Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2013.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  costa, n f
  • es  costa

<Dret públic>

Definició
Terra que voreja el mar.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Aquest terme també pot fer referència a les conseqüències econòmiques derivades d'un procés, que serien les costes processals, però en aquest cas es tracta la terra que voreja el mar.Jurídicament, en el dret positiu espanyol, no hi ha, ni hi ha hagut mai, un concepte de costa. Així, ni la Llei del 26 d'abril de 1969 ni l'actual del 28 de juliol de 1988, de l'Estat, anomenades lleis de costes, han abordat la delimitació del que s'ha d'entendre com a tal, sinó que només s'han centrat a precisar els límits de diversos espais com ara la zona maritimoterrestre, la platja, el mar territorial, etc. Per tant, cal destacar, primer de tot, i en relació amb el domini públic maritimoterrestre, que els poders públics estan obligats a determinar-lo, així com a protegir-lo per a l'ús públic, i a aquestes qüestions cal referir-s'hi tal com ho regula la Llei 22/1988, del 28 de juliol, de l'Estat.
    Amb aquest propòsit, resulta interessant fer una breu referència als antecedents històrics d'aquesta matèria. Els textos romans (Instituta, llibre II, títol I, paràgrafs 3, 5 i 6, Digesta, llibre I, títol XVI) que fan referència al litoral permeten extreure les conclusions següents: d'una banda, que l'objecte del domini comú de tothom, públic per dret de gents o res nullius, assolia la línia terrestre a què arribava l'aigua del mar en els moments de màximes onades, en tant que tal límit era el propi del mar; de l'altra, es qualifica la titularitat del litoral de res nullius, res comunes omnium o res publicae iuris gentium; de tal qualificació se'n deriven les característiques que tradicionalment s'atribueixen a aquesta qüestió: inalienabilitat, imprescriptibilitat, inembargabilitat, afectació genèrica i ús públic.
    Las Siete Partidas, d'Alfons X, i els furs atorgats a València per Jaume I el 1261 constitueixen les fonts principals del dret històric espanyol, en què hi ha una regulació del demani maritimoterrestre. Així, el text dels furs, més que definir els «ribatges de la mar», el que fa és precisar-ne la naturalesa i el règim jurídic, i assenyala que són extra commercium, i que en pot fer ús tothom per «dret natural». Així mateix, el Llibre del consolat de mar conté abundants referències a la «ribera del mar», si bé només incideix en els usos singulars derivats de la navegació marítima.
    Posteriorment, les lleis d'aigües del 1866 i de ports del 1928 van regular conjuntament les aigües marítimes i les continentals, i només van definir dues zones demanials: el mar litoral o zona marítima i les platges, més per raons de seguretat i sobirania que per motius econòmics.
    Però les coses no han estat sempre així, i avui dia és evident el valor de la costa. Certament, l'actual Llei de costes del 28 de juliol de 1988, de l'Estat, pretén frenar i solucionar el caos general que hi havia i que d'una manera incontrolada anava guanyant terreny d'acord amb el que establia la normativa anterior: la Llei de costes del 26 d'abril de 1969 i el Reglament del 23 de maig de 1980. En aquest sentit es manifesta la Llei 22/1988, del 28 de juliol, de costes, en l'exposició de motius: «la nostra costa està afectada [.] per un gran increment de la població i la consegüent intensificació d'usos turístic, agrícola, industrial, de transport, pesquer i altres», cosa que ha produït un procés de degradació i privatizació, i a tot això respon el referit text legal i el seu Reglament, aprovat pel Reial decret 1471/1989, de l'1 de desembre; si bé, ja els mateixos constituents, en l'article 132 de la Constitució espanyola (CE) havien reaccionat davant la situació descrita en disposar que «són béns de domini públic estatal els que determini la llei, i en qualsevol cas, la zona maritimoterrestre, les platges, el mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i la plataforma continental».
    Així, doncs, la CE va posar fi al llarg i intens procés de privatització de les riberes del mar. Des de l'entrada en vigor del text constitucional, les platges i la zona maritimoterrestre són, sense excepcions, íntegrament béns de domini públic, i sembla indubtable que la tensió entre la posició que nega la possibilitat d'existències de béns privats en el sector del demani maritimoterrestre i la que en permet la subsistència basant-se en l'eventual existència de drets adquirits també ha estat resolta en la Llei 22/1988, mitjançant la conversió dels drets de propietat en concessions administratives, sense que, tal com diu la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol (STC) 149/1991, del 4 de juliol, allò impliqui privació de drets dominicals amb un abast confiscatori, ja que «la conversió del títol que faculta per a ocupar i aprofitar el domini públic és, simultàniament, un acte de privació de drets i una compensació per la privació en qüestió». Sens dubte, la CE ha obert un nou període: tal com diu el Tribunal Constitucional espanyol (TC) en la Sentència 149/1991, «des del moment de la promulgació del text constitucional, tots els espais enumerats en l'article 132.2 s'integren en el domini públic de l'Estat, i s'encomana a l'òrgan legislador establir-ne el règim jurídic i, per descomptat, en actuacions ulteriors de l'Administració delimitar-ne els confins».
