Back to top
intendent provincial intendent provincial

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  intendent provincial, n m
  • es  intendente provincial

<Història del dret>

Definició
Òrgan tècnic unipersonal de caràcter intermedi d'origen francès imposat pels monarques borbònics durant el segle XVIII, dins el reformisme econòmic que imposaren i en la línia del despotisme il·lustrat.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • L'intendent era el cap de les demarcacions administratives o províncies establertes per a tota la monarquia hispànica, les intendències, que van aparèixer com una nova institució clau per a la nova organització territorial, que també va arribar també a les Índies. A les funcions principalment financeres se'n van afegir d'altres en l'àmbit de l'Administració militar, de la justícia i de la policia quant a la reactivació econòmica; en aquesta última comesa, es va apreciar un profund increment funcional del poder públic amb els Borbó i la figura de l'intendent es va manifestar com al millor camí per a l'intervencionisme regi en el foment laboral, agrari, comercial, industrial i de les comunicacions.
    Els consells territorials dels Àustria, com a òrgans col·legiats i poc operatius, van cedir les tasques de govern a nous òrgans suprems unipersonals més eficients i dividits per matèries -les secretaries d'Estat i dels despatxos d'Estat, de Guerra, de Marina, de Justícia, d'Índies, d'Hisenda-, que van ser el germen dels ministeris actuals. L'intendent provincial actuava com a delegat directe de les secretaries supremes competents, tot i que la subjecció fonamental era respecte al 'intendent general d'Hisenda, un càrrec habitualment annex al de secretari d'Estat i del Despatx. Davant de l'Administració judicial i deliberativa anterior, l'intendent representava -més que altres institucions renovades o de nova planta- el pas cap a una Administració executiva hegemònica, més centralitzada i uniforme, i amb una racionalització i una agilitació més grans.
    Els precedents de l'intendent es troben a França cap al final de l'Antic Règim, tot i que aquest òrgan presentava diferències amb l'espanyol, quant al funcionament i l'evolució, respecte del model d'intendència gal. Davant la necessitat d'enfortir l'autoritat a les províncies, el rei francès enviava comissaris amb el títol de superintendent o d'intendent per controlar o corregir actuacions venals dels oficials ordinaris. Aquests delegats regis es van anar generalitzant i consolidant amb atribucions administrativoeconòmiques en els sectors d'hisenda, justícia, policia i exèrcit. A mitjan segle XVII, França estava dividida en intendències, resultat del triomf de la monarquia absolutista davant l'Administració tradicional i feudalitzant.
    En territori de la monarquia hispànica, el primer intendent va aparèixer a Catalunya durant el període de secessió (1640-1652) sota l'Administració francesa; el 1645, el marquès Lluís de Gury fou nomenat intendant des finances en Catalogne. Altres antecedents de l'intendent borbònic a Espanya es troben en la creació, per part de Carles II d'Aragó (II de Castella), de la figura de l'intendent general d'Hisenda el 1687 i el nomenament, el 1691, de vint-i-un intendents generals per a les províncies corresponents de la Corona de Castella, tot això segurament influenciat per l'experiència francesa.
    No obstant això, Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella)-anomenat també Felip d'Anjou- va imposar i reglamentar definitivament l'intendent de la monarquia. En plena Guerra de Successió a la corona hispànica, aquest rei va concedir poders d'intendència per a actuar en els territoris conquerits de la Corona d'Aragó. Les funcions d'aquests primers intendents se centraven especialment en l'Administració militar i en la reorganització financera del territori, com ara aprovisionament i allotjament de les tropes, inspecció de les finances militars, relacions de l'exèrcit amb la població civil, recaptació d'impostos i consignació de les despeses públiques, i nomenament dels subdelegats.
    La institució de la intendència es va perfilar des dels orígens segons les necessitats de l'exèrcit, fins i tot després de la consecució de la pau, que era un instrument fonamental per al reformisme borbònic. La figura de l'intendent contribuïa a racionalitzar l'Administració militar compatibilitzant-la amb l'Administració civil, en nom de l'exercici de la sobirania règia i d'una centralització progressiva.
