Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "gerent" dins totes les àrees temàtiques
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca finca servent, n f
- ca predi servent, n m sin. compl.
- es finca sirviente
- es predio sirviente
<Dret civil>
Definició
Nota
-
En virtut del dret real de servitud la finca servent es troba gravada de forma parcial a favor d'una altra, la finca dominant. Aquest gravamen pot consistir en l'atorgament d'un determinat ús de la finca o en la reducció de les facultats del titular de la finca servent, tal com disposa l'article 566-1.1 del Codi civil de Catalunya (a partir d'ara, CCCat).
Les servituds es constitueixen per títol, atorgat de manera voluntària o forçosa. Les servituds forçoses només es poden establir amb el pagament previ d'una indemnització igual a la disminució del valor de la finca servent afectada pel pas i la canalització (excepte en els supòsits establerts per llei); la indemnització es redueix proporcionalment si els propietaris de la finca servent també la utilitzen o obtenen algun benefici de les obres executades. Els propietaris de la finca dominant han d'indemnitzar els de la finca servent pels perjudicis que causi la servitud (art. 566-10 CCCat).
Poden constituir la servitud els propietaris de la finca dominant o la finca servent (o els titulars de drets possessoris sobre aquestes). En tot cas, s'exerceixen de la manera més adequada per a obtenir la utilitat de la finca dominant, però tenint en compte també que sigui la manera menys incòmoda i lesiva per a la finca servent. En el cas que aquest gravamen sigui excessivament carregós i incòmode, els propietaris de la finca servent podran exigir, a càrrec seu, les modificacions que creguin adequades, sempre que no en redueixin el valor o la utilitat.
Pel que fa al contingut accessori de la servitud, les obres i les activitat necessàries per a establir-la i conservar-la són a càrrec del titular, si no es pacta altra cosa; però els propietaris de la finca servent han de tolerar-ne l'ocupació parcial perquè aquestes es puguin desenvolupar. D'altra banda, els propietaris de la finca servent no poden fer cap obra que perjudiqui o dificulti l'exercici de la servitud (art. 566-6.3 CCCat).
En el cas que els propietaris de la finca servent obtinguin utilitat efectiva de la servitud, han de contribuir proporcionalment a les despeses d'establiment i conservació, si no es pacta altra cosa (art. 566-6.2 CCCat).
La servitud s'extingeix per les causes que estableix l'article 566-11 del CCCat, entre les quals hi ha les següents: per la manca d'ús de la servitud durant deu anys, per la pèrdua de la finca dominant o servent, així com per certes modificacions de les finques, que poden dur a l'extinció de la servitud respecte de la part que no reporti utilitat (art. 566-12 CCCat). - V. t.: finca dominant n f
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca garant, n m, f
- es garante
<Dret civil > Dret civil general>
Definició
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca garant, n m, f
- es garante
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
L'origen de la teoria de la persona garant es pot situar en l'intent de fonamentar la punibilitat de la comissió per omissió en el marc del concepte clàssic de delicte, el nucli del qual era el concepte de causalitat. El fracàs de tots els intents de trobar l'essència de la comissió per omissió en la causalitat va comportar la construcció del concepte sobre la idea de la infracció del deure específic d'evitar el resultat de lesió d'un bé jurídic; el subjecte sobre el qual recau aquest deure és el garant o la garant (Johannes Nagler). Per tant, només aquestes persones, les garants, i no qualsevol persona que podria evitar el resultat i no ho fa, són els subjectes idonis de la comissió per omissió.
La teoria del garant ha passat per tres grans fases: la teoria formalista o de les fonts, la teoria material o de les funcions i les noves teories, que fan la distinció d'acord amb l'origen material del deure.
La teoria de les fonts té l'origen en els plantejaments de Ludwig Feuerbach, molt anteriors al moment en què es va plantejar de manera general el problema de la fonamentació de la punibilitat de la comissió per omissió. Segons Feuerbach, la ciutadania només té el deure originari d'abstenir-se de tenir comportaments lesius per a terceres persones. En una societat liberal, qualsevol deure addicional ha de tenir una fonamentació específica i ha d'estar establert per l'ordenament jurídic. D'acord amb aquest plantejament, la teoria de les fonts o del deure jurídic considera que un subjecte esdevé garant en virtut del deure jurídic específic que se li atorga d'actuar per a evitar el resultat típic. Aquest deure es pot fonamentar en la llei (en el cas del pare i la mare o dels funcionaris, per exemple) o en un contracte (com és el cas de professionals i treballadors assalariats). Tanmateix, la teoria del deure jurídic afegeix una tercera font al deure de garant aliena al concepte de Feuerbach: la ingerència o el comportament precedent perillós. La figura de la ingerència trencava la unitat formalista de la teoria de les fonts i es vinculava més aviat als intents de trobar una causalitat rellevant en la comissió per omissió. En efecte, la ingerència fa referència al deure qualificat d'actuar per a evitar el resultat que hi pot haver per als subjectes que generen imprudentment, o fins i tot fortuïtament, un risc; si els garants, posteriorment i amb dol, no eviten la producció del resultat, en són responsables a títol d'agents de la comissió per omissió dolosa.