    La Llei de costes (Lcost) del 1988 i el seu Reglament han desenvolupat aquell mandat constitucional, i en els articles 3 al 5 de la Lcost es detallen els béns integrants del domini públic maritimoterrestre estatal, i que són els següents:1. La ribera del mar i de les ries, que inclou: a) la zona maritimoterrestre, o l'espai comprès entre la línia de baixamar escorada o màxima viva equinoccial, i el límit fins on arriben les ones en els majors temporals coneguts o, quan el superi, el de la línia de plenamar màxima viva equinoccial. Aquesta zona s'estén també pels marges dels rius fins al lloc on es faci sensible l'efecte de les marees. Es consideren incloses en aquesta zona els aiguamolls, les albuferes, els marjals, els estuaris i, en general, els terrenys baixos que s'inunden a conseqüència dels fluxos i refluxos de les marees de les ones i de la filtració de l'aigua del mar, i b) les platges o zones de dipòsit de materials solts, com ara sorres, graves i palets, incloent-hi escarpes, bermes i dunes, tinguin vegetació o no, formades per l'acció del mar o del vent marí, o per altres causes naturals o artificials.2. El mar territorial i les aigües interiors, amb la llera i el subsol.3. Els recursos naturals de la zona econòmica i la plataforma continental.Igualment, per definició legal, segons l'article 4 de la Lcost, també pertanyen al domini públic maritimoterrestre els béns següents:1. Les accessions a la ribera del mar per dipòsits de materials o per retirada del mar, siguin quines en siguin les causes.2. Els terrenys guanyats al mar a conseqüència indirecta de les obres i els dessecaments a la ribera.3. Els terrenys envaïts pel mar que passen a formar part de la llera per qualsevol causa.4. Els penya-segats sensiblement verticals que estan en contacte amb el mar o amb espais del domini públic terrestre fins al coronament.5. Els terrenys atermenats com a domini públic que, per qualsevol causa, han perdut les característiques naturals de platja, penya-segat o zona maritimoterrestre.6. Els illots en aigües interiors i mar territorial.7. Els terrenys incorporats pels concessionaris per a completar la superfície d'una concessió de domini públic maritimoterrestre quan així s'estableixi en les clàusules de la concessió.8. Les illes formades o que es formen per causes naturals en el mar territorial o en aigües interiors o en els rius fins on es facin sensibles les marees, llevat de les que són de propietat privada de particulars o entitats públiques o procedeixen del desmembrament d'aquesta; en aquest cas, són de domini públic la seva zona maritimoterrestre, les platges i la resta de béns que tenen aquest caràcter.9. Els terrenys contigus a la ribera del mar que s'adquireixen per a incorporar-los al domini públic maritimoterrestre.10. Les obres i les instal·lacions d'il·luminació de costes i senyalització marítima, així com els terrenys afectats corresponents.11. Els ports i les instal·lacions portuàries de titularitat estatal. Aquesta relació detallada de béns que integren el demani maritimoterrestre va ser impugnada en algunes de les definicions per «trencament del principi de seguretat jurídica», amb l'argumentació que s'apartava del criteri emprat en lleis anteriors. La resposta del TC en la Sentència 149/1991 va ser que l'òrgan legislador pot modificar definicions i criteris definitoris de realitats naturals, no jurídiques, a les quals al·ludeix la CE, i que, en definir aquests criteris amb més precisió per establir una delimitació del demani més nítida, no pot ignorar aquest valor lèxic (referint-se al concepte de zona maritimoterrestre) però té llibertat per a escollir els criteris definitoris que consideri més convenients. Igualment, fou impugnada la relació de béns integrants del domini públic maritimoterrestre, als quals no feia al·lusió directament la CE, i això no era possible a judici dels recurrents. El TC estima que els preceptes continguts en la LCost s'han d'entendre «dictats en virtut de la facultat que la CE concedeix a l'òrgan legislador per a determinar els béns que integren el domini públic. Encara que aquesta facultat no apareix acompanyada, en l'article 132.2 que l'atorga, de limitació expressa, és evident que dels principis i drets que la CE consagra cal deduir sense esforç que es tracta d'una facultat limitada, que no pot ser usada per a situar fora del comerç cap bé o gènere de béns si no és per a servir d'aquesta manera finalitats lícites que no podrien ser ateses amb eficàcia amb altres mitjans. En aquest cas la finalitat perseguida és la determinació, la protecció, l'ús i la policia del domini públic maritimoterrestre [.], no cal imputar cap excés a l'òrgan legislador [.]» (STC 149/1991).
