Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "inalterable" dins totes les àrees temàtiques
<Matemàtiques>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Portal terminològic valencià [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2023.
<http://www.avl.gva.es/lexicval/ptv>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca conjunt filtrant, n m
- es conjunto filtrante
- fr ensemble filtrant
- en filterable set
<Matemàtiques>
Definició
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca dret fonamental, n m
- ca dret inalienable, n m sin. compl.
- es derecho fundamental
<Dret constitucional>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya / Internacional
-
Aquests drets són el reflex, en l'ordenament jurídic positiu, dels drets humans o de les diferents dimensions de la llibertat i dignitat humanes. La Constitució espanyola (CE) del 1978 conté un títol (títol i) específicament dedicat als «Drets i deures fonamentals». L'estructura d'aquest títol és complexa, i permet distingir tres grups de drets: els drets dels articles del 15 al 29 («Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques»), els dels articles 30 al 38 («Dels drets i deures dels ciutadans»), i els drets i principis dels articles del 39 al 52 («Dels principis rectors de la política social i econòmica»). Aquesta estructura del títol i ha donat lloc a una certa polèmica terminològica: quins dels drets enunciats en el títol i de la CE són drets fonamentals? La polèmica es produeix, en gran part, perquè els diferents grups de drets que s'esmenten en el títol i no gaudeixen del mateix sistema de protecció.
En primer lloc, només els drets del primer i segon grup (juntament amb el dret a la igualtat, de l'article 14) poden ser al·legats directament pels particulars davant els jutges ordinaris, i només aquests drets són protegits per la garantia de la reserva de llei i el respecte al contingut essencial que tenen (art. 53.1 i 53.3 CE).
En segon lloc, només els drets del primer grup (juntament amb el dret a la igualtat de l'article 14 i el dret a l'objecció de consciència al servei militar de l'article 30.2) poden ser objecte de recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional (TC) (art. 53.2 CE).
En tercer lloc, només els drets del primer grup exigeixen una llei orgànica perquè puguin ser desenvolupats (article 81 de la CE, segons la interpretació del TC en la Sentència del Tribunal Constitucional [STC] 76/83, del 5 d'agost, i la STC 160/87, del 27 de octubre), així com la via agreujada per a poder reformar els preceptes constitucionals en els quals es troben reconeguts (art. 168 CE).
L'expressió drets fonamentals es pot utilitzar en un sentit més o menys restringit segons el mecanisme de protecció que es consideri necessari per a poder parlar, pròpiament, de drets fonamentals. Si se sosté, com fa el professor Pedro Cruz Villalón, per exemple, que el que és important és que el dret es trobi constitucionalitzat i dotat de garantia jurisdiccional enfront de l'òrgan legislador, aleshores s'ha de considerar que són drets fonamentals els dels grups primer i segon, amb exclusió del tercer (és a dir, són drets fonamentals els drets del capítol ii del títol i de la CE, però no els principis rectors del capítol iii).
Si hom considera que és necessària alguna garantia addicional per a poder parlar de drets fonamentals (per exemple, el recurs d'empara, o la reserva de llei orgànica, o la protecció especial davant del poder de reforma constitucional), aleshores tan sols són considerats drets fonamentals un subconjunt d'aquests drets. Hi ha, en conseqüència, diferents accepcions del terme drets fonamentals. El que importa és que, segons el context, s'indiqui amb claredat en quin dels sentits possibles s'utilitza el terme. Des d'un punt de vista ampli, com el que utilitza el professor Cruz Villalón. Els drets fonamentals, tal com avui es coneixen, apareixen per primera vegada en els textos constitucionals de finals del segle xviii. La Revolució americana del 1776 comporta que els nous estats que sorgeixen després de la independència es dotin d'unes «declaracions de drets» com a part integrant de llurs constitucions. Uns quants anys després, el 1787, es va aprovar la Constitució federal dels Estats Units, a la qual s'incorporen deu esmenes que integren la taula federal dels drets i de les llibertats (Bill of Rights). La integració d'aquests drets i llibertats dins les constitucions fa que gaudeixin de la garantia que la CE comporta: supremacia sobre el poder legislatiu i protecció jurisdiccional. La important sentència Marbury vs. Madison (1803) del Tribunal Suprem dels Estats Units va declarar que tots els tribunals tenen la potestat d'examinar la constitucionalitat de les lleis federals (no tan sols de les estatals) i d'inaplicar-les en el cas concret que han de resoldre, si consideren que són contràries a la CE.
