Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "hereu" dins totes les àrees temàtiques
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca clàusula d'institució d'hereu, n f
- es cláusula de institución de heredero
<Dret civil > Dret de successions>
Definició
Nota
- La clàusula d'institució d'hereu no és necessària quan en el testament es nomena un marmessor universal.
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca declaració d'hereu, n f
- es declaración de heredero
<Dret civil > Dret de successions>
Definició
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca elecció d'hereu, n f
- es elección de heredero
<Dret civil>
Definició
Nota
-
Els articles del 424-1 al 424-10 del Codi civil de Catalunya (CCCat) regulen la disposició fiduciària mitjançant la qual el testador o la testadora pot designar com a hereus distributaris el marit o la muller supervivent o els dos parents més pròxims, que són les persones a les quals concedeix amb caràcter subsidiari la facultat d'elecció d'hereu.
Les característiques de la institució són: la funció dels hereus distributaris és subsidiària, en el sentit que només opera en el cas que el testador o la testadora mori sense haver designat successors; l'encàrrec fiduciari és només sobre les facultats esmentades, sense atorgar cap dret real de gaudi sobre els béns hereditaris, i, a l'últim, el testador o la testadora no determina totalment l'hereu, i correspon als hereus distributaris completar o integrar la voluntat dels testadors.
Els hereus distributaris poden ser tant el cònjuge supervivent (art. 424-1 CCCat) com els dos parents més propers (art. 424-5 CCCat). L'article 424-6 del CCCat estableix les regles de prelació per a designar aquests dos parents, que han de tenir plena capacitat per a disposar: els de parentiu més pròxim en relació amb els fills o els descendents, un pertanyent a la línia materna i l'altre a la paterna, i amb preferència el de més edat.
Si el testador no ha designat cap persona o la designació és ineficaç, l'herència ha de ser administrada pel cònjuge o convivent supervivent, segons el que disposa l'article 424-4.2 del CCCat. El cònjuge o convivent té la lliure administració de l'herència i facultats dispositives plenes sobre els béns hereditaris per a fer actes d'inversió, satisfer necessitats de l'herència, atendre la seva subsistència personal, la dels fills i la dels descendents, i pagar deutes, càrregues i llegítimes, amb les limitacions establertes pel testador. Els béns adquirits per la realització d'actes d'inversió i els fruits i les rendes no consumits en aquestes atencions s'incorporen a l'herència.
D'altra banda, l'article 424-8 del CCCat disposa que, en cas de manca d'elecció o distribució o divergència entre els parents o distribuïdors, l'herència es defereix als fills per parts iguals, i en la posició del premort entren els descendents per estirps. En el supòsit en què no hi hagi descendents, els hereus del premort només poden reclamar la llegítima que li hauria correspost.
Un cop acceptat el càrrec, i fins a l'exercici de la facultat, es produeix una situació jurídica en què no hi ha persona titular determinada de l'herència, situació que la llei resol establint una administració o una curatela de l'herència en favor de la persona designada pel testador o la testadora i, en cas de no haver-ho fet o de no acceptar el càrrec, del cònjuge supervivent.
Si l'hereu distributari o l'hereva distributària és el cònjuge supervivent, pot elegir entre els fills i els descendents d'aquests; així, pot instituir hereus més d'un fill o filla o només a un o una i reduir els altres a la condició de legataris o legitimaris, i ho pot fer en parts iguals o desiguals; a més, pot imposar les condicions, les limitacions de disposar i les substitucions que cregui oportunes, llevat de declaració en contra de la persona causant. L'elecció es pot fer en testament, heretament o escriptura pública, però només és revocable la declaració feta en testament.
Si els hereus distributaris són els dos parents més propers, només poden elegir un únic hereu entre els fills del testador o la testadora o un descendent en cas de premoriència del fill o la filla, sense poder imposar cap gravamen o limitació a l'hereu instituït. L'elecció només es pot fer en escriptura pública i és irrevocable, llevat que la persona elegida no vulgui o no pugui ser hereu o hereva.
L'elecció s'ha de fer en el termini fixat pel testador o la testadora i, en cas que no n'hi hagi, si no la fan en els quatre anys posteriors a la mort de la persona causant, els interessats poden requerir als parents electors que la facin en els sis mesos següents al requeriment (art. 424-9 CCCat).
