Nota

• Àmbit: Catalunya
• D'acord amb el dret romà, es podien disposar llegats, donacions patrimonials particulars per causa de mort a favor de tercers, consistents en béns determinats, mobles, immobles, roba, diners o crèdits, tant en testament com en codicil. També es podien atribuir en fideïcomís, de manera que es fixava un llegat i un legatari fiduciari que tenia el deure de lliurar-lo al legatari definitiu. Precisament quan s'instituïa un heretament, l'heretant solia fer una reserva determinada, normalment una suma de diners per a poder-ne disposar lliurement i que freqüentment anava destinada (a més dels drets dotals i legitimaris que hi podien estar inclosos) a cobrir els previsibles llegats pietosos i d'altres de profans que havia de disposar en testament o en un acte mortis causa.
  Es poden distingir dues classes de llegats: el llegat pietós i el llegat profà.
  1. ELS LLEGATS PIETOSOS. Pel que fa als precedents normatius, l'Església va introduir la norma segons la qual l'ànima havia de participar en la successió del causant, encara que fos a títol particular i no d'herència (a partir d'alguns testimonis que es remunten al segle V). Sant Agustí ho recomanava i formulava la regla que Jesucrist havia de participar en les herències com els fills i els successors del causant (fac locum Christo cum filiis tuis). El dret romà prejustinianeu no s'hi referia (sens perjudici que es reconeguessin donacions a l'Església per a instituir el que després es coneixeria com a fundacions). El cas és que el dret germànic va introduir per primera vegada aquesta institució pro animae (una llei de Xindasvint limitava el dret del causant a fer donacions a càrrec de la seva herència a favor d'estranys a la família a una cinquena part del seu cabal, i com a possibles beneficiaris d'aquestes donacions incloïa l'Església. Tot i així, no s'estipulava encara en aquell moment la successió necessària de l'ànima).
  En el dret sorgit en la reconquesta (concretament, a Lleó i Castella) ja s'atribuïa una certa part del cabal relicte a favor de l'ànima, la qual cosa s'aplicava encara que el causant no ho hagués disposat; una part que acabà sent la cinquena, com fixava el dret visigot. Tanmateix, aquesta norma es va introduir de manera consuetudinària per la influència indubtable de l'Església, i es generalitzà a tots els regnes hispànics. Justament a l'edat mitjana era molt freqüent llegar béns als monestirs i a les parròquies en compensació per favors espirituals, i moltes vegades s'arribava a lliurar el mateix cadàver a una institució eclesiàstica. El cas és que alguns ordenaments municipals d'arreu reconeixien aquesta pràctica, i la regulaven precisament per a protegir els drets dels descendents del causant, de manera que es limitava la quantia d'aquestes donacions per exemple a la cinquena part del cabal hereditari. Precisament a Girona (Costums de Girona, capítol XV), en el cas de mort intestada d'un home sense fills, segons el seu dret consuetudinari una tercera part de l'herència havia de ser per als capellans de la seva parròquia perquè cantessin misses per a la seva ànima.
  El dret comú també es referia a aquestes donacions, que anomenava piae causae. Els seus estudiosos n'han elaborat una teoria de base canònica, i en part romana, segons la qual en primer lloc calia respectar la persona i la voluntat de tots els individus, i en segon lloc, partint del fet que els pecats sempre s'han de redimir, s'indica que tot individu havia de deixar disposada alguna cosa perquè l'hereu pogués reparar els danys que el difunt hagués causat. I en aquest cas s'incloïen tant els deutes materials que s'haguessin deixat com qualsevol altre tipus de dany (físic i moral) que s'hagués causat a altres persones. A més a més, l'antiga comanda pro anima passà a ser ad pias causas (totes les que poguessin ser beneficioses per a l'ànima del difunt). I així es pot entendre que també eren llegats pietosos els que es destinaven als pobres, a hospitals i asils, a confraries o a religiosos, per a aliments a qui no en tenia, perquè algú pogués estudiar, per a reparar edificis públics o per a la ciutat, per a l'església, per a pagar deutes dels pobres, perquè les prostitutes canviessin de vida o, simplement, per a l'ànima (per a les celebracions religioses).
  Pel que fa a la pràctica testamentària, a Catalunya a partir de la baixa edat mitjana la norma general, segons aquesta pràctica, continuava sent disposar llegats pietosos però fixats voluntàriament pel testador sense estar subjectes a una quota determinada i sempre amb remissió al costum. En tots els testaments la primera legatària era la mateixa ànima del causant, després d'encomanar-la a Déu i demanar perdó pels pecats comesos. Efectivament, el testador, per a un repòs etern, ordenava que se celebressin diferents pregàries durant l'enterrament (lletanies i absoltes de difunts) i diverses celebracions i misses (la de cos present, de novena, de tercer dia, trentenari i la missa d'aniversari o de cap de any), i sempre «ab oferta de pa, diner y candela com era acostumat», amb la intervenció d'un sacerdot o més. També era habitual «fundar» aniversaris perpetus, a la mateixa parròquia on residia el causant o en altres esglésies o monestirs, amb la indicació en cada cas de l'altar o capella on s'havien de celebrar.
