Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consumació, n f
  • es  consumación

<Dret penal>

Definició
Concurrència en un fet de totes les característiques exigides per a l'aplicació d'un determinat tipus penal.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • En els delictes que exigeixen la producció d'un resultat, la consumació s'esdevé tan bon punt es produeix el resultat previst pel tipus, sempre que la seva provocació sigui imputable objectivament al subjecte actiu. Per la seva banda, els delictes de mera activitat es consideren consumats a partir de l'instant en què la conducta reuneix tots els requisits exigits per la descripció legal del supòsit de fet típic. Finalment, en els delictes d'omissió pura s'entén que la consumació es produeix en el moment en què el subjecte incompleix el deure d'actuar que la norma li imposa.
    Tot i que en molts delictes el moment de consumació coincideix amb l'instant de lesió efectiva del bé jurídic (per exemple, en delictes com ara l'homicidi i les lesions), aquests dos conceptes no es poden equiparar, ja que també és possible parlar de consumació en tipus que no exigeixen que cap bé jurídic es lesioni de manera efectiva, com és el cas dels delictes de perill concret o de perill abstracte. Mentre el criteri de la lesió del bé jurídic es fixa en l'aspecte material del fet, per a apreciar la consumació n'hi ha prou amb la possibilitat formal de subsumir plenament una conducta concreta en una descripció legal.
    D'acord amb aquesta idea es pot afirmar que el concepte de consumació té una naturalesa bàsicament formal. Aquesta naturalesa comporta, per exemple, que aquelles infraccions la descripció típica de les quals contingui condicions objectives de punibilitat no es consumen fins al moment en què aquestes condicions es compleixen. Quan el subjecte actiu porta a terme actes que tendeixen a la consumació del delicte, però aquesta no s'acaba produint, s'entén que la infracció no s'ha arribat a consumar i, segons el grau d'execució assolit, es considera que el fet simplement ha quedat en fase d'actes preparatoris o de temptativa. La consumació del delicte té efectes penològics importants, atès que, com a regla general, el Codi penal (CP) castiga més greument una conducta delictiva quan ha estat consumada que quan s'ha aturat en la fase de temptativa (amb alguna excepció, com ara l'article 597 del CP), o quan ni tan sols ha ultrapassat els actes preparatoris, en què la regla general és la impunitat. Les penes previstes per a les formes consumades de les diverses infraccions penals són les assignades pel CP en la part especial a cada delicte o falta concrets. En el cas de la temptativa, el CP obliga a imposar a l'autor una pena inferior en un o dos graus a la sanció prevista per al delicte consumat (art. 61 i 62 CP). En el cas dels actes preparatoris, el càstig és excepcional (art. 17 i 18 CP) i sempre més lleu que la sanció prevista per al tipus consumat.
    Des del punt de vista doctrinal, la menor severitat del càstig de les conductes intentades en comparació amb les consumades -especialment pel que fa als delictes de resultat- és criticada pels autors que centren el judici d'antijuridicitat del fet en l'anomenat desvalor d'acció i que consideren que la producció del resultat depèn de factors casuals que no justifiquen un mereixement de pena accentuat.
    Des del punt de vista concursal, es considera que els tipus de la temptativa i dels actes preparatoris només són aplicables subsidiàriament al tipus de la consumació, és a dir, únicament en aquells casos en què aquest últim no es pugui aplicar (art. 8.2 CP: regla de subsidiarietat tàcita).
    En el cas de les faltes contra els interessos generals i l'ordre públic, el CP estableix que només són punibles les infraccions consumades (art. 15.2 CP). Aquest mateix criteri és aplicable a les infraccions imprudents ja que, segons l'opinió doctrinal majoritària, aquestes només són punibles si el resultat exigit pel tipus consumat s'esdevé de manera efectiva.
    A partir del moment en què el delicte es consuma desapareix la possibilitat que el subjecte actiu aconsegueixi la impunitat desistint de l'execució, és a dir, la consumació impedeix el desistiment voluntari eximent de pena (art. 16 CP) i, com a màxim, es podran apreciar actes de penediment que suposin una atenuació del càstig (art. 21.4 i 5 CP).
