Back to top
centre docent religiós centre docent religiós

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  centre docent religiós, n m
  • es  centro docente religioso

<Dret canònic>

Definició
Institució d'ensenyament privada que pertany a una entitat de caràcter religiós.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Actualment hi ha centres docents religiosos de grau preescolar, primari, secundari i universitari, i també de formació professional i especial. És característic d'aquesta mena de centres intentar dotar els alumnes d'una formació integral de la seva personalitat (prenent com a base els axiomes transcendentals que defensa la confessió de la qual es tracta), i no es limita a inculcar-los les matèries objecte d'estudi exemptes de contingut ideològic, tal com s'esdevé als centres de caràcter públic pel principi de neutralitat ideològica. Això no s'ha de confondre amb l'obligació de tots els centres educatius -públics o privats concertats- d'oferir als pares i mares la possibilitat de triar el tipus de formació religiosa o moral que volen per a llurs fills, derivada directament de l'article 27.3 de la Constitució espanyola (CE).
    Quan apareixen els primers cristians, es converteixen en els principals competidors dels mestres romans per a instruir els fills del nobles; progressivament va triomfant el concepte cristià i s'equipara cada cop més la idea de savi amb la de sant. Amb l'estructuració de la jerarquia eclesiàstica, l'educació dels catecúmens s'encarrega expressament als preveres. Més endavant, ja durant l'edat mitjana, les escoles monàstiques i episcopals esdevenen el principal centre de cultura del món cristià, i empren com a vehicle de l'ensenyament la llengua llatina, a la qual només tenien accés els integrats d'aquest sistema educatiu, de manera que les possibilitats educatives fora d'aquest àmbit eren nul·les. A partir del segle XV la cultura es comença a estendre lleugerament a la incipient burgesia, i s'obre un xic el cercle, reduït fins aleshores a la clerecia i a la classe noble. Amb la reforma protestant, Martí Luter comença a instar els estats que s'encarreguin de la instrucció de llurs súbdits, cosa que s'aconseguirà a partir de l'època de la Revolució Francesa, durant la qual es procura que l'educació no sols sigui obligatòria, sinó també gratuïta.
    A Espanya, la inquietud per l'ensenyament estatal no sorgeix fins al segle XIX, i s'organitza de debò a partir del 1812, tot i que no es va aconseguir debilitar el consolidat sistema educatiu religiós (concretament catòlic). Arran del constitucionalisme vuitcentista, i a partir de cada intent alternatiu de secularització de l'Estat, se suprimeixen molts ordes religiosos, especialment els que tenen caràcter docent (al mateix temps que llurs institucions educatives). Cada cop que la CE canvia de signe (conservador o liberal) s'autoritzen o es prohibeixen determinats ordes religiosos dedicats a la docència (el més característic dels quals és la Companyia de Jesús), per a tornar-los els privilegis, o bé evitar-ne el gran poder social. El resultat d'aquest pèndul històric -lligat a les contínues desamortitzacions dels béns dels mateixos ordes- provoca que aquests es debilitin enormement i no tornin a tenir noves forces i renovat prestigi i esplendor fins a l'època del franquisme.
    A partir de la CE del 1978, amb el principi d'aconfessionalitat de l'Estat, proclamat per l'article 27.3 del text suprem, els centres docents religiosos han deixat de tenir privilegis, i s'han de sotmetre a la mateixa normativa general que qualsevol altre centre privat. Res no impedeix que puguin signar concerts amb l'Administració educativa, si compleixen els requisits demanats pels centres privats. Tanmateix, si s'adequen a les normes generals, els títols obtinguts pels estudis allà realitzats seran convalidats oficialment per l'Estat (per a convalidacions de títols universitaris s'haurà d'acudir a normes i a convenis específics). Potser la característica principal dels centres docents religiosos roman en la quasi sempre aprofitada possibilitat (incorporada al contingut essencial del dret fonamental de creació de centres educatius a iniciativa privada, art. 27.6 CE) d'imposar l'anomenat «caràcter propi» del centre, que consisteix, principalment, en l'establiment d'un ideari educatiu (filosòfic, religiós, pedagògic) que regirà la globalitat de l'acció formativa, tant en l'orientació de l'ensenyament com de les activitats complementàries, com del mateix ambient que es respiri al centre.
    La força de l'ideari educatiu és tan gran, que fins i tot pot arribar a legitimar la persona titular del centre a acomiadar unilateralment un professor o professora que traspassi els seus límits. La normativa que regeix aquestes institucions és la general per al sistema educatiu. Actualment, com a referències principals, es pot acudir a la Llei orgànica 8/1985, del 3 de juliol, reguladora del dret a l'educació, a la Llei orgànica d'ordenació general del sistema educatiu, a la Llei orgànica 11/1983, del 25 d'agost, de reforma universitària, a l'Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu, del 3 de gener de 1979, sobre ensenyament i assumptes culturals, a la Llei 24/1992, del 10 de novembre, per la qual s'aprova l'Acord de cooperació de l'Estat amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques de l'Estat espanyol (art. 10), a la Llei 25/1992, del 10 de novembre, per la qual s'aprova l'Acord de cooperació de l'Estat amb la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya (art. 10) i a la Llei 26/1992, del 10 de novembre, per la qual s'aprova l'Acord de cooperació de l'Estat amb la Comissió Islàmica d'Espanya (art. 10). La jurisprudència més significativa sobre aquest tema és en diverses sentències del Tribunal Constitucional, com ara la 5/1985, del 13 de febrer; la 19/1983, del 14 de març; la 47/1985, del 27 de març, i la 77/1985, del 27 de juny.