Finalment, l'article 426-11 del CCCat regula el cas en què el testador o la testadora atorga a l'hereu fiduciari o l'hereva fiduciària la facultat d'elegir a l'hereu fideïcomissari o l'hereva fideïcomissària entre les persones que designa per llurs noms o circumstàncies, o que formen un grup determinat. L'hereu fiduciari o l'hereva fideïcomissària ha d'observar allò establert per la persona causant i, supletòriament, les regles establertes en l'esmentat article: a) l'elecció pot recaure en una, diverses o totes les persones designades, però, si es tracta de fills, el fiduciari només pot escollir nets que siguin fills d'un fill premort; b) si elegeix diversos fideïcomissaris, els pot fixar quotes iguals o desiguals; si no ho fa, ho són per parts iguals; c) no es poden imposar a l'elegit condicions, prohibicions de disposar o altres modes, fideïcomisos ni cap altra càrrega o limitació, però li poden ser ordenades substitucions vulgars a favor d'altres designats; d) l'elecció s'ha de fer personalment en testament, codicil o pacte successori, en què hom ha d'expressar que es fa ús de la facultat d'elegir, sense que sigui admissible delegar-la ni encomanar-la a un apoderat. L'elecció es pot fer també per acte entre vius, en una escriptura pública, que és irrevocable, sens perjudici de la facultat de nomenar un altre fideïcomissari si el nomenat mor o renuncia abans de deferir-se el fideïcomís; e) si en l'herència pròpia el fiduciari ha nomenat hereu algun o alguns dels fideïcomissaris, a manca d'elecció o distribució expressa, s'entén que l'elecció o la distribució es fa a favor d'aquests, i f) si no s'ha fet ni elecció ni distribució, els elegibles són fideïcomissaris per parts iguals. - V. t.: institució d'hereu n f
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la heredis institutio, n f
- la institutio heredis, n f sin. compl.
- ca institució d'hereu, n f
- es institución de heredero, n f
- fr institution d'héritier, n f
- it istituzione di erede, n f
<Dret romà>
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la heres, n m, f
- ca hereu | hereva, hereua, n m, f
- es heredero | heredera, n m, f
- fr héritier | héritière, n m, f
- it erede, n m, f
<Dret romà>
<Dret > Dret notarial > Notaria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>
- ca hereu | hereva, n m, f
- es heredero
- fr héritier
- en heir
<Notaria > Tipologia documental > Herències>
Definició
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca hereu | hereva, n m, f
- es heredero | heredera
<Dret civil > Dret de successions>
Definició
Nota
- També té la flexió de femení hereua.
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca hereu | hereva, n m, f
- es heredero | heredera
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Els testaments comprenien diverses disposicions, però n'hi havia una que era obligatòria perquè fossin vàlids, i era la institució d'hereu. Certament, alguns drets municipals no l'exigien, però en la pràctica tots els testaments contenien aquesta institució. A més, hi havia altres institucions no obligatòries i que eren més o menys habituals. La institució d'hereu en el testament s'esdevenia arreu del Principat i era un requisit inexcusable perquè el testament fos vàlid i efectiu.
Regia el principi de llibertat per a designar hereu, però, per costum immemorial, en la pràctica ho era un membre de la família del causant i, si era possible, un descendent directe. A més, se seguia el criteri de la primogenitura, amb preferència del fill mascle respecte de la femella i del de més edat respecte del més petit (així van aparèixer les típiques figures catalanes de l'hereu i la pubilla). L'hereu podia ser un menor d'edat, un concebut no- nascut (nasciturus) i, fins i tot, en alguns casos s'instituïa un no-concebut (concepturus). Evidentment, en aquests darrers casos l'efectivitat de la institució depenia del naixement del concebut i, si esqueia, del no-concebut.
Una causa de pèrdua dels drets successoris (desheretament) era el fet de contraure matrimoni sense el consentiment patern. Altres causes eren la comissió de delictes d'heretgia i de lesa majestat, perquè en tots dos casos com a pena accessòria es confiscaven els béns dels reus que perdien tots llurs drets inherents, entre els quals els hereditaris o successoris que tinguessin.
Òbviament, l'expectativa d'heretar constituïa, per si mateixa, un element de caràcter patrimonial que qui el tenia transmetia amb la pròpia herència si moria abans que el seu possible causant (els nets tenien el ius representandi respecte a l'herència dels avis si llurs pares havien mort abans que aquells). La designació de l'hereu era lliure i s'havia de determinar directament i clarament per a evitar possibles confusions.