    El 1707, Melchor Rafael de Macanaz va actuar com a intendent filipista en l'aleshores recentment conquerit Regne de València, i el 1710 va passar a l'Aragó, on va desenvolupar un paper destacat en l'elaboració dels desiguals decrets de Nova Planta. El nomenament del comte de Bergeyck com a intendent general d'Hisenda el 1711 va comportar que aquest noble flamenc desenvolupés un primer pla d'intendències, destinat inicialment als territoris amb tropes (a més de València i Aragó, es van afegir intendents a Extremadura, Salamanca i Lleó, pel fet de ser zones frontereres amb una Portugal defensora de l'arxiduc Carles d'Àustria). Però la plenitud de l'òrgan d'intendència es va produir amb la creació de la Intendència de Catalunya el 1713, amb José Patiño y Rosales com a primer titular, el qual a la vegada va tenir un protagonisme especial en la gestació dels decrets de Nova Planta català (1716) i mallorquí (1715). Precisament, el règim d'intendència es va perfilar, es va experimentar i es va consolidar pregonament en les noves províncies de l'extingida Corona d'Aragó, on el rupturisme institucional de la dinastia dels Borbó era més intens.
    La primera Ordenança d'intendents, del 1718, obra del regalista Patiño, va potenciar aquesta figura territorial, que es va generalitzar a tota la monarquia, excepte a les Índies. A les funcions especialment d'Administració militar del pla de Bergeyck es van afegir aleshores noves funcions financeres, a més dels assumptes de policia i justícia, fet que generà conflictes immediats amb l'antiga Administració: els corregidors de la província i els tribunals ordinaris que continuaven depenent del Consell Reial. Pel fet de residir l'intendent a la capital de la província, aquest assumia el corregiment propi de la ciutat amb la jurisdicció ordinària (això succeïa en el cas de Barcelona). Aquesta nova situació va comportar la distinció de dos tipus d'intendències: les de l'exèrcit i província (eren les millors dotades) i les intendències únicament de província (que no mantenien exèrcit). L'enfrontament creat per la nova figura d'intendència i la pressió política va ocasionar l'abolició, el 1721, de les intendències de província, i únicament van quedar les militaritzades (les quatre de l'antiga Corona d'Aragó, més les províncies amb capital a Sevilla, Badajoz, Salamanca, la Corunya i Pamplona.
    Les reformes dutes a terme durant el període de pau que va caracteritzar el regnat de Ferran VI d'Espanya van portar una nova Ordenança d'intendents el 1749, que va estendre de nou el règim d'intendència a tots els territoris; aquesta reglamentació va resoldre la tensió entre intendents corregidors en favor dels primers -ja que aquests havien d'actuar com a subdelegats i subordinats seus en totes les matèries- i va ampliar les competències en justícia i el control que l'intendent havia de tenir en l'Administració local i en els territoris dels corregidors. El cúmul de comeses del nou intendent corregidor, la seva incapacitat per a escometre-les i els errors i les crítiques consegüents van portar Carles III d'Espanya, el 1766, a potenciar la figura del corregidor, amb la qual cosa es van separar clarament ambdues institucions. El corregidor tradicional va recuperar, en exclusiva, les funcions de policia i justícia, per a les quals estava més ben preparat, i l'intendent va mantenir les de guerra i hisenda, i també la jurisdicció extraordinària civil en aquestes àrees.
    Carles III d'Espanya també va estendre el règim d'intendència a Amèrica i a les Filipines; després de la primera intendència experimental de l'Havana, duta a terme el 1764, les intendències es van anar imposant esglaonadament a la resta de l'imperi amb un objectiu centralitzador per a Madrid, però descentralitzador i amb pèrdua de poder per als virreis.
