix l'única. Al capítol canonical, en efecte -que és persona jurídica pública en l'Església i com a tal es regeix pels cànons 113, § 2, 114 i 116 del CDC-83-, li pertoca, a més, «acomplir aquelles tasques que el dret o el Bisbe diocesà li encomanen» (càn. 503). El dret fixa, d'una banda, que els capítols catedralicis siguin convocats al concili provincial (càn. 443, § 5) i al sínode diocesà (càn. 463, § 1 i 3), així com que alguns capitulars participin en l'enquesta informativa prèvia al nomenament del bisbe diocesà o coadjutor (càn. 377, § 3).
  D'altra banda, el bisbe diocesà els pot obligar a fer comeses que consideri adients, i es pot suposar que trobarà entre els capitulars gent preparada per a dur-les a terme, atès que el dret exigeix que se'ls nomeni d'entre sacerdots rellevants en doctrina, integritat de vida i exercici del ministeri (càn. 509, § 2). Al bisbe diocesà, amb exclusió de qualsevol altre, àdhuc l'administrador apostòlic, li pertoca conferir, després de sentir el parer del capítol, qualssevol canongies de la catedral i de la col·legiata (càn. 509, § 1); també les canongies honoràries, de les quals no parla l'actual dret comú. A la Santa Seu li correspon l'erecció, innovació (en la seva estructura fonamental) i supressió del capítol catedral, sense que el nou dret no ho estableixi per a les col·legiates (càn. 504). Ara bé, de tot allò que es refereix als capítols catedralicis, en té cura la congregació de la clerecia (constitució apostòlica Pastor bonus, núm. 97, i Acta Apostolicae Sedes, núm. 80, p. 841-912). Al capítol -com a qualsevol corporació (càn. 94)- li correspon d'elaborar els estatuts propis, pels quals s'haurà de regir, i ho farà mitjançant un acte capitular legítim (càn. 119), que hauran de ser aprovats pel bisbe diocesà, igual que qualsevol canvi o derogació que s'hi produeixi.
  Els estatuts han de recollir -sempre que resulti compatible amb la nova configuració- el contingut de les lleis fundacionals, determinar la constitució i el nombre de canonges, allò que cadascun, i formant capítol, ha de prestar al culte diví i a l'exercici del ministeri, les reunions capitulars i, salvant el dret general, la normativa per a la validesa i licitud dels actes que s'hi realitzin. Convé que estableixin, a més, altres qüestions importants, com ara les corresponents a la residència, les vacances, la jubilació i la cessació dels canonges, les exèquies i la sepultura; la conservació i l'usdefruit del patrimoni del capítol i de la catedral o la col·legiata. Han de determinar, també, allò que es refereix a les retribucions, tant estables com ocasionals, i, d'acord amb les normes de la Santa Seu, quines són les insígnies dels canonges (càn. 506).
  En la confecció dels estatuts s'han de tenir en compte les pròpies tradicions i experiències, en allò que es considera vàlid i compaginable amb la normativa general, sens perjudici d'una flexibilitat oportuna per a acomodar-los a les circumstàncies variants de la vida. Aptament i encara que no es prescrigui per llei general, els estatuts se solen completar amb una normativa de reglament intern (d'acord amb el cànon 95), per tal de fixar qüestions més concretes de la vida i activitat capitular: periodicitat i ordre de les sessions, torns de presidència per a les celebracions, comissions capitulars, criteris de retribució d'acord amb la normativa general diocesana i civil, entre altres qüestions. També serà bo que disposin d'un directori litúrgic i de la consueta. Per al reglament no es requereix l'aprovació del bisbe; però és convenient de disposar del seu consell i de les seves recomanacions.
  Entre els càrrecs o oficis canonicals, el CDC-83 tan sols fixa el de degà o president -que si és elegit pel capítol haurà de ser confirmat pel bisbe (càn. 507 i 509, § 1)- i el penitencier amb facultat d'absoldre en el fur sacramental de censures poena latae sententiae no declarades ni reservades a la Santa Seu. Aquesta facultat és ordinària, però no delegable; i hi ha de ser tant en els capítols catedrals com a les col·legiates (càn. 508, § 1). Els estatuts solen establir i «constituir» altres oficis (arxipreste, prefecte de litúrgia i de música, fabriquer, secretari, etc.), d'acord amb els costums de cada lloc. D'altra banda, el bisbe diocesà pot nomenar altres clergues (preveres o diaques) de fora del capítol, per confiar-los determinats oficis en ajut dels canonges (càn. 507).
  Finalment, el CDC-83 legisla sobre una qüestió històricament intricada: la relació entre el capítol i la parròquia que hi està unida. Ara no s'admet cap altra unió que la de tenir en comú una mateixa església. En aquest cas, s'ha de nomenar rector, elegit o no d'entre els canonges, i dotar-lo de tots els drets i els deures, i el bisbe haurà de fixar unes pautes que harmonitzin les seves comeses amb les dels capitulars. Al mateix bisbe li correspon també dirimir eventuals conflictes, tenint en compte abans que res les necessitats pastorals dels fidels. En cas de dubte, les almoines i els donatius es presumeixen fets a la parròquia (càn. 510).