    Doctrinalment, hom distingeix entre dues classes de tipus en funció de la durada del moment consumatiu. D'una banda, es parla de delictes de consumació instantània en els casos en què la consumació s'esdevé en un moment concret a partir del qual el fet no es pot continuar consumant per impossibilitat de continuar subsumint-lo en la descripció legal. Aquest és el cas de l'homicidi (art. 138 CP): en el moment en què es produeix la mort de la víctima de l'acció homicida el delicte es consuma i aquesta consumació no es pot perllongar en el temps, atès que, evidentment, és impossible continuar matant algú que ja ha mort. En els delictes de consumació instantània, el moment consumatiu determina la fi de la possibilitat de realització d'actes que constitueixen participació punible. A partir d'aquest moment només tenen cabuda, si s'escau, actes d'encobriment (art. 451 al 454 CP). En canvi, es parla de delictes permanents (o de consumació permanent) en aquells casos en què la formulació del verb típic permet que el moment consumatiu es perllongui en el temps. Aquest és el cas de delictes com ara les detencions il·legals i els segrestos (art. 163 i s. CP) o la violació de la llar (art. 202 CP). Així, per exemple, el delicte de detencions il·legals es consuma tan bon punt la víctima és privada de llibertat a conseqüència de la conducta de l'autor, conducta que consisteix a tancar-la o detenir-la. A més, aquest moment de consumació es perllonga en el temps mentre es manté la víctima en aquesta situació (STS del 26.2.1999, ponent: Conde-Pumpido Tourón). L'instant en què aquesta situació desapareix és anomenat doctrinalment moment d'esgotament del delicte o moment d'acabament del delicte. Com a regla general, cal considerar els tipus de mera activitat com a delictes permanents, que no acaben mentre la conducta del subjecte reuneix les característiques previstes pel tipus legal (STS del 12.2.1999, ponent: Prego de Oliver y Tolivar, en referència al delicte de conducció sota els efectes de l'alcohol).
    En els delictes permanents, la distinció entre moment de consumació i moment d'esgotament té una gran importància per a diverses qüestions. Així, es considera que mentre el delicte es troba encara en fase de consumació és possible que alguns tercers intervinguin en el fet com a coautors o partícips i, alhora, que s'està produint una agressió il·legítima i actual que faculta la víctima per a actuar en legítima defensa. A més, el termini de prescripció en aquests casos no comença fins que no acaba el delicte (art. 132 CP) i no en el moment de la consumació, com succeeix en el cas dels tipus de consumació instantània. Igualment, la característica d'un delicte com a permanent influeix en l'apreciació de les causes d'inimputabilitat en aquells casos en què durant alguns moments de la fase consumativa el subjecte pot ser considerat plenament imputable (STS del 17.9.1994, ponent: Martín Pallín, relativa a l'eximent de drogoaddicció i al delicte de tinença il·lícita d'armes).
    Doctrinalment, una sèrie de delictes s'acostumen a definir com a delictes de consumació anticipada. Amb aquesta categoria es fa referència a certs tipus l'aplicació dels quals no exigeix la producció efectiva d'un resultat, sinó que n'hi ha prou que la provocació d'aquest resultat formi part de les intencions del subjecte. Aquest és el cas dels anomenats delictes de resultat tallat, com, per exemple, el delicte de celebració de matrimoni invàlid per tal de perjudicar l'altre contraent (art. 218.1 CP), en què l'aplicació del tipus no requereix que el perjudici s'arribi a produir, sinó que n'hi ha prou que el subjecte actuï amb la voluntat de causar-lo. Un altre exemple són els anomenats delictes mutilats de dos actes o de dos actes reduïts a un de sol, en què, en tenir una determinada conducta, el subjecte actiu ha d'actuar amb la voluntat, posteriorment, d'executar una segona conducta (per exemple, el delicte de tinença de moneda falsa per a la posterior distribució, de l'article 386 del CP), però sense que l'execució efectiva sigui un pressupòsit aplicatiu del tipus penal corresponent. En els delictes de consumació anticipada l'assoliment del resultat o la realització de la conducta ulterior formen part, si s'arriben a produir, de la fase d'esgotament del delicte (STS del 7.3.1980, ponent: Gil Sáez).