La Revolució Francesa del 1789 també porta a l'aprovació d'una declaració de drets: el juliol del 1789 l'Assemblea Nacional francesa va promulgar la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, que posteriorment es va incorporar a les constitucions dels anys 1791, 1793 i 1795. A França també s'entén que els drets constitucionalitzats vinculen l'òrgan legislador, però no s'atribueix als jutges la potestat de controlar la compatibilitat entre les lleis i la CE. Per aquesta raó, els drets fonamentals (entesos com a drets constitucionalitzats que es beneficien d'una protecció jurisdiccional enfront de l'òrgan legislador) no arriben a aparèixer a la França revolucionària. De fet, a Europa, en general, durant tot el segle xix, els drets i les llibertats no gaudeixen de protecció jurisdiccional envers l'òrgan legislador: o bé desapareixen dels textos constitucionals; o bé els textos que els recullen remeten a l'òrgan legislador perquè els reguli lliurement; o bé, encara que l'òrgan legislador hagi de respectar un cert contingut constitucionalment garantit, les lleis gaudeixen d'immunitat davant el control judicial.
Cal esperar al segle xx perquè l'aparició de noves democràcies a l'Europa continental, després de la Primera Guerra Mundial, porti a l'adopció de mecanismes de control jurisdiccional de la constitucionalitat de les lleis. La Constitució d'Àustria del 1929, que estableix la creació d'un tribunal constitucional, és una fita important en aquesta evolució. L'actual existència, en molts països europeus, de declaracions de drets i llibertats en les constitucions nacionals, juntament amb l'establiment de mecanismes de protecció jurisdiccional envers l'òrgan legislador, permet afirmar la vigència de drets fonamentals a Europa.
Això no vol dir que abans d'aquesta etapa no es protegissin els drets humans a Europa. A França, per exemple, la tradició de les llibertats públiques va significar una important protecció d'aquells drets. Però, de fet, no hi havia una protecció dels drets humans per mitjà de la tècnica concreta dels drets fonamentals. Les llibertats públiques franceses tenien com a font la llei, la validesa de la qual era una qüestió que quedava fora del control judicial.
En el pla internacional, també es dota els drets humans de protecció. Així, cal destacar la Declaració Universal de Drets Humans del 10 de desembre de 1948, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 19 de desembre de 1966 i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, de la mateixa data. Dins l'àmbit europeu, és important esmentar el Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals del 4 de novembre de 1950. Els drets i les llibertats reconeguts en aquest Conveni són protegits per dues institucions: la Comissió Europea de Drets Humans i el Tribunal Europeu de Drets Humans. Hi ha una gran afinitat de contingut entre aquests drets humans internacionalment reconeguts i els drets protegits en les constitucions nacionals, fins al punt que, per exemple, l'article 10.2 de la CE remet als tractats internacionals en matèria de drets humans ratificats per l'Estat espanyol, com a criteri d'interpretació dels drets i de les llibertats reconeguts en el text constitucional.
De tota manera, el concepte de dret fonamental se sol referir exclusivament als drets incorporats a una constitució nacional i dotats de garantia jurisdiccional enfront de l'òrgan legislador. En aquest sentit, el drets incorporats als tractats internacionals no esdevenen, pel fet d'incorporar-s'hi, drets fonamentals. La doctrina i la jurisprudència constitucionals solen afirmar que els drets fonamentals tenen un doble caràcter o una doble naturalesa jurídica. Així, el Tribunal Constitucional espanyol ha afirmat que els drets fonamentals no són només drets subjectius dels individus, sinó també «elements essencials d'un ordenament objectiu de la comunitat nacional» (STC 25/1981, del 14 de juliol). Concretament, els drets són un element de l'estructura democràtica de l'Estat, i el fet que constitueixin un patrimoni comú de tota la ciutadania fa que es converteixin en fonament de la mateixa unitat política de l'Estat. Aquesta dimensió objectiva dels drets justifica, entre altres coses, que a l'hora de resoldre conflictes entre els drets i altres interessos legítims s'atribueixi als primers un pes especial.
Hi ha diverses classificacions dels drets. Una classificació fonamental distingeix els drets de llibertat, que exigeixen que l'Estat no s'abstingui o que no interfereixi, dels drets de prestació, que exigeixen que l'Estat actuï positivament. Ara bé, aquesta distinció no pot ignorar que tots els drets incorporen alguna exigència d'actuació positiva. Així, tots els drets, inclosos els drets de llibertat, exigeixen que l'Estat estableixi un sistema normatiu que protegeixi el dret en qüestió enfront dels atacs de tercers, i que organitzi un sistema d'institucions que facin efectiu aquest sistema normatiu.
