Terme encunyat el 1777 per Cullen, per a designar un conjunt de trastorns de la sensibilitat o de la motilitat que cursen sense febre i sense una alteració local dels òrgans, i depenen d'una afecció general del sistema nerviós. Durant el segle XIX les neurosis eren considerades aquells trastorns en què no hi havia una lesió anatomopatològica i se suposava que depenien d'una alteració del sistema nerviós. El nombre de neurosis disminueix a mesura que té èxit la investigació anatomopatològica, i les neurosis s'identifiquen progressivament amb trastorns associats amb alteracions psíquiques. En tant que es defineix com un estat patològic del sistema nerviós, la neurosi no es contraposa com a categoria diagnòstica a la psicosi: s'afirma, aleshores, que no hi ha psicosi sense neurosi. A partir de la difusió de la psicoanàlisi, el concepte de neurosi es defineix per la seva etiologia, com un trastorn psicogen. Inclou les alteracions emocionals o de la conducta degudes a conflictes intrapsíquics no resolts i manifestades per angoixa de manera directa o mitjançant els diversos mecanismes de defensa contra la mateixa. La distinció amb les psicosis, no sempre fàcil, es basa en el fet que provoquen manifestacions menys importants, no comporten greus distorsions de la realitat i hi ha consciència de malaltia, sovint exacerbada o excessiva. Es manifesten mitjançant un estat de tensió i irritabilitat o nerviosisme, dificultats d'adaptació a les exigències del medi i de les relacions interpersonals, pertorbacions de l'autoestima, inseguretat, pors injustificades, i tota una sèrie de trastorns somàtics molt bigarrats i complexos. El símptoma fonamental, però, és l'angoixa i tots els seus equivalents. En tant que el terme neurosi conserva aquesta connotació teòrica respecte de la seva etiologia, les actuals classificacions dels trastorns mentals que pretenen ser descriptives i ateorètiques tendeixen a rebutjar-ne l'ús.