La teoria formalista va rebre diverses crítiques, com ara que calia que no es vulnerés cap deure jurídic formal i que l'omissió del subjecte fos tan greu que es pogués equiparar a la comissió activa del fet (és a dir, la naturalesa de comissió per omissió); un exemple és l'assumpció fàctica de la funció de protecció d'un determinat bé jurídic, amb el compromís de contenir determinats riscos que l'amenacen. Una altra crítica argumentava que la mera vulneració d'un deure jurídic extrapenal no necessàriament havia de tenir prou força per a fonamentar l'equiparació de l'omissió corresponent a la comissió activa, atès que les finalitats del dret penal i d'una altra branca del dret poden ser substancialment diferents.
D'aquesta manera van néixer les teories materials, que van coincidir amb el desenvolupament del pensament antiformalista en el dret penal. Algunes d'aquestes doctrines van estendre substancialment l'àmbit de la comissió per omissió i van considerar que n'hi havia prou amb la infracció de deures morals per a l'existència de la posició de garant. Tanmateix, aquesta variant de les teories materials no es va imposar.
En general, les teories materials es van configurar com a teories juridicomaterials, per a les quals l'aspecte decisiu era la determinació del sentit social de les situacions generadores de la posició de garant. La sistematització més convincent de la posició de garant des d'un punt de vista material és deguda a la teoria de les funcions, difosa per Armin Kaufmann. Aquesta teoria defensa que es pot ser garant per dues raons. D'una banda, pel fet de tenir la funció de protecció d'un bé jurídic; les variants d'aquest primer grup de posicions de garantia són les següents: l'estreta vinculació familiar o comunitat íntima de vida, la comunitat de perill i l'assumpció voluntària de funcions de protecció. D'altra banda, es pot ser garant pel fet de tenir la funció de control sobre una font de perill; les variants del segon grup de posicions de garantia són les següents: el comportament perillós precedent o la ingerència, la competència sobre màquines, instal·lacions o animals i les posicions d'autoritat o vigilància sobre persones.
La doctrina i la jurisprudència majoritàries són eclèctiques. Tot i estar inicialment vinculades a posicions formalistes, accepten correccions procedents del pensament material. Per exemple, no es conformen amb la constatació de la infracció d'un deure jurídic extrapenal, sinó que exigeixen que, d'alguna manera, el subjecte tingui a les seves mans el procés de risc, per raó de la confiança de terceres persones en llur correcta actuació. La línia més moderna de desenvolupament de la doctrina del garant, iniciada per Günther Jakobs, distingeix entre posicions de garant per organització i posicions de garant per responsabilitat institucional. Les primeres posicions volen agrupar les que tenen l'origen en un acte d'organització per part del subjecte. Les segones posicions, en canvi, fan referència a les que sorgeixen sense aquest acte d'organització a causa de la integració del subjecte en el marc d'una institució. Cal remarcar, però, que per a Jakobs la organització és una institució en la nostra societat, de manera que, finalment, tota posició de garant tindria l'origen en una institució.
Un aspecte fonamental del debat sobre la posició de garant és si és necessària i suficient per a la responsabilitat de comissió per omissió. Tot i que un sector doctrinal considera que la posició de garant ni tan sols no és necessària per a fonamentar la responsabilitat de comissió per omissió, la doctrina àmpliament dominant parteix de la base que l'agent de la comissió per omissió ha de ser, en primer lloc, garant. Les divisions es produeixen a l'hora de determinar si n'hi ha prou amb la posició de garantia; una part de la doctrina majoritària considera que sí, per bé que posteriorment reinterpreta la teoria del garant i la restringeix als casos en què es pot afirmar l'existència d'una autèntica equiparació amb la comissió activa. D'aquesta manera, s'intenten remarcar els aspectes de domini del garant sobre el curs lesiu o bé la dependència del subjecte passiu en aquests casos, amb la negació del caràcter de posició de garantia a determinades posicions de deure especial en què no s'aprecia cap d'aquestes característiques. Una altra part de la doctrina majoritària defensa, però, que no n'hi ha prou amb la posició de garant per a fonamentar una identitat estructural de l'omissió amb la comissió activa, que és el requisit de la comissió per omissió. En vista d'aquesta situació, cal fer un segon judici, que exigeix constatar un domini sobre el risc que sigui normativament idèntic al que té el subjecte de la comissió activa; aquesta coincidència només té lloc quan el qui omet ha adquirit el compromís explícit d'actuar com a barrera de contenció d'un risc concret per a un bé jurídic determinat.
