Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  societat, n f
  • es  sociedad

<Història del dret>

Definició
Agrupació o associació pactada de persones físiques o jurídiques per a portar a terme una activitat econòmica o mercantil determinada.

Nota

  • Àmbit: Països Catalans
  • El dret romà considerà aquesta figura jurídica com un contracte en virtut del qual dues o més persones s'obligaven recíprocament a reunir coses o activitats pròpies a cadascuna d'elles. Requeria la intencionalitat específica, que rebia el nom de affectio societatis (lligam de societat). Era regulada en la Instituta 3.25. Es tractava d'una figura molt lligada a la comunitat de béns i no tenia una personalitat jurídica independent de la de cadascun dels socis que la formaven.
    A l'alta edat mitjana el concepte i l'ús jurídic de la societat va desaparèixer i no fou fins al segle XII que es reintroduí, a la qual cosa contribuí segurament la recepció del dret romà. Inicialment, la institució era vinculada a la comanda comercial. La modalitat més antiga del contracte de societat a Espanya era un tipus de contracte bilateral, com ara la comanda, en el qual hi havia un soci capitalista i un soci gestor, que podien aportar el mateix cabal, però sovint el soci capitalista n'aportava més que no pas el soci gestor, el qual a vegades no feia cap mena d'aportació. Els guanys es dividien normalment en dues meitats.
    L'esperit de participació es va institucionalitzar en la ruta comercial de l'Orient, l'àmbit on es va consolidar la societas maris, que era un contracte formalitzat per a un únic viatge i era signat per dues persones, una que feia el trajecte i una altra que no. La persona que emprenia la ruta aportava la meitat de capital del soci que es quedava a terra.
    El primer dels socis viatjava a l'Orient, venia les mercaderies que havia comprat en el punt d'origen, comprava nous productes per al viatge de tornada i, quan arribava al lloc de sortida, venia la mercaderia i liquidava el contracte amb el seu associat. Cadascun dels socis recuperava el capital que havia aportat, i els diners sobrers, que eren els beneficis, se'ls repartien a mitges.
    Aquesta metodologia significava que al capital se li assignava tres quartes parts del guany, mentre que el quart restant s'adjudicava com a remuneració del treball personal i el risc de qui feia el viatge. Aquesta part dels beneficis rebia el nom de quart diner.
    A més del tipus contractual antic, en el segle XIII aparegué un altre model en el qual l'activitat essencial consistia en l'aportació de l'activitat dels socis, que gestionaven el negoci conjuntament. Els socis pactaven la fidelitat mútua i l'assistència recíproca en la salut i la malaltia. En aquest contracte es recupera l'affectio societatis, essencial en la societat romana. A final del segle XII, el 1196, ja es troben documents de societats constituïdes per tal de dur a terme activitats no comercials, sinó més aviat pròpies d'obradors.
    Durant tota l'edat mitjana, la metodologia del quart diner va ser típica, però no exclusiva del comerç amb l'Orient. A mesura que es generalitzava la mentalitat capitalista, durant el segle XIII, va anar apareixent un nou mètode, en què tota l'aportació de capital era a càrrec del soci capitalista, que percebia les tres quartes parts dels guanys totals i assumia tot el risc del capital invertit, mentre que el soci gestor, normalment un mercader o un patró, només percebia el quart diner com a remuneració de la feina.
    Aquest sistema permetia que els mercaders aprofitessin al màxim els viatges sense haver d'invertir-hi capital. La flexibilitat del mètode del quart diner, ben entrat el segle XIII, va donar lloc a la societat amb raó social i de llarga durada, que es coneixia amb el nom de companya o companyia.
    La denominació capital social està documentada a mitjan segle XIII, amb el nom català de cabal. A partir d'aquest moment ja es pot considerar que, com a Gènova i Florència, la societat mercantil havia arrelat en la vida jurídica. Es pot establir la periodificació del desenvolupament de les societats en el dret de la manera que s'explica a continuació.