D'altra banda, la intervenció important dels poders públics en la societat civil i en l'economia, que és característica de l'Estat social del present, fa que molts drets de llibertat incorporin límits positius i negatius en relació amb l'activitat de prestacions de l'Estat.
Finalment, la consciència del paper de l'Estat en la configuració de la societat civil i l'existència d'un fort «dèficit» de drets fonamentals en el si d'aquesta societat fa que s'exigeixi a l'Estat una actuació positiva per mitjà d'una «política de drets fonamentals», política que s'ha d'estendre als mateixos drets de llibertat. Per aquesta raó, un dels problemes més importants que la teoria dels drets fonamentals ha examinat durant les darreres dècades és l'eficàcia d'aquests drets en relació amb els particulars.
En la gènesi històrica dels drets fonamentals, la pretensió de protecció s'adreçava cap al poder públic: els individus eren els titulars dels drets, i l'Estat era el subjecte passiu que estava obligat a respectar-los. La garantia constitucional dels drets operava com un límit a l'actuació de l'Estat. Ara bé, no es pot afirmar que els drets fonamentals vinculen també els particulars, tal com afirma la doctrina alemanya de la Drittwirkung. Si s'examina la CE, s'hi troben arguments per a sostenir que els drets fonamentals poden tenir aquesta eficàcia. Així, quan l'article 9.1 declara que els ciutadans estan subjectes a la CE, i quan l'article 10.1 estableix que el respecte als drets dels altres constitueix un fonament de l'ordre polític i de la pau social, s'obre la porta a la idea que els drets incorporats a la Constitució vinculen també els ciutadans, que els han de respectar.
És evident que molts dels drets garantits en la CE poden ser violats per particulars. És clar, per exemple, que el dret a la vida (art. 15 CE) pot ser lesionat per un particular: si algú mata una altra persona, viola el dret a la vida d'aquesta darrera. És més, l'article 20.4 de la CE estableix, explícitament, que l'exercici de la llibertat d'expressió i informació té com a límit «els drets reconeguts en aquest títol [...], especialment el dret a l'honor, a la intimitat i a la pròpia imatge [..].» Això comporta que, segons la CE, quan un particular exerceix abusivament el dret a la llibertat d'expressió pot causar la lesió d'un dret fonamental d'un altre particular, la qual cosa vol dir que, per a la CE, els drets fonamentals operen com a límits de l'actuació dels particulars, i no solament dels poders públics.
Ara bé, hi ha drets que, per la seva pròpia naturalesa, no poden tenir eficàcia envers els particulars. Així, per exemple, el dret a no ser expropiat més que amb determinades garanties (art. 33.3 CE) només pot vincular l'Estat, perquè només l'Estat pot «expropiar». A més, es pot sostenir que determinats drets poden vincular els particulars amb menys força que els poders públics, perquè els particulars vinculats són alhora titulars d'altres drets que poden justificar determinades restriccions als primers. Així, per exemple, el dret a no ser discriminat per raó de sexe pot entrar en col·lisió amb el dret a la llibertat d'associació, i, en determinades circumstàncies, pot haver de cedir a favor d'aquest darrer: hom pot admetre, per exemple, la constitució d'una associació de dones divorciades, els estatuts de la qual exigeixin la condició de dona per a poder ingressar com a membre de l'associació.
La titularitat dels drets fonamentals tendeix a transcendir la distinció entre estrangers i nacionals. En la mesura que els drets fonamentals són el reflex dels drets humans, és lògic que no s'accepti com a legítim que el cercle de titulars es restringeixi al conjunt dels ciutadans nacionals. Aleshores es produeix una violació del mateix jutge, que és poder públic, i d'aquesta manera queda oberta la porta del recurs eventual d'empara (STC 18/1984, del 7 de febrer). La CE segueix aquesta tendència a la universalització dels drets fonamentals. Així, l'article 13.1 disposa que «els estrangers gaudeixen a l'Estat espanyol de les llibertats públiques que garanteix el títol present en els termes que estableixen els tractats i la Llei». Tot seguit, però, introdueix una excepció: «Només els espanyols són titulars dels drets reconeguts en l'article 23, llevat del que, amb criteris de reciprocitat, estigui establert per tractat o per llei per al dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals.» D'altra banda, en aquest context, el TC ha distingit tres grups de drets (STC 107/84, del 23 de novembre): drets que els estrangers han de gaudir en els mateixos termes que els nacionals, atès que estan vinculats a la dignitat humana (per exemple: vida, integritat física, intimitat, llibertat religiosa); drets que els estrangers han de poder gaudir, però no necessàriament en els mateixos termes que els nacionals, i drets que la CE reserva exclusivament als nacionals (els drets de sufragi actiu i passiu i el dret d'accés als càrrecs públics de l'article 23, amb l'excepció referida a les eleccions municipals). És el segon grup de drets el que ha plantejat més problemes. L'article 13 remet a la llei i als tractats internacionals pel que fa a la regulació de l'exercici dels drets en qüestió per part dels estrangers. Ara bé, si no hi ha tractat, l'òrgan legislador té algun límit? En la STC 115/1987, del 7 de juliol, el TC va dir que, en tot cas, la regulació no pot vulnerar el contingut essencial del dret i, per aquest motiu, va declarar inconstitucionals determinats preceptes de la Llei orgànica 7/1985, de l'1 de juliol, sobre drets i les llibertats dels estrangers a Espanya, que regulaven els drets de reunió i d'associació.
