Nota

• Àmbit: Espanya
• Malgrat que l'article 299 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) no recull les presumpcions com a mitjà de prova, sí que els dedica els articles 385 i 386, la qual cosa posa de manifest la significació probatòria evident que tenen. A diferència de la LEC del 2000, la del 1881 no tenia cap precepte relatiu al tractament de les presumpcions, i calia anar als articles 1249 i següents del Codi civil espanyol, ja derogats. Si bé no són un mitjà de prova, les presumpcions sí que són un mètode per a provar i es pot definir com la inducció (o judici lògic) de la presència d'un fet desconegut que s'ha de provar per mitjà d'altres fets certs, existents i completament provats.
  La presumpció és una activitat lògica d'inferència de nous fets que es duu a terme, en el moment de la valoració de la prova, a partir de les afirmacions base fixades en el judici i com a conseqüència del nexe que hi ha entre els uns i els altres. L'estructura de la presumpció combina tres elements: l'afirmació base o indici, l'afirmació o fet presumpte, i l'enllaç o nexe entre l'afirmació base i el fet presumpte.
  L'afirmació base o indici és el punt de recolzament de tota presumpció, i és decisiu que l'indici sigui provat. Així, les presumpcions legals només són admissibles quan la certesa del fet indici del qual parteix la presumpció és fixada per admissió o prova.
  L'afirmació o fet presumpte és una conseqüència que es dedueix del fet base; també ha de ser afirmada per la part i constitueix el supòsit de fet de la norma que s'aplica en el procés civil. El més característic d'aquest fet és que aporta un element de prova que no havia estat possible obtenir d'una altra manera.
  Finalment, el que fa possible la formació de presumpcions és l'enllaç o nexe entre l'afirmació base i el fet presumpte; el nexe lògic entre els dos fets constitueix la presumpció.
  La distinció tradicional entre les presumpcions legals i les presumpcions judicials està recollida expressament en la LEC (article 385, relatiu a les presumpcions legals, i article 386, relatiu a les presumpcions judicials).
  Quan l'enllaç entre una afirmació base i un fet presumpte és determinat i fixat per la llei, hi ha presumpció legal. Els efectes probatoris de les presumpcions legals són fixats en l'article 385 de la LEC: «1. Les presumpcions que la llei estableix dispensen de la prova del fet presumpte la part a la qual afavoreixi aquest fet. Aquestes pretensions només són admissibles quan la certesa del fet indici del qual parteix la presumpció hagi quedat establerta mitjançant admissió o prova. 2. Quan la llei estableixi una presumpció llevat que hi hagi una prova en contra, es pot dirigir tant a provar la inexistència del fet presumpte com a demostrar que en el cas de què es tracti no hi ha l'enllaç que hi ha d'haver entre el fet que es presumeix i el fet provat o admès que fonamenta la presumpció. 3. Les presumpcions que estableix la llei admeten la prova en contra, llevat dels casos en què ho prohibeixi expressament.»
  Quan l'enllaç entre l'afirmació base i la conseqüència es fa directament per l'òrgan jurisdiccional, hi ha una presumpció judicial. En aquest cas, el nexe no està fixat prèviament per la llei, sinó que el construeix l'òrgan jurisdiccional mateix mitjançant la utilització de màximes de l'experiència comunes. S'exigeix, doncs, que l'enllaç sigui precís i directe segons les regles del criteri humà.
  Concretament, l'article 386 de la LEC disposa el següent: «1. A partir d'un fet admès o provat, el tribunal pot presumir la certesa, als efectes del procés, d'un altre fet, si entre el fet admès o demostrat i el presumpte hi ha un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà. La sentència en què s'apliqui el paràgraf anterior ha d'incloure el raonament en virtut del qual el tribunal ha establert la presumpció. 2. Davant de la possible formulació d'una presumpció judicial, el litigant perjudicat sempre pot practicar la prova en contra a què es refereix l'apartat 2 de l'article anterior.»
  Quant als requisits de les presumpcions, cal assenyalar en primer lloc, que el jutge o jutgessa pot aplicar els efectes establerts en la norma, o els que entengui com a apropiats si és una presumpció judicial, sempre que el fet base consti en el procés i hagi estat incorporat per la part; en segon lloc, que la part també ha d'al·legar l'afirmació presumpta, és a dir, la conseqüència que la part entén que s'ha de produir per derivació del fet base (en el cas de la presumpció legal, cal al·legar la norma que la recull); en tercer lloc, en les presumpcions legals iuris tantum, la prova en contra es pot dirigir tant a provar la inexistència del fet presumpte com a demostrar que no hi ha, segons el cas, l'enllaç que hi ha d'haver entre el fet que es presumeix i el fet provat o admès que fonamenta la presumpció (art. 385.2 LEC), i, en quart lloc, com a oposició a la formulació d'una presumpció judicial, la part perjudicada pot sol·licitar la pràctica de prova en contra (art. 386.2 LEC).
  D'altra banda, pel que fa a les presumpcions judicials, l'article 386.1 de la LEC estableix la necessitat que la sentència incorpori el raonament que s'ha fet servir per a la presumpció. Com tota motivació fàctica, l'explicitació d'aquest raonament en facilita la impugnació i el control judicial posterior per mitjà dels recursos establerts legalment, per tal de comprovar-ne la racionalitat, la coherència i la lògica.
  La vulneració de la previsió legal es pot combatre per mitjà del recurs extraordinari per infracció processal (infracció de les normes processals reguladores de la sentència de l'article 469.1.2 de la LEC), o fins i tot per la via de l'article 469.1.4 de la LEC, per vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva. Aquest recurs pot ser idoni per a impugnar els casos d'absència total de raonament de la sentència. En cas d'estimació del recurs, la sentència és anul·lada i s'ordena la reposició de les actuacions amb l'objectiu que es dicti una nova sentència que inclogui expressament el raonament de la presumpció no incorporat inicialment (art. 476 LEC).
  Un altre cas són les sentències en què s'explicita el raonament, encara que sigui arbitrari o il·lògic, en què el control ha d'incidir sobre el contingut de fons. Per aquest motiu, el recurs extraordinari per infracció processal és inadequat. Des d'un punt de vista teòric, no hi ha cap obstacle per a dur a terme aquest control per la via del recurs de cassació (art. 477 LEC).
• V. t.: presumpció iuris et de iure n f
• V. t.: presumpció iuris tantum n f
• V. t.: presumpció judicial n f
• V. t.: presumpció legal n f