En principi, sembla que l'article 11 del Codi penal (CP) recull aquest sistema de doble judici: exigeix, d'una banda, la infracció d'un deure jurídic especial, i de l'altra, una equivalència segons el sentit del text de la llei. La qüestió és com s'han de tractar les omissions d'un subjecte que té un deure especial d'actuar (que és un garant) que no donen lloc a l'equivalència total (identitat estructural) amb la comissió activa. Un sector de la doctrina espanyola defensa l'existència d'una categoria específica d'omissions de garant, és a dir, omissions pures o referides a un resultat que estan qualificades en relació amb l'omissió pura del deure socors i que, tanmateix, no arriben a ser estructuralment idèntiques a la comissió per omissió. Aquestes omissions de gravetat intermèdia, que es manifesten, per exemple, en els articles 195.3 i 196 del CP, s'haurien de generalitzar per a possibilitar una aplicació de la comissió per omissió només en els casos d'identitat estructural autèntica. Altres sectors de la doctrina, en canvi, consideren que aquestes situacions intermèdies es poden resoldre satisfactòriament amb la instauració d'un sistema d'atenuació facultativa de la pena en els casos de comissió per omissió que permeti rebaixar la pena en els casos en què l'omissió, tot i ser semblant, no és exactament equivalent (estructuralment idèntica) a la comissió activa. - V. t.: causalitat n f
- V. t.: comissió per omissió n f
- V. t.: delicte n m
- V. t.: ingerència n f
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca garant, n m, f
- es garante
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Fer-se garant del compliment d'una cosa.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca garant, adj
- es garante
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: La seva tasca és identificar les funcions de control intern i de l'auditoria garant de la veracitat de la informació.
<Enginyeria>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, procedeix de l'obra següent:
COL·LEGI D'ENGINYERS INDUSTRIALS DE CATALUNYA. COMISSIÓ LEXICOGRÀFICA. Diccionari multilingüe de l'enginyeria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/167/>
La informació de cada fitxa està disposada d'acord amb les dades originals:
Així, per exemple, les denominacions catalanes sinònimes estan recollides com a pertanyents a fitxes de termes diferents; això no succeeix, en canvi, en els equivalents d'una mateixa llengua, que s'acumulen dintre una sola fitxa tal com és habitual.
Igualment, per a desambiguar fitxes homògrafes, en uns quants casos es dóna algun tipus d'indicació conceptual (en lletra cursiva) al costat de la denominació i els equivalents.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca gat serjant, n m
- es cárcel, n f
- es gato, n m
- fr sergent, n m
- fr serre-joint, n m
- en sash-clamp, n
- de Schraubzwinge, n f
<Enginyeria>
<.FITXA MODIFICADA>, <Dermatologia>, <Farmacologia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca gelant, n m
- es gelanto
<.FITXA MODIFICADA>, <Dermatologia>, <Farmacologia>
Definició
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>, <Ciències de la salut > Semiologia>, <Anestesiologia. Tractament del dolor i medicines pal·liatives. Ressuscitació>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca gement, adj
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>, <Ciències de la salut > Semiologia>, <Anestesiologia. Tractament del dolor i medicines pal·liatives. Ressuscitació>
Definició
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca gerani, n m
- ca pelargoni, n m sin. compl.
- ca gerani de jardí, n m alt. sin.
- ca caranyers, n m pl var. ling.
- ca genari, n m var. ling.
- ca gerànio, n m var. ling.
- ca geroni, n m var. ling.
- nc Pelargonium sp. pl.
<Botànica > geraniàcies>
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca gerani, n m
- ca pelargoni, n m sin. compl.
- ca gerani de jardí, n m alt. sin.
- ca caranyers, n m pl var. ling.
- ca genari, n m var. ling.
- ca gerànio, n m var. ling.
- ca geroni, n m var. ling.
- nc Pelargonium sp. pl.
<Botànica > geraniàcies>
