Nota

• Àmbit: Espanya
• El cas fortuït és la realització del tipus objectiu, sense dol ni imprudència. El Codi penal (CP) del 1995 consagra la impunitat d'aquests casos en virtut del principi de culpabilitat establert per l'article 5: «no hi ha pena sense dol ni imprudència». D'aquesta manera es proclama la idea que la realització d'un fet il·lícit només pot donar lloc a la responsabilitat per les conseqüències que se'n derivin, sempre que hi hagi dol o imprudència. El cas fortuït o, dit d'una altra manera, el cas en què objectivament es dona un fet típic, però sense la concurrència de dol ni imprudència, és una qüestió que cal examinar dins el tipus subjectiu.
  La discussió del cas fortuït va tenir, en una altra època, una certa importància en el dret penal. Fins a l'any 1983, l'article 8.8è de CP del 1973 establia que estava exempta de responsabilitat la persona que, en executar un acte lícit amb la deguda diligència, causa un mal per simple accident, sense culpa ni intenció de causar-lo. Aquest precepte es podia veure com una manifestació de l'unànimement censurat principi del versari in re illicita, segons el qual la persona que porta a terme un fet il·lícit ha de respondre de les conseqüències lesives que provoca, encara que siguin fortuïtes. Això era així en la mesura que l'esmentat article 8.8è condicionava l'exempció de responsabilitat per cas fortuït al fet que el resultat accidental no s'hagués produït en executar un acte il·lícit.
  La reforma urgent i parcial del CP el 1983 va substituir l'esmentat precepte per l'article 6 bis.b, que feia una menció expressa al cas fortuït de la manera següent: «Si el fet es causa per simple accident, sense dol ni culpa del subjecte, es reputarà fortuït i no serà punible.» Però aquesta al·lusió va ser criticada per la doctrina per supèrflua, per la qual cosa el CP del 1995 prescindeix d'una clàusula similar i es limita a consagrar el principi de culpabilitat.
  Sigui com sigui, aquesta concepció tradicional del cas fortuït ha de ser matisada en el sentit que obeeix a una estricta separació entre els aspectes objectius i subjectius del fet i a una visió dels primers excessivament orientada a la noció de causalitat. Si el tipus penal s'entén com a tipus d'injust, la distinció entre la part positiva del tipus i la subjectiva es difumina en una de més àmplia entre imputació dels elements del fet al tipus objectiu i imputació dels elements del fet al tipus subjectiu. D'aquesta manera, la rellevància penal d'una conducta que comporti un risc sempre serà supeditada al fet que almenys sigui imprudent. Si no és així, l'eventual lesió del bé serà imputable o bé a la conducta d'una tercera persona o bé s'explicarà el dany per la situació desafortunada o la conducta (alhora imprudent) de la mateixa víctima. Aquesta comprensió del tipus, més emmotllada a les noves tendències normativitzadores que reformulen la teoria de la imputació objectiva, fa possible superar la vella discussió doctrinal relativa a la naturalesa i ubicació dogmàtica del cas fortuït: el cas fortuït no és més que una variant o subespècie del risc permès i, com a tal, comporta l'atipicitat de la conducta.
  Per tal que una conducta sigui penalment típica, cal que superi el nivell de risc socialment tolerat. Si aquest nivell de risc només es pot superar quan com a mínim la conducta vulnera les regles de cura juridicopenalment rellevants (imprudència); mai la realització merament causal i casual (fortuïta) del resultat no donarà lloc al tipus objectiu del delicte en qüestió: la conducta no serà ni objectivament típica (Sentència del Tribunal Suprem del 20.4.1996, ponent: Bacigalupo Zapater).