Nota

• Àmbit: Espanya
• En l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol no existeix una regulació general sobre el negoci i la seva transmissibilitat, per això és necessari induir uns principis a partir de normes disperses que es refereixen a alguns aspectes concrets del negoci, i que n'estableixen la possibilitat d'alienació (art. 291 Codi de comerç, art. 324 i 1389 Codi civil espanyol i art. 44 Estatut dels treballadors); d'aportació a una societat (art. 39.3 Llei de societats anònimes); que es doni en arrendament (art. 3 Llei d'arrendaments urbans), de manera que la persona titular del negoci cedeix a una altra persona, física o jurídica, l'ús o l'explotació del negoci per un temps determinat o per un preu concret i es produeix, per tant, una dissociació entre la titularitat del negoci i la titularitat de l'explotació efectiva; o sigui que l'objecte d'hipoteca (art. 19 Llei d'hipoteca mobiliària, de l'Estat, del 1954), en no ser, el negoci, un bé immoble, no és susceptible que se'n constitueixi una garantia real; per aquest motiu, únicament és possible la hipoteca mobiliària sobre béns mobles determinats del negoci.
  Finalment, el negoci jurídic és l'acte jurídic, lícit, més important i consisteix en una o diverses declaracions de voluntat encaminades a produir efectes jurídics, és a dir, a crear, modificar o extingir un dret. En el dret mercantil, el principal negoci jurídic és el contracte.