Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  compte vell, n m
  • es  cuenta vieja

<Numismàtica>

Definició
A la segona meitat del segle XVII, compte bancari dipositat a les taules i als bancs públics de Catalunya, primerament en suspens i després negociat a llarg termini, procedent de l'ingrés de moneda de sisens encunyats durant la Guerra dels Segadors.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • El juny del 1653 els sisens foren primer rebaixats al valor d'un diner i mig i després desmonetitzats. Els dipositaris d'aquestes monedes en reclamaren l'equivalent en moneda bona, a raó del preu dels sisens en el moment d'efectuar la imposició (sis diners). Les taules es trobaren que els creditors els exigien la devolució de les quantitats dipositades lliura per lliura, manifestant que la rebaixa dels sisens havia estat posterior a llurs operacions. Aleshores, el Consell de Cent barceloní decidí deixar en suspens els comptes vells, és a dir, els anteriors al mes de juny del 1653, ja que les quantitats que es devien en concepte de comptes dipositats en sisens arribaven a xifres descomunals, superiors al milió de lliures. Tot i que alguns dictàmens jurídics afirmaven que era de llei restituir el valor dels dipòsits lliura per lliura (és a dir, comptant sis diners per sisè dipositat), altres afirmaven que les taules només estaven obligades a tornar el just valor d'allò dipositat (és a dir, un diner i mig per sisè).
    L'any 1659, mitjançant una Reial pragmàtica, el rei obligà a restituir, a tots els qui ho demanessin, el valor de llurs dipòsits lliura per lliura. Tot i que les taules optaren per arribar a acords amb els creditors, no es va poder fer front a curt termini al deute que en resultava i alguns comptes s'arrossegaren fins a principis del segle XVIII.