    Un cop vistos, de manera general, els béns que s'inclouen en el demani maritimoterrestre segons la Llei de costes del 1988, cal fer una breu referència al conjunt de limitacions i servituds establertes pel text legal amb la finalitat de protegir el demani, i que recauen sobre els terrenys limítrofs. Es tracta de les tradicionals servituds de salvament, de pas i de vigilància del litoral, que la Lcost del 1988 ha substituït per les anomenades «de protecció», «de trànsit» i «d'accés al mar», i també s'ha configurat una zona d'influència en què s'imposen determinades vinculacions i criteris urbanístics. El grau d'aplicació depèn del tipus de sòl al qual s'apliquen, i que recullen les disposicions transitòries tercera i quarta de la Llei de costes, en què fixa el «ser o no ser» d'aquesta Llei. La servitud de protecció recau sobre una zona de cent metres, mesurats terra endins des del límit interior de la ribera del mar, i es pot ampliar cent metres més si així ho exigeixen les peculiaritats de la costa per a assegurar l'efectivitat d'aquesta servitud. En els primers vint metres es permeten operacions de salvament marítim i dipositar objectes llançats pel mar. Així, la Llei distingeix tres menes d'activitats pel que fa a aquesta zona.1. Unes de lliurement permeses, com ara els cultius i les plantacions, les instal·lacions esportives descobertes o les que per la pròpia naturalesa no poden tenir cap altra ubicació o les que presten serveis necessaris o convenients per a l'ús del domini públic, sempre amb l'autorització prèvia de la comunitat autònoma corresponent, que en el cas de Catalunya regula el Decret 55/1992, del 10 de febrer, pel qual s'atribueixen competències al Departament de Política Territorial i Obres Públiques per a autoritzar els usos permesos a la zona de servitud de protecció del litoral català.2. Unes altres de prohibides, com ara l'edificació d'habitatges, la construcció de vies de transport i àrees de servei, la destrucció d'àrids, l'extensió de línies elèctriques d'alta tensió, l'abocament de residus sòlids i la publicitat per carta o un mitjà acústic o audiovisual.3. Finalment, la rigidesa de les prohibicions no impedeix (art. 25 Lcost) que, excepcionalment i per raons d'utilitat pública, el Consell de Ministres pugui autoritzar alguna de les actuacions anomenades supra, sempre que no es localitzin en zones de servitud corresponents a trams de platja, zones humides o altres àmbits d'especial atenció.
    La servitud de trànsit recau sobre una franja de sis metres mesurats terra endins a partir del límit interior de la ribera del mar, i és ampliable a vint metres en els llocs de trànsit difícil o perillós. Té com a finalitat el pas públic de vianants i el dels vehicles de vigilància i salvament, i també pot ser ocupada per a l'execució de passeigs marítims (art. 27 Lcost i art. 51 Reglament general de circulació [RGC], de l'Estat).
    Quant a la servitud d'accés al mar, la longitud i l'amplada depenen de la naturalesa i la finalitat de l'accés, que en tot cas ha de ser públic i gratuït. Corresponen als instruments d'ordenació urbanística del litoral establir aquests accessos i els aparcaments corresponents. Aquesta servitud no impedeix l'expropiació d'altres terrenys necessaris per a la realització d'altres accessos (art. 28 Lcost).
    Respecte de la zona d'influència, l'extensió es determina en els plans d'ordenació territorial, però com a mínim ha de ser de cinc-cents metres. En aquesta zona s'imposen reserves de sòl per a aparcaments de vehicles a les zones de platges, i s'ha d'evitar que les construccions formin pantalles arquitectòniques o s'acumulin volums (art. 30 Lcost). D'altra banda, sota el concepte de «altres limitacions de la propietat», l'article 29 de la Lcost estableix determinades normes de protecció dels àrids: únicament se'n poden extreure amb autorització, i els jaciments d'àrids situats a la zona d'influència queden subjectes al dret de tempteig i de retracte en les operacions de venda, cessió o qualsevol altra forma de transmissió en favor de l'Administració de l'Estat, perquè siguin aportats a les platges.
    Finalment, i en vista de la impossibilitat de recollir tot el contingut de la Lcost, tan sols cal destacar-ne que, d'acord amb la filosofia proteccionista que la caracteritza, regula l'ús, l'aprofitament i l'explotació del demani maritimoterrestre garantint-ne l'ús públic i gratuït, així com la integritat. Igualment, estableix un quadre d'infraccions i sancions que constitueixen l'aspecte repressiu que assegura el compliment de les obligacions establertes en la normativa esmentada.