Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  veïnatge, n m
  • es  vecindad

<Dret civil>

Definició
Vincle que lliga entre ells els veïns d'un terme municipal per la comunitat d'interessos, drets atorgats al municipi i deures imposats per les lleis.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Dins la figura de veïnatge, es poden distingir tres veïnatges diferents: l'administratiu, el civil i el local. El veïnatge administratiu és la residència d'una persona en un municipi determinat, que a la vegada significa la residència en una determinada comunitat autònoma de les que integren l'Estat espanyol. L'element probatori més comú d'aquest veïnatge és la inscripció en el cens municipal d'allà on es resideix i determina la submissió a les normes municipals i a l'ordenament jurídic de la comunitat autònoma tret d'algunes excepcions respecte del dret civil.
    Per la seva banda, el veïnatge civil és el punt de connexió que permet determinar la subjecció de les persones als ordenaments jurídics que hi ha a l'Estat espanyol per les qüestions que afecten l'estatut personal (art. 14.1 Codi civil espanyol [CC]) i, per tant, des d'un punt de vista de dret substantiu cal dir que és «la relació jurídica que s'estableix entre les persones de nacionalitat espanyola i l'Estat que determina la submissió d'aquelles a qualsevol de les legislacions civils vigents a l'Estat espanyol per a les qüestions referents a la capacitat i l'estat civil, els drets i deures de família i les successions per causa de mort». Configurat d'aquesta manera, s'ha de concloure que el veïnatge és un estat civil de la persona que influeix en la seva capacitat i que és susceptible d'inscripció en el Registre Civil (art. 1.7 Llei del Registre Civil). Quan la legislació civil especial té un abast purament comarcal o local hom parla de veïnatge local.
    Si hi ha algun tret característic del dret civil espanyol és la diversitat d'ordenaments jurídics a les diferents comunitats autònomes i, en conseqüència, la necessitat de determinar criteris per a aplicar aquests ordenaments a les persones. Abans del Decret de Nova Planta, hom pot afirmar que cadascun dels territoris espanyols amb una legislació pròpia tenia una nacionalitat, ja que disposaven d'òrgans de govern i legislatius propis. No obstant això, a partir del Decret de Nova Planta la situació va canviar, el dret comú es va configurar com un dret espanyol o nacional i les legislacions forals es van considerar peculiaritats regionals limitades a alguns aspectes del dret civil. En aquest context no era possible parlar de nacionalitat i es va introduir la paraula regionalitat, equivalent al veïnatge civil, per a determinar qui estava subjecte als diferents ordenaments civils coexistents a Espanya.
    El veïnatge civil és un tema en què es conjuguen aspectes polítics i estrictament jurídics. Així, des d'un punt de vista polític és evident que hi intervenen dues qüestions fonamentals: la situació personal i familiar de les persones que han emigrat a un altre territori per motius laborals i l'existència en un territori foral d'un col·lectiu important de persones que, en ser políticament o administrativament ciutadanes de la comunitat autònoma, conserven el dret civil propi de llur lloc d'origen. Des del primer punt de vista, cal facilitar la conservació del veïnatge civil d'origen dels emigrants per a evitar el desarrelament. En canvi, l'aspiració de la comunitat autònoma que acull els emigrants és que aquests s'integrin com més aviat millor, i els facilita l'adquisició del veïnatge administratiu o polític i del veïnatge civil, la qual cosa desemboca, en aquest segon cas, en criteris d'adquisició basats en terminis breus de residència i d'actuació automàtica. Això no obstant, amb la legislació actual és impossible substituir el veïnatge civil per l'administratiu.
    Tant el CC com la Constitució espanyola (CE) impedeixen qualsevol intent d'atribuir la condició foral a les persones pel sol fet de tenir residència administrativa en un territori de dret foral. En aquest sentit, la Sentència del Tribunal Constitucional, del 6 de maig de 1993, va declarar nul l'article 2 de la Llei 5/1961, del 19 d'abril, que aprova la Compilació del dret civil especial de les Illes Balears, en la part que declarava que el dret civil de les Balears és d'aplicació a les persones residents en territori balear, sense necessitat de provar llur veïnatge civil. Com a conseqüència d'això, a les comunitats autònomes amb dret civil propi, com ara Catalunya, les normes que configuren l'ordenament jurídic són aplicables a tots els residents a excepció de les que formen el dret civil propi, que només són aplicables a les persones que han adquirit el veïnatge civil d'acord amb les normes del CC.
    També cal tenir present que, a més del veïnatge civil, hi ha el veïnatge local o comarcal, respecte del qual l'article 15.4 del CC estableix que la dependència respecte d'una comarca o localitat amb especialitat civil pròpia, dins la legislació especial o foral del territori corresponent, es regeix per les mateixes normes que s'apliquen al veïnatge civil. És el cas a Catalunya, per exemple, de Barcelona, Tortosa, Camp de Tarragona, bisbat de Girona, Vall d'Aran, Pallars Sobirà i Conca de Tremp.
