Nota

• Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
• Des del punt de vista del dret penal, el que mou un subjecte a realitzar una determinada conducta pot ser en alguns casos un element decisiu a l'hora de valorar-ne la rellevància penal i, com a regla general, és una qüestió que cal tenir en compte per tal de determinar la gravetat del càstig que correspon a la part autora d'un fet delictiu.
  De vegades, la tipicitat d'algunes conductes depèn de la motivació amb la qual ha actuat el subjecte actiu (per exemple, per a determinar el delicte de furt de l'article 234 del Codi penal [CP] cal que el subjecte actuï amb ànim de lucre). Si la motivació exigida pel tipus penal no concorre en un cas concret, la conducta és atípica i, per tant, impune. En aquests casos els motius formen part de la categoria dels elements subjectius del tipus o de l'injust. L'anàlisi de la motivació del subjecte també és un element que bona part de la doctrina considera imprescindible per a determinar la voluntarietat del desistiment eximent de pena en cas de temptativa (art. 16 CP).
  En altres casos, la motivació del subjecte es té en compte per a determinar la gravetat de la responsabilitat penal. L'article 21.3 del CP estableix com a circumstància atenuant genèrica el fet que el subjecte ha actuat per causes o estímuls tan poderosos que han produït arravatament, obcecació o un altre estat passional d'una importància semblant. En aquest cas, però, sembla que l'aplicació de l'atenuant no depèn tant de quines són les causes o els estímuls que han mogut el subjecte, sinó dels efectes que han tingut sobre la seva capacitat de motivació.
  El CP vigent ja no estableix la circumstància atenuant que consisteix a «obrar per motius morals, altruistes o patriòtics de notòria importància», que havien contingut alguns codis anteriors. La desaparició de la circumstància es pot inscriure dins una de les línies evolutives que ha seguit el dret penal en les darreres dècades, en què certes motivacions a les quals s'atribuïa en el passat una notable importància han perdut el valor atenuant del càstig. És el cas, per exemple, de l'ànim d'ocultar la deshonra, que caracteritzava l'antic delicte d'infanticidi (art. 410 CP del 1973) o certes formes atenuades d'avortament (art. 414 CP del 1973) i que en el dret vigent s'ha deixat de prendre en consideració.
  No obstant això, és en l'àmbit de les circumstàncies agreujants genèriques on, de manera més evident, es poden apreciar els efectes de certes motivacions en la determinació de la gravetat de la pena. L'article 22.4 del CP estableix com a agreujant la comissió del delicte «per motius racistes, antisemites o una altra classe de discriminació referent a la ideologia, a la religió o a les creences de la víctima, l'ètnia, raça o nació a la qual pertany, el sexe o l'orientació sexual, o la malaltia o minusvalidesa que pateixi». Gonzalo Rodríguez Mourullo considera que per a apreciar l'agreujant no cal que la motivació discriminatòria sigui l'única que mogui el subjecte, però sí que ha de ser determinant en la seva actuació delictiva. La doctrina majoritària considera que, en principi, aquest agreujant és aplicable a tota classe de delictes, excepte aquells en què la motivació discriminatòria ja formi part del tipus (art. 510 CP). És aconsellable reduir l'aplicació de la circumstància als casos en què la transcendència del que ha motivat el delicte es pugui valorar com una afectació greu a la sensació de seguretat de determinats col·lectius. Només d'aquesta manera sembla trobar-se una interpretació que vincula l'aplicació de la circumstància a la lesivitat del fet delictiu i no a les simples opinions de la part autora.
  Una part de la doctrina interpreta altres agreujants genèrics com quelcom que depèn de la motivació del subjecte. És el cas de la circumstància que consisteix a executar el fet mitjançant un preu, una recompensa o una promesa (art. 22.3 CP), els efectes agreujants de la qual se solen justificar per la cobdícia que mou la part autora del delicte, o de la circumstància d'acarnissament (art. 22.5 CP) que es fonamenta, segons alguns autors i la jurisprudència més habitual del Tribunal Suprem, en la motivació perversa del subjecte actiu, que es fa palesa en l'augment deliberat i inhumà del dolor de la víctima. En alguns casos la motivació del subjecte es té en compte com a circumstància agreujant específica de certes figures delictives. Aquest és el cas, per exemple, de l'agreujament que es fixa per al delicte d'apoderament i revelació de secrets quan la conducta es realitza amb finalitats lucratives (art. 197.6 CP).
  Amb independència de la repercussió taxada de certes motivacions en la determinació de la pena, es considera que els motius sempre són un factor que el jutge ha de considerar a l'hora d'individualitzar la sanció final concreta dins el marc de discrecionalitat que la llei li atorga. No obstant aquest marge, però, sembla que en els casos en què es vinculen efectes agreujants del càstig als motius del subjecte, la vinculació s'ha de motivar en la sentència. Com en tots els elements de naturalesa subjectiva, en la prova dels motius amb què ha actuat un subjecte, el jutge ha de recórrer a la prova d'indicis sempre que no existeixi una exteriorització de l'acusat mateix sobre quina ha estat la motivació real.
  La legitimitat dels agreujaments de la pena basades en la motivació del subjecte es qüestiona en una part de la doctrina, concretament en la que considera que no es poden atribuir efectes d'agreujament a circumstàncies que no es tradueixen en més lesivitat de la conducta. En principi, aquest punt de vista no qüestiona la legitimitat de les tipificacions penals que tenen en compte els motius del subjecte quan això s'explica per la voluntat d'anticipar les barreres de punibilitat, com en el cas dels delictes de consumació anticipada (que inclou la categoria dels delictes de resultat tallat i de dos actes reduïts a un de sol). En aquests casos, la motivació del subjecte es pot vincular a la perillositat de la conducta.
  En canvi, són molt més problemàtics des del punt de vista dels límits del ius puniendi els casos en què un agreujant penal es vincula al contingut de la motivació del subjecte, però sense que aquesta es tradueixi en lesivitat de la conducta; és el cas, per exemple, de l'agreujant genèric de preu. En aquests casos es pot qüestionar la legitimitat dels agreujants des del punt de vista del dret penal del fet que impedeix castigar el caràcter o la manera de ser.
• V. t.: element subjectiu n m
• V. t.: injust n m
• V. t.: furt n m