  Eren freqüents els llegats fets a favor dels pobres, d'hospitals i asils, com els que s'atorgaven a la mateixa parròquia per a fer obres o adquirir imatges. O, simplement, es creaven beneficis eclesiàstics, i es constituïa una fundació a la qual s'assignaven uns béns determinats perquè amb les seves rendes algú pogués professar com a sacerdot (de vegades s'exigia que el beneficiari fos de la mateixa família que el causant o, si més no, de la mateixa població). Els patrons d'aquests beneficis solien ser tres -el rector, algun representant municipal (un jurat, cònsol o paer, o bé un prohom) i un parent o amic. Igualment, per a la pau i el repòs etern de la seva ànima, com un llegat més, el causant imposava a l'hereu el deure de pagar els seus deutes per a poder morir en la confiança que no deixava res pendent de pagar ni de rescabalar als qui el difunt hagués ofès en vida (torts e injuries). Tots aquests llegats tenien l'ànima del causant com a beneficiària, però evidentment revertien en bona part en mans de l'Església i d'altres institucions que hi estaven més o menys vinculades. I sempre eren els primers llegats que s'atorgaven en tots els testaments, amb la denominació de pios o religiosos.
  Es poden incloure aquí les disposicions que es dictaven en relació amb el mateix cadàver, al qual s'havia de donar cristiana sepultura. Així, el testador indicava el lloc on volia ser enterrat -a la vila d'origen o al lloc on vivia, en un panteó o vas familiar de l'església parroquial o en un altre temple (en el cas de les confraries, si tenien temple propi, s'hi enterraven llurs membres), o si era al cementiri es referia simplement al fossar comú de la parròquia o, dins d'aquest, en el panteó familiar.
  Finalment, per a donar compliment als llegats pietosos el testador com a norma general designava tot seguit els marmessors de la anima. Aquests marmessors particulars s'ocupaven de l'enterrament i complien els llegats pietosos segons les instruccions del testador, amb càrrec al patrimoni del causant i amb facultats plenes per a disposar-ne a aquest efecte.
  2. ELS LLEGATS PROFANS. Aquests llegats eren destinats a terceres persones diferents de l'hereu, que solien ser altres membres de la família, fillols o amics. Un primer legatari «profà» solia ser el cònjuge que sobrevivia, a qui s'atorgava l'usdefruit vidual; tanmateix, el testador podia disposar que la seva vídua fos «alimentada, vestida y calçada, sana y malalta» per l'hereu, «vivint y treballant per a la casa», o concedir-li el dret d'habitació en la mateixa casa del causant. Però aquests llegats estaven subjectes a les condicions que el cònjuge vidu no es tornés a casar (havia de «conservar lo nom» del difunt) i treballés per a la casa; tot això sens perjudici que els cònjuges també es fessin donacions mortis causa, les úniques autoritzades entre ells.
  Altres llegats eren per exemple l'atorgament dels dots als fills no hereus, si contreien matrimoni. El dot formava part de la massa hereditària del causant; i si un fill es casava després de la seva mort, l'hereu li havia de lliurar el dot segons el que hagués disposat el progenitor (normalment es fixava un valor, que es cobria de la manera que decidien els interessats). Un altre llegat habitual era el dret d'aliments en sentit ampli que es concedia als fills que no eren hereus però romanien solters a la casa dels pares, o per als ascendents que sobrevivien, sempre amb el deure que treballessin per a la casa. L'objecte del llegat podia ser una suma de diners, una pensió alimentària vitalícia o temporal, crèdits, mobles, immobles, ramats o roba. Un cop disposats els llegats, res no impedia que el testador els modifiqués o en creés de nous en un altre testament o en un codicil posterior. I ja a la seva mort, l'hereu era l'encarregat de donar-los compliment.
  El legatari tenia en qualsevol cas una hipoteca legal sobre el patrimoni de l'hereu com a garantia que el seu llegat li seria lliurat. No obstant això, l'hereu no estava obligat a lliurar els llegats fins que acceptés l'herència, i, una vegada acceptada, el legatari podia exercir l'acció reivindicatòria corresponent per a reclamar-li el llegat. Fins i tot si l'hereu trigava a decidir-se si acceptava l'herència, els legataris el podien forçar a decidir-se per via judicial i requerir-lo perquè manifestés si finalment l'acceptava o la rebutjava. De la mateixa manera, si el legatari no reclama ni s'avenia a rebre els llegats, l'hereu el podia requerir perquè es manifestés en un sentit o en un altre.
  D'altra banda, hi havia la possibilitat que el valor total dels llegats disposats superés les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid. En aquest cas, l'hereu podia retenir la quarta part d'aquell actiu i, per a fer-ho, podia reduir els llegats en la part necessària i de manera proporcional. Òbviament, abans de fer aquella retenció l'hereu havia de fer l'inventari de l'herència i avaluar-la. Aquella quarta part rebia la denominació de quarta falcídia, per la llei romana que l'establia, la lex falcidia, segons la qual el testador no podia donar per llegats més de les tres quartes parts de l'herència, a fi d'assegurar a l'hereu com a mínim la seva quarta part (la norma s'aplicava també a totes les disposicions patrimonials mortis causa).
  Hi havia també el prellegat, que es podia atorgar a un hereu quan els cridats a la successió eren més d'un (no es podia concedir si només hi havia un hereu), i l'havien de satisfer els altres hereus segons el que hagués disposat el testador; en cap cas els béns prellegats no responien ni quedaven afectes per les possibles càrregues de l'herència.