    L'adquisició, conservació i pèrdua del veïnatge civil es regulen en els articles 14 i 15 del CC amb contingut reformat per la Llei 11/1990, del 15 d'octubre, sobre reforma del Codi civil. Segons l'article 14.2 del CC, els fills tenen el mateix veïnatge civil que els pares, sigui quin sigui el lloc de naixement, norma que també s'aplica als fills adoptius no emancipats, els quals adquireixen el veïnatge civil dels adoptants. No obstant això, i en vista de la possibilitat que el pare i la mare tinguin un veïnatge civil diferent del temps del naixement del fill, l'article 14.3 del CC estableix els criteris següents: el fill o filla té el veïnatge civil que correspongui a aquell dels dos progenitors respecte del qual la filiació hagi estat determinada abans; si no, té el del lloc de naixement; i, en darrer terme, el veïnatge de dret comú. No obstant això, els progenitors o el que d'ells exerceixi o li hagi estat atribuïda la potestat del pare i de la mare, poden atribuir al fill el veïnatge de qualsevol d'ells mentre no transcorrin els sis mesos següents al naixement o a l'adopció. La privació o suspensió en l'exercici de la potestat, del pare i de la mare o el canvi de veïnatge civil dels progenitors, no afecten el veïnatge civil dels fills, norma que trenca el principi d'unitat familiar pròpia de la regulació anterior del CC i que significa que una vegada adquirit pel fill el veïnatge civil en el moment del naixement, l'adquisició, pèrdua o conservació d'aquest depèn exclusivament d'ell i no dels progenitors.
    El CC també disposa que el fill, des que compleix els catorze anys i fins que no transcorre un any des que s'emancipa, pot optar o bé pel veïnatge civil del lloc de naixement o bé pel darrer veïnatge civil de qualsevol dels progenitors. Tanmateix, si no està emancipat, ha de ser assistit per a triar l'opció pel representant legal. D'altra banda, el trencament del principi de la unitat familiar i la consagració del principi constitucional d'igualtat entre els sexes va determinar que l'òrgan legislador establís en el punt 4 del mateix article 14 que el matrimoni no altera el veïnatge civil, tot i que qualsevol dels cònjuges no separats, ja sigui legalment o de fet, pot optar sempre pel veïnatge de l'altre.
    El CC també estableix l'adquisició del veïnatge civil per residència. Aquest pot ser de dos anys, sempre que la persona interessat manifesti la voluntat d'adquirir el veïnatge, o de deu anys, sense declaració en contra durant aquest termini. Les dues declaracions s'han de fer constar en el Registre Civil i no han de ser reiterades. No obstant la redacció del CC, en virtut de la qual no s'exigeix cap més requisit que la pura residència durant un termini de deu anys, l'article 225 del Reglament del Registre Civil (RRC), segons la redacció feta pel Reial decret 3455/77, de l'1 de desembre, disposa que el canvi de veïnatge civil es produeix ipso iure per la residència habitual durant deu anys seguits en província o territori de diferent legislació civil, si no és que abans d'acabar aquest termini la persona interessada formula la declaració en contra, i hi afegeix que en el termini de deu anys no es computa el temps en què la persona interessada no pot regir legalment la seva persona, la qual cosa significa que el precepte reglamentari introdueix el requisit de la capacitat en el de la simple residència, de manera que el termini de deu anys comença a comptar des de la majoria d'edat o emancipació de la persona interessada. El criteri era seguit per la jurisprudència fins que la Sentència del Tribunal Suprem, del 20 de febrer de 1995, va declarar que la norma de l'article 225 de l'RRC no deixa d'oposar-se a la que estableix el CC, atès que el transcurs dels deu anys confereix ope legis a l'adquisició del veïnatge, llevat que hi hagi declaració en contra, sense necessitat de cap altre requisit, de manera que el precepte reglamentari de data anterior no pot prevaldre sobre el precepte legal de data posterior.
    D'altra banda, i d'acord amb un criteri de seguretat jurídica, l'article 14.6 del CC estableix que en cas de dubte a l'hora de determinar el veïnatge civil d'una persona preval el que correspon al lloc de naixement, criteri que posa en relleu la dificultat que significa sempre la prova del veïnatge civil, tot i que en cas de l'adquirit per opció o per la residència de dos anys amb declaració de voluntat, la prova prové de les mateixes inscripcions del Registre Civil; en la major part dels casos, notaris, registradors i jutges han d'arribar a la conclusió que una persona determinada té un veïnatge civil d'acord amb les manifestacions que fa i de conformitat amb presumpcions com ara l'establerta per l'article 68 de la Llei del Registre Civil, segons la qual es considera que una persona té el veïnatge civil que li correspon pel lloc del naixement si també hi han nascut els seus progenitors. En els casos de dubte, s'aplica la norma de l'article 14 del CC. També es pot acreditar el veïnatge civil, amb valor de simple presumpció, per mitjà de l'expedient de l'article 96 de la Llei del Registre Civil i mitjançant una acta de notorietat autoritzada notarialment.
    Finalment, s'ha de tenir en compte l'article 15 del CC, que estableix que la persona estrangera que adquireixi la nacionalitat espanyola, en inscriure l'adquisició de la nacionalitat, ha d'optar per qualsevol dels veïnatges següents: el del lloc de residència, el del lloc de naixement, el de l'últim veïnatge de qualsevol dels seus progenitors o adoptants o la del cònjuge. Si l'adquisició de la nacionalitat és per carta de naturalesa, ha d'actuar d'acord amb el veïnatge civil que disposi el reial decret de concessió, tenint en compte l'opció de la persona nacionalitzada, d'acord amb el que s'ha dit anteriorment o altres circumstàncies concurrents. El mateix article 15 també determina que la persona que recupera la nacionalitat espanyola també recupera el veïnatge civil que tenia en el moment de perdre'l.