Nota

• Àmbit: Espanya
• La Convenció de Viena de l'11 d'abril de 1980 (ratificada per l'Estat espanyol el 1991) establí el concepte de conformitat sobre compravenda internacional de mercaderies i la Llei 23/2003, del 10 de juliol, de garanties en la venda de béns de consum (LGVBC). En l'àmbit de la compravenda internacional de mercaderies, l'article 35 de la Convenció de Viena estipula que els venedors han de lliurar la quantitat, la qualitat i el tipus de mercaderies estipulades en el contracte i envasades o embalades de la manera fixada en el contracte mateix. Es considera que hi ha conformitat si les mercaderies són aptes per als usos als quals ordinàriament es destinen, per a qualsevol ús especial expressament o tàcitament pactat i raonablement esperable d'acord amb la competència manifesta dels venedors, i si el producte té les qualitats de la mostra o el model que els venedors presenten als compradors o si està envasat o embalat en la forma habitual (o, a manca de forma pròpia, en l'adequada per a conservar-lo i protegir-lo).
  Si els venedors incompleixen el tracte i lliuren un producte no conforme, els compradors en poden demanar o la substitució, si la manca de conformitat constitueix un incompliment essencial del contracte, o la reparació, si aquesta opció és raonable ateses totes les circumstàncies.
  Els compradors han de comunicar la manca de conformitat dins un termini raonable i, en qualsevol cas, en un termini màxim de dos anys des que les mercaderies estan en llur poder. També poden demanar la rebaixa proporcional del preu o la resolució del contracte i, en qualsevol cas, poden reclamar la indemnització dels danys i perjudicis.
  La LGVBC recull el concepte de conformitat en la garantia per a la venda de béns de consum, sense defectes. És conformement al bé que té les característiques que se n'esperen fonamentadament. L'article 3 de la LGVBC estableix la conformitat d'un bé amb el contracte en els casos següents: a) quan s'ajusta a la descripció feta pels venedors i té les qualitats que els venedors han presentat als consumidors en forma de mostra o model. Qualsevol descripció inclosa en l'oferta o que resulti d'una referència material que presenten els venedors, és exigible i en permet demanar el sanejament; b) quan és apte per als usos a què ordinàriament es destinen els béns del mateix tipus, en definitiva, per a l'ús ordinari (comprèn l'absència de defectes però també l'adequació de les qualitats i l'aptitud estètica); c) quan és apte per a qualsevol ús especial requerit pels consumidors si l'han manifestat als venedors en el moment de subscriure el contracte i aquests l'han admès (la conformitat pot consistir, doncs, en una utilitat específica pactada), i d) quan presenta la qualitat i les prestacions habituals d'un bé del mateix tipus que els consumidors puguin esperar fonamentadament, atesa la naturalesa del bé i, si s'escau, les declaracions públiques sobre les seves característiques concretes fetes pels venedors, els productors o llurs representants, en particular en la publicitat o l'etiquetatge. És el cas més ampli de conformitat, que comprèn les qualitats esperables fonamentadament, sobre la base de diversos referents rellevants, en particular la publicitat, que integra l'oferta i és exigible.
  Aquest cas fa palès que la conformitat és una noció adaptable als béns (art. 3.1. d), dada important a l'hora de relativitzar el termini de dos anys de garantia legal (art. 9.1), atès que alguns béns de consum, siguin de segona mà o no, no tenen expectatives d'ús superiors als dos anys (en aquest darrer cas, la Llei permet pactar la reducció del termini de garantia a un any). Atesa la naturalesa imperativa de la Llei, la rebaixa del termini mínim de garantia és nul·la (art. 4.2), però el concepte mateix de conformitat permet determinar la idoneïtat d'un objecte concret, en funció de la seva naturalesa o de les possibilitats de bon ús.
  L'exigència de conformitat s'estén a la instal·lació inclosa en el contracte de compravenda del bé de consum, sempre que aquesta la duguin a terme els venedors o sota llur responsabilitat, o els consumidors si la instal·lació defectuosa deriva d'un error de les instruccions.
  L'article 3.3 de la Llei 23/2003 exclou la responsabilitat dels venedors si els compradors coneixien la manca de conformitat o si la provoquen els materials subministrats pels consumidors: a) el primer cas tant pot provenir de l'aparença del bé com del coneixement personal, qüestió subjectiva que cal valorar adaptant el criteri general de diligència mitjana (del bon pare de família, p. ex., l'art. 1104 Codi civil espanyol) al referent d'un consumidor «normalment informat i raonablement atent i perspicaç» (Directiva 2005/29/CE Parlament Europeu i Consell, d'11.5.2005, sobre les pràctiques comercials deslleials); i b) en el segon cas, freqüent en els contractes sobre béns que s'han de produir o fabricar (art. 2.2), s'eximeix els venedors perquè l'origen de la manca de conformitat rau en els mateixos consumidors, però no exclou la reclamació contra els venedors d'aquests materials, si els han adquirit mitjançant una venda de consum.
  La Llei també eximeix els venedors que desconeixen les declaracions públiques i hom no podia esperar raonablement que les conegués (p. ex., el fabricant modifica unilateralment les explicacions en l'interior de l'embalatge), si la declaració es va corregir abans de subscriure el contracte o si no podia influir en la decisió de comprar el bé de consum.
  La manca de conformitat ha d'existir en el moment del lliurament (art. 4.1) i no pot derivar d'incidències posteriors o de la manipulació del comprador. La Llei 23/2003 determina que la manca de conformitat és originària durant els sis mesos posteriors al lliurament (art. 9.1.2). Durant aquest temps, la càrrega de la prova resideix en els venedors (que n'han de demostrar el mal ús); transcorreguts els sis mesos, correspon als consumidors de provar la preexistència de la manca de conformitat.