Nota

• Àmbit: Espanya
• En les lleis d'enjudiciament, es distingeixen diversos actes de comunicació: la notificació, la citació, la citació a termini i el requeriment. La notificació, en sentit processal estricte, es pot definir, segons autors com ara Francisco Ramos Méndez, com la simple comunicació als interessats d'una resolució del tribunal. Aquest acte de comunicació, dut a terme pel secretari o la secretària judicial, no comporta que els destinataris hagin de fer cap mena d'actuació processal.
  Quant a la pràctica de la notificació, s'han de distingir diversos casos. Quan la persona interessada compareix a la seu del jutjat, el tribunal o al local designat, el secretari, la secretària o l'oficial autoritzat fan la notificació personalment, llegeixen íntegrament la resolució i n'entreguen una còpia a la persona destinatària. Quan la notificació s'ha de fer fora de la seu de l'òrgan jurisdiccional, la regla general és enviar-la mitjançant un correu certificat amb justificant de recepció al domicili de la persona destinatària si és conegut (tret del procés penal en què la notificació s'ha de fer mitjançant un agent judicial).
  Tanmateix, aquesta regla general té nombroses excepcions, regulades pels articles 261.2, 261.3 i 261.4 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC). Si el mitjà anterior fracassa, la notificació es fa mitjançant una cèdula, que s'entrega a la persona destinatària. En cas que la persona no es trobi al seu domicili, la llei permet que la cèdula de notificació s'entregui a alguna de les persones que estableixen l'article 268 de la LEC, els articles del 170 al 174 de la Llei d'enjudiciament criminal (LECr) i l'article 57 de la Llei de procediment laboral (LPL). Quan el domicili del destinatari no sigui conegut, la notificació es fa per mitjà d'edictes o de notificació en les estrades. Aquesta darrera fórmula està prevista per al cas en què la persona demandada estigui en rebel·lia. Segons l'article 248 de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ) quan es notifiqui una resolució s'ha d'indicar si és ferma o no, els recursos procedents segons la llei, l'òrgan davant el qual es poden interposar i el termini per a fer-ho. Les notificacions que no es duguin a terme de conformitat amb els requisits fixats en la llei són nul·les, tret en el cas de les excepcions que estableix l'article 279 de la LEC; també fa referència a la nul·litat dels actes de comunicació, amb caràcter general, l'article 238 de la LOPJ.
  El fet que l'article 261 de la LEC reguli nombroses excepcions a la regla general ha provocat una confusió en la doctrina a l'hora d'establir un ordre de prioritat entre les diferents formes de portar a terme la notificació. D'altra banda, la polèmica doctrinal se centra en la necessitat d'adequar la legislació actual en aquesta matèria a les noves tècniques de comunicació (per exemple, el fax o el correu electrònic), un cas permès en l'article 261.3 de la LEC, que estableix de manera expressa la possibilitat d'utilitzar qualsevol altre mitjà de comunicació idoni. A l'últim, la doctrina també s'ha plantejat la necessitat d'unificar els diferents actes de comunicació en un de sol per tal de minimitzar i abreujar les dilacions que es produeixen amb la regulació actual. La notificació està regulada, bàsicament, per l'article 260 i següents de la LEC, per l'article 166 i següents de la LECr i per l'article 53 i següents de la LPL; la LOPJ també hi fa referència en els articles del 270 al 272.
  El Tribunal Constitucional ha declarat reiteradament la transcendència dels actes de comunicació processals per a l'efectivitat del dret a la tutela judicial efectiva, i ha expressat que els actes «tenen la finalitat material de fer arribar a coneixement de les persones afectades les decisions i les resolucions judicials amb l'objectiu que puguin adoptar la posició que estimin pertinent per a defensar llurs interessos» (Sentència del Tribunal Constitucional [STC] 108/1995, del 4 de juliol; STC 121/1995, del 18 de juliol, i STC 64/1996, del 16 d'abril). Això «imposa als òrgans judicials un deure de diligència especial en la realització, que asseguri, en la mesura que pugui, la recepció dels destinataris, i la consegüent oportunitat de defensar-se» (STC 108/1995, del 4 de juliol; STC 64/1996, del 16 d'abril; STC 82/1996, del 20 de maig, i STC 126/1996, del 9 de juliol). Tanmateix, aquest deure de diligència «no s'ha d'estendre en termes tan amplis com per a excusar la negligència dels destinataris de la comunicació» (STC 121/1996, del 8 de juliol; STC 80/1996, del 20 de maig; STC 81/1996, del 20 de maig, i STC 82/1996, del 20 de maig) «o un comportament contrari a la bona fe» (STC 121/1996, del 8 de juliol, i STC 160/1995, del 6 de novembre).
  És per això que, sempre que sigui factible, el tribunal ha de procurar utilitzar la notificació personal, atès que «ofereix més garanties i més seguretat de recepció per als destinataris»; el recurs als edictes, en canvi, està configurat com l'últim remei «de caràcter supletiu i excepcional, i que requereix l'esgotament previ dels mitjans de comunicació ordinaris, i també la constància formal que s'hagi intentat la pràctica dels altres mitjans i la convicció de l'òrgan judicial que, en ser desconegut el domicili i ignorat el parador de la persona interessada, són inviables o inútils els altres mitjans de comunicació processal» (STC 29/1997, del 24 de febrer; STC 126/1996, del 9 de juliol; STC 64/1996, del 16 d'abril; STC 82/1996, del 20 de maig, i STC 108/1995, del 4 de juliol).
• V. t.: citació n f
• V. t.: citació a termini n f
• V. t.: requeriment n m