    L'intendent va entrar en crisi amb el triomf de la sobirania nacional en l'etapa legislativa de Cadis (1810-1813) i l'esfondrament de l'Antic Règim. L'intendent va perdre progressivament atribucions en un lent procés de transformació, especialment després de la mort de Ferran VII d'Espanya, esdevinguda el 1833. La divisió utilitarista d'Espanya en quaranta-nou províncies per a homogeneïtzar l'acció de l'Estat, aquell mateix any, va generar simultàniament quaranta-nou intendències, amb dues autoritats en cada circumscripció territorial: l'intendent, com a representant d'Hisenda, i el subdelegat de Foment (més endavant, cap polític), com a delegat ministerial. Finalment, el 1849 ambdues autoritats civils es van fondre en una de sola: els governadors civils. La pràctica posterior va conduir cada ministeri central a tenir els seus delegats provincials, fet que va deixar els governadors civils com a representants del Ministeri de Governació i coordinadors dels altres delegats (entre els quals, els delegats d'Hisenda, com a simples continuadors indirectes de l'antic intendent).
    Si es particularitza l'evolució de l'intendent a Catalunya, destaca la rellevància que va obtenir aquesta circumscripció d'intendència a partir del 1713, any en què es va crear. L'elecció de l'influent José Patiño com a primer intendent gairebé tres anys abans de la Nova Planta i la determinació d'aquest càrrec en la nova legislació; la condició militar destacada de la nova intendència, coincident territorialment amb la Capitania General de Catalunya; la valoració que tingué com a òrgan pilot fora del Principat, i el reconeixement superior a la resta que se li concedí, tant en dotació com en retribució, són aspectes de la intendència catalana que la confirmen com la més important de la monarquia borbònica. Amb una Nova Planta d'estructura castrense (capità general, intendent, governadors militars i corregidors d'extracció militar, excepte la Reial Audiència de Barcelona), l'intendent era la segona autoritat de Catalunya, després del capità general i per davant del regent de la Reial Audiència. Amb categoria de mariscal de camp, l'intendent gaudia d'autonomia davant el capità general, per tal com depenia directament del superintendent general de la Reial Hisenda, normalment secretari d'Hisenda, a Madrid.
    Les funcions financeres de la intendència se centraven en l'administració del patrimoni reial (abans en mans del batlle general, rendes generals -duanes- i estancaments o reials -com ara tabac i mines- i, especialment, el cadastre -tributació innovadora borbònica imposada a Catalunya el 1716, equivalent a les rendes provincials castellanes). Partint d'una quota anual que calia recaptar, el cadastre reial gravava les hisendes sense excepció; el cadastre personal grava les rendes de feina, del qual quedaven exemptes les classes privilegiades, i el cadastre industrial o beneficiari gravava els beneficis comercials. Pel fet de ser, la intendència catalana, del tipus exèrcit i província, les funcions de l'intendent en el camp de l'Administració militar eren molt diverses (pagues, proveïments, allotjaments, fortificacions, transports militars, forests i plantacions per a la marina i altres elements). En les funcions de justícia, l'intendent gaudia de jurisdicció especial civil (com ara fiscalització de les finances i inspecció administrativa), i, en la de policia, se centrava en els estudis estadístics, les obres públiques i el foment de l'activitat econòmica.
    Per a poder complir les seves finalitats a tot el Principat, l'intendent va desenvolupar una organització jerarquitzada que li permeté una forta centralització des de Barcelona: el comptador d'exèrcit i província, substitut de l'intendent absent i amb funcions afins a l'antic mestre racional; el tresorer o pagador d'exèrcit i província, tercer en importància; el Tribunal de la Intendència, per als assumptes contenciosos d'hisenda; els administradors de rendes i els oficials de la Secretaria d'Estat de Despatx d'Hisenda. Juntament amb aquests organismes centrals, l'intendent a Catalunya comptava amb altres ens territorials en qui delegava per executar les seves instruccions i atribucions; aquesta funció era desenvolupada per corregidors que van actuar com a subdelegats en els assumptes d'intendència del seu corregiment. Des del 1713 i fins al 1808 Catalunya va tenir deu intendents, tots pertanyents a la baixa noblesa, però cap d'ells no havia nascut al Principat.
  • V. t.: corregidor n m
  • V. t.: intendent general n m