Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  privilegi, n m
  • es  privilegio

<Dret canònic>

Definició
Disposició en virtut de la qual s'atorga a una persona o a una categoria de persones un dret especial o un tracte de favor, diferent del que dona la llei comuna, amb un cert caràcter de permanència.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Els ordenaments jurídics no poden fixar tots els casos possibles, i menys si són molt especials o atípics. Si s'esdevenen, o bé estan fixats per la llei, o bé el subjecte s'ha de conformar i ha de complir la legalitat (violentant, potser, la seva consciència o la justícia de la situació concreta). En principi, el dret determina poques excepcions extralegals o contràries a la llei.
    Tanmateix, l'ordenament canònic té en compte la realitat del fur intern i el principi de la salus animarum, és més flexible i, al marge de poder establir legalment més casos atípics o, fins i tot, d'admetre el costum contra la llei, també permet la inobservança de la llei positiva per decisió de la jerarquia eclesiàstica en l'àmbit administratiu, ja sigui amb remeis previstos per l'ordenament (el privilegi i la dispensa), com amb remeis alegals (la dissimulatio i la tolerància).
    El privilegi està regulat als cànons del 76 al 84 del Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83). Pel que fa a les característiques, cal destacar que el privilegi s'extingeix en complir-se el termini (generalment llarg) per al qual s'atorgà, o en esgotar-se el nombre de casos que inclou, o bé si les circumstàncies fàctiques canvien de manera que mantenir-lo esdevé contrari a les raons per les quals es va donar, especialment quan resulta danyós o provoca una il·licitud jurídica; en aquest sentit, cal tenir en compte la subjecció del privilegi al principi de bé públic canònic.
    No es pot concedir mai un privilegi contra una llei divina o natural, sinó només sobre la base de les lleis eclesiàstiques. La fonamentació juridicocanònica del privilegi ha estat un dels temes doctrinals més apassionants de tots els temps, i encara que a la pràctica canònica gairebé sempre ha servit per a la mateixa finalitat, la seva estructura s'ha explicat de diverses maneres.
    Fins al Codi de dret canònic del 1917, el privilegi se solia definir com a lex privata favorabilis, expressió que, provinent de sant Isidor de Sevilla, recollí el Decret de Gracià i passà a les Decretals, de Gregori IX. Fins a Gracià, s'usava en sentit impropi el mot llei per a definir el privilegi, com a equivalent de norma, però a partir de Francisco Suárez, que establí el privilegi com a privata lex aliquid speciale concedens, el privilegi s'entengué com un tipus de norma: la llei especial, adreçada a uns quants, tot distingint-los de la generalitat.
    Però ja alguns autors, des de l'edat moderna, comprengueren que no tots els privilegis podien ser iguals a la llei, i que podien distingir entre el privilegi general, més semblant a la llei, i el particular, que implicava una excepció a la llei. El CDC-83 vigent, tot partint de la diferenciació introduïda per la doctrina, va reformar essencialment la matèria, ja que l'antic privilegi general es considera una llei especial en sentit propi (és a dir, una llei adreçada a una comunitat més reduïda), i privilegi és només el particular, concedit per un acte administratiu; així, doncs, el privilegi és estrictament quelcom que pertany al dret administratiu canònic.
    Cal destacar que la noció de privilegi, per al dret canònic, no té el sentit pejoratiu que sol comportar en el llenguatge popular, o en l'àmbit polític i del dret constitucional, en què el principi d'igualtat davant la llei no té en compte aquest tipus de flexibilitat amb caràcter indefinit; per al dret canònic, el privilegi no és un instrument discriminador injust, classista o arbitrari, fruit d'una corruptela, d'un favor amagat o de l'exhibicionisme del poder, sinó que respon a la sensibilitat davant la justícia concreta, al zel per a adaptar-se a les realitats humanes tan variables en totes les cultures en què l'Església catòlica és present, no només per realisme antropològic, sinó per sentit pastoral, per a servir millor a les comunitats.