    1. PERÍODE DE LES GRANS SOCIETATS (1250-1348). Durant aquests anys es produeix una expansió de la institució jurídica. Les institucions privades posen en marxa mesures per a l'estructuració de la societat i de les comunitats mercantils.
    Les Ordinacions de la Ribera de Barcelona van regular per primera vegada les comunitats comercials de viatge i les comandes. Aquestes disposicions van ser seguides pel nucli valencià del Llibre del consolat de mar, les quals van fer la distinció entre la societat pròpiament dita i la comanda comercial. Això es va traduir en un canvi important de condicions econòmiques i va significar el pas del sistema de gestió personal del vaixell a la gestió comuna, amb mariners assalariats.
    El 1296 es troben referències a una societat constituïda no només per un sol període, sinó per un període de cinc anys, amb un capital de vint mil lliures, només superada en capital per algunes societats florentines constituïdes pels Bardi o els Peruzzi.
    En el tombant dels segles XIII i XIV hi va haver una allau de societats en fallida, la qual cosa va contribuir a configurar el règim jurídic d'aquesta figura tal com és coneguda avui. Aquest fet va ser provocat per la imposició de la responsabilitat il·limitada i solidària dels socis pels deutes socials, que va donar lloc a la configuració externa de la societat col·lectiva. De la mateixa manera, en el dret particular dels Països Catalans es va reforçar la responsabilitat jurídica dels canviadors amb el sistema del tapit.
    Al començament del segle XIV, ja és habitual trobar en la documentació la implantació plurilocal de les societats d'una manera més o menys permanent. Les societats terrestres descentralitzades són l'antecedent immediat de les grans societats mercantils modernes.
    2. PERÍODE DE POPULARITZACIÓ DEL CONTRACTE DE SOCIETAT (1348-1400). Es produeixen principalment dos fenòmens d'importància. D'una banda, la reducció de les xifres del capital social i, de l'altra, la difusió del contracte de societat en sectors econòmics que no són comercials ni marítims.
    El 1370, per exemple, es coneix l'existència d'una societat constituïda per un prevere i un batxiller en arts per a fundar una escola de lletres. Anys més tard, les societats industrials i de serveis es convertirien en la modalitat més habitual de la figura jurídica. De tota manera, cal remarcar que la difusió progressiva en sectors que no eren mercantils va arribar a les cotes més altes en el període següent.
    3. PERÍODE MERCANTILISTA (a partir del 1401). El període es caracteritza per l'extensió de les societats, que en un principi només eren objecte del comerç, a tota la societat de l'època. Des del principi de l'alta edat mitjana, el comerç i la professió mercantil no gaudien del favor doctrinal. Progressivament, l'activitat d'aquests va anar sent acceptada per l'Església, la doctrina i la població en general, de manera que a partir de finals del segle XIV van sovintejar les declaracions d'utilitat pública de la professió mercantil.
    A partir del 1401, tant les societats dedicades a l'armament de vaixells com tota la resta, encara que no fossin societats comercials, es van sotmetre al consolat de mar, circumstància que es pot equiparar al mercantilisme econòmic. A més, ja és possible trobar en el comerç terrestre totes les modalitats de les societats comercials, artesanes i industrials.
    En el comerç marítim, l'empresa armadora ja havia consolidat el sistema de gestió en comú, en el qual el patró assumia tota la gestió amb mariners assalariats, de manera que els parçoners esdevenien simples titulars de parts ideals i no tenien cap mena d'intervenció en la gestió comercial.
    A l'edat moderna, l'ús de la figura jurídica de la societat es va normalitzar, tant en l'àmbit mercantil com en altres sectors de la població.
  • V. t.: societat anònima n f
  • V. t.: societat col·lectiva n f
  • V. t.: societat comanditària n f
  • V. t.: societat cooperativa n f
  • V. t.: societat de cartera n f
  • V. t.: societat limitada n f