Els drets fonamentals s'expressen en disposicions constitucionals que utilitzen conceptes abstractes i essencialment controvertits. A més, els drets fonamentals poden entrar en conflicte en determinats tipus de casos. No és estrany, doncs, que calgui la intervenció de l'òrgan legislador per a concretar, en regles més específiques, el contingut constitucionalment reconegut dels drets fonamentals. Això no vol dir que els drets només vinculin en la mesura que l'òrgan legislador ha dictat la llei desenvolupadora corresponent, o que l'òrgan legislador no estigui vinculat per la CE (STC 15/1982, del 23 d'abril). Però sí que comporta que, perquè el dret pugui ser exercit amb plena normalitat, l'òrgan legislador concreti en una regulació determinada la norma constitucional, la qual és susceptible de concrecions diferents segons quines siguin les opcions polítiques dominants i les circumstàncies històriques vigents. Per aquesta raó, l'article 53.1 de la CE estableix que «només per llei, que en tot cas ha de respectar el contingut essencial, es pot regular l'exercici» dels drets fonamentals.
La reserva a la llei es justifica perquè en un règim de democràcia representativa ha de ser l'òrgan legislador escollit per sufragi universal qui estableixi la normativa reguladora d'una matèria de tanta importància com són els drets fonamentals. La garantia del contingut essencial, d'altra banda, és el límit (o un dels límits) que restringeix l'autonomia política de l'òrgan legislador a l'hora de regular aquesta matèria. Segons el TC (STC 11/1981, del 8 d'abril), aquest «contingut essencial» és «el conjunt de facultats o possibilitats d'actuació necessàries perquè el dret sigui recognoscible com a pertanyent al tipus descrit i sense les quals deixa de pertànyer a aquest tipus i ha de passar a quedar comprès en un altre, per tal que es desnaturalitzi, per dir-ho d'alguna manera».
O també: «s'excedeix o es desconeix el contingut essencial quan el dret queda sotmès a limitacions que el fan impracticable, el dificulten més enllà del que és raonable o el desposseeixen d'una protecció necessària». Es tracta de dos criteris, l'un vinculat a la jurisprudència de conceptes i l'altre a la jurisprudència d'interessos, i que el TC considera que s'han d'utilitzar d'una manera complementària per a determinar quan una llei reguladora de l'exercici d'un dret fonamental vulnera el contingut essencial del dret.
<Construcció>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca extractor de mostres inalterades, n m
- es extractor de muestras inalteradas
<Construcció>
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca filtrable, adj
- en filterable
- en filtrable
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
Definició
<Matemàtiques>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Portal terminològic valencià [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2023.
<http://www.avl.gva.es/lexicval/ptv>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca funció integrable, n f
- es función integrable
- fr fonction intégrable
- en integrable function
<Matemàtiques>
Definició
<Filosofia del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca inalienable, adj
- es inalienable, adj
<Filosofia del dret>
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca inalienable, adj
- es inalienable
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: La formació, que es configura com un dret inalienable dels empleats i de les empleades públics, no ha d'afavorir el desenvolupament professional i personal, i ha d'esdevenir alhora un mitjà per a l'assoliment dels objectius de l'organització.
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca inapel·lable, adj
- es inapelable, adj
<Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca inapel·lable, adj
- es inapelable
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: La sentència del Tribunal Suprem és inapel·lable.
<.FITXA MODIFICADA>, <Cirurgia > Conceptes generals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca inoperable, adj
- es inoperable, adj
- fr inopérable, adj
- en inoperable, adj
<.FITXA MODIFICADA>, <Cirurgia > Conceptes generals>
Definició
Nota
- S'utilitza especialment quan una operació en un determinat malalt suposa un risc que no compensa el benefici esperat.