Normalment es designava un sol hereu, i era la persona (fill, parent o tercer) que es considerava més adient per a continuar la casa. Si hi havia fills o nets, la norma era que l'hereu fos un d'ells; i si no hi havia descendència pròpia directa, s'acostumava a disposar del patrimoni propi a favor d'un membre de la família d'origen, el parent més proper possible. Però també es podia instituir el cònjuge, un tercer o la pròpia ànima. Res no impedia que es nomenessin diversos hereus, que ho havien de ser a parts iguals i amb el dret d'acréixer la porció corresponent amb la dels altres, en cas que aquestes porcions quedessin vacants. Es podia fer així amb tots els fills o amb diversos parents o altres.
En general, la fórmula utilitzada per a establir la institució consistia a nomenar hereu universal de tots «los bens mobles e inmobles, haguts y per haver, veus, drets, forças y accions, en qualsevol part del mon, per qualsevols causes y rahons». Tanmateix, en alguns casos el testador es limitava a ordenar el lliurament dels seus béns a un subjecte determinat sense fer servir tot aquest formalisme. La institució d'hereu també es podia fer condicionada a alguna exigència del causant, com ara que l'hereu «prengui estat» (es casés), o que hagués de viure a la mateixa vila que el testador (condicions que pretenien assegurar el futur de la casa i del seu patrimoni dins la mateixa família).
Mort el causant, l'hereu havia d'acceptar l'herència per a prendre'n possessió i, si esqueia, donar compliment a la condició que es podia haver imposat; no obstant això, tenia un termini de trenta anys per a acceptar-la formalment. L'hereu era en tot cas un successor universal en l'herència, entesa com un conjunt de drets i deures. Tot i el termini legalment fixat per a acceptar l'herència o renunciar-hi, les altres persones que hi estaven interessades podien requerir a l'hereu instituït que finalment manifestés la seva voluntat d'acceptar-la o rebutjar-la. Ho podien fer per via judicial els legataris i els creditors del causant. Malgrat tot, l'hereu instituït podia renunciar a l'herència, i aleshores es considerava el que disposés el testament (en cas de substitucions), o bé s'obria la successió intestada.
Cal tenir en compte que l'hereu, un cop acceptada l'herència, se situava en la posició del causant i que la seva acceptació era irrevocable. Així l'hereu adquiria els béns i els drets de l'herència, però també els deutes i les càrregues, i d'aquests en responia també amb el propi patrimoni. El problema sorgia quan els deutes i les càrregues eren més grans que els béns i els drets; aleshores l'hereu podia renunciar efectivament a l'herència en aquestes circumstàncies. Tanmateix, el dret romà oferia una altra solució -el beneficium inventarii-, és a dir, que la pogués acceptar a benefici d'inventari. D'aquesta manera l'hereu acceptava l'herència, però limitava les seves responsabilitats sobre aquesta al contingut exacte. Feia un inventari dels béns que la integraven (l'havia de començar a fer dins els trenta dies següents al dia en què havia estat cridat a succeir i en un termini màxim de seixanta dies), amb la presència d'un notari que n'havia d'aixecar l'acta corresponent, i també dels creditors coneguts i dels legataris i d'altres que hi tinguessin algun dret o relació. Un cop fet l'inventari, se'n feia constar el valor i l'hereu el signava. Amb l'herència acceptada a benefici d'inventari, l'hereu només responia dels seus deutes i obligacions en funció del valor indicat i amb els béns i els drets que la componien.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca hereu | hereva, n m, f
- ca hereter | heretera, n m, f sin. compl.
- ca hereua, n f sin. compl.
- es heredero | heredera
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Instituir hereu.
- Ex.: Fer hereu algú.
<Economia > Política econòmica > Política fiscal. Hisenda pública>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE BARCELONA. GRUP D'INNOVACIÓ DOCENT EN ECONOMIA DELS IMPOSTS (GIDEI). Diccionari de fiscalitat [en línia]. 2a ed. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics, 2021.
<https://www.ub.edu/ubterm/obra/fiscalitat/>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca hereu | hereva, n m, f
- es heredero | heredera, n m, f
- en heir, n